Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.
Historia:
L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.
Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.
Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,
per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.
Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,
adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.
El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.
L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
L’Aljub esta situat a costat del camí conegut com el Pi rodó del Pont de Vilomara i Rocafort.
Historia:
Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l’entorn físic de la gent que les van construir.
El seu emplaçament està pensat per a la captació d’aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó.
Dipòsit pel magatzematge d’aigua retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, a peu de camí, per sota del Pi rodó, que du directament al mig d’unes feixes plantades d’ametllers i oliveres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de tancament al damunt.
Per sota de la coberta i collat en els dos brancals d’obertura, hi ha una barra de ferro per lligar la corda amb la galleda. Al davant com a tancament i a l’alçada d’un pedrís, hi ha una llosa de pedra segellada i col·locada en sentit vertical.
A l’esquerra hi ha un banc de pedra on posteriorment s’hi va posar un petit dipòsit modern on es devia fer la barreja bordelesa, ja que conté restes de sulfat de coure. L’interior és de planta rectangular, i mesura un metre d’amplada per un metre i mig de llargària i 0,60 metres de fondària.
Observacions:
Seguint el mateix marge, a una vintena de metres al sud hi ha una barraca de pedra seca de vinya.
Tot i que la façana és força rectilínia, la seva planta és circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. El gruix dels murs és de 0,55 metres. L’entrada és de llinda plana i mesura 1,20 metres d’alçada per 0,80 metres d’amplada. Disposa de marxapeus.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la Fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch
Podem recorre el perímetre del camp de golf per camins amb bosc de Can Bonvilar.
També, anar pel torrent de la Betzuca que en aquest indret esta en general sec.
La seva vegetació és una mostra de les adaptacions a les condicions climàtiques de la regió mediterrània, com fullatge perennifoli, arbres de mida discreta i abundància arbustiva.
És un bosc de tipus mixt de pins, roures i alzines que evolucionen cap a alzinar o alzinar amb roures.
Podem veure l’ambient de l’espai agrícola, en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns fruiters de secà com ara ametllers o oliveres.
La comunitat de vegetació de ribera es limita als marges de la llera, amb alguns exemplars aïllats d’àlber i de pollancre i petits nuclis d’om.
Front l’entrada del Glof i de can Bonvilar, hi ha una zona de descans.
Allí han posat un cartell informatiu sobre els animals lliures existents de la zona,
amb normes de civisme i respecta a la natura.
Els dies festiu està obert el centre de informació de can Bonvilar.
El mas Tusell tenia una extensió de terres considerable que anava del carrer Bartrina fins on ara hi ha el barri de Can Tusell, i des de la carretera de Matadepera fins a llevant, a tocar amb el torrent Monner (avinguda de Jaume I), La major part eren vinyes i oliveres tot i que també hi cultivaven blat i hortalisses, que anaven a vendre al mercat de Sant Pere.
Eren molt populars el rentador de Can Tusell, era privat i s’havia de pagar un tant segons la quantitat de roba que es duia a rentar. La masia va estar habitada fins a finals dels anys 50.
A les seves amplies terres van començar a construir-se habitatges i per tant creant-se un nou Barri a Terrassa.
Avui visitarem els actuals horts, estan limitats al nord per l’avinguda de Lacetània, al sud pel carrer de Roig Ventura, a l’oest per la carretera de Matadepera i a l’est pels carrers de la Tramuntana.
Can Tusell té en el seu barri un dels horts urbans del programa municipal Conreant Terrassa,
El programa Conreant Terrassa va néixer en el 2013 “per impulsar la creació d’una xarxa ciutadana d’espais verds, que són sostenibles des d’un punt de vista social i agronòmic, i que han servit per crear horts urbans d’autoconsum”.
L’Ajuntament ha facilitat la cessió dels terrenys a les entitats o col·lectius que desenvolupin allà els seus projectes “durant un temps determinat”.
El Consistori va cedir el terreny a l’associació de veïns de Can Tusell al maig del 2014 i els gestors el van dividir en quinze parcel•les.
En els anys, l’hort va créixer en uns 2.000 metres i va guanyar 29 parcel•les, ara té uns 3.000 metres quadrats.
Els cultius, segons el Consistori, “ajuden a millorar la qualitat ambiental”, absorbeixen el soroll de la ciutat “i disminueixen l’efecte ‘illa de calor’”, i fomenten la biodiversitat.
Milloren les relacions socials “i ajuden a prendre consciència sobre el que posem en la taula”.
A més, constitueixen una necessitat per a moltes famílies amb pocs recursos.
El programa Conreant Terrassa inclou una quinzena d’horts urbans, tant en terrenys públics com privats. Tots els espais de conreu són gestionats, de manera gratuïta, per entitats sense ànim de lucre que han hagut d’establir amb l’administració municipal un conveni de col·laboració.
El Mirador de l’Alzina de cal Torres, es troba situada en el pla on antigament havia existit la masia.
Per anar-hi cal seguir el camí rural que surt de la carretera BV-2249, en algo més de cinc minuts arribareu al turonet que hi ha l’alzina de cal Torres.
Des d’aquest punt, es domina una amplia vista casi a 180 grau a la rodona.
Un paisatge en les que podem veure verdes muntanyes al fons.
Per les rodalies, magnifiques vinyes i ven cuidades.
A prop de l‘Alzina centenària, hi han varis xiprers.
També, varies oliveres a un nivell més baix.
Petits grups de pinedes aquí i allí…
I de lluny la muntanya de Montserrat
Per últim, en la part principal, on estaria la propiamen la masia, hi ha varis arbres molt vells.
Per anar a les Alzines de La Font del Molí, cal sortir de Viladecavalls direcció a can Sanahuja, des de aquest punt cal dirigir-se a la Font del Molí, al costat de la Bassa i a l’altre costat del camí estan les Alzines.
A peu del camí que ve de Can Sanahuja s’hi poden contemplar quatre exemplars de roure martinenc (Quercus humilis),
dos dels quals són de notables dimensions.
Es tracta d’arbres de tipus caducifoli, de tronc irregular i de branques molt ramificades, que s’estenen cobrint bona part del camí.
Les fulles són ovalades amb lòbuls als marges.
El seu fruit és el gla.
Si segui recta pel costat d’unes oliveres arribareu a la Font dels Rosers.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Parc del Castell de l’Oreneta es troba a Sarrià, es va obrir al públic l’any 1978; es un gran espai forestal que connecta Barcelona amb la serra de Collserola. Les seves 17 hectàrees són el resultat de la suma de dues finques rurals i de les restes d’un castell, el de l’Oreneta, que dóna el seu nom al parc.
Compta amb arbres destacats de la mediterrània, com :
Pins blancs
Pins pinyers
Alzines i roures
Alguns Xiprers
Oliveres
Trobarem exemplars centenaris, i arbres catalogats d’interès local a Barcelona, com és el cas, d’un Eucaliptus,
que ja vàrem fer menció a part en un article.
Es un bon espai par passar entre arbres i fer altres activitats en un dia festiu.
Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 