Sepulcre Megalític de les Maioles de Rubió

El Sepulcre Megalític de les Maioles está situat a pocs metres de la BV-1031 direcció els Prats de Rei, lloc conegut com a Pinassa de la Creu Maçana en Rubió.

Historia:

  • El sepulcre fou localitzat l’any 1989 per membres de la Secció d’Arqueològica del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI).
  • El sepulcre de les Maioles va ser excavat i restaurat l’any 1995.
  • L’any 2003 es van realitzar prospeccions arqueològiques a l’entorn.

El sepulcre megalític de les Maioles es troba situat en una petita elevació a tocar de la serra de Rubió, en una àrea utilitzada des d’antic com a via de transhumància i de comunicació amb les serralades del Pre-pirineu i les terres baixes.

Es tracta d’un monument funerari situat cronològicament al primer terç del II mil·lenni aC (2000 – 1600 aC, entre el calcolític i el bronze antic) del tipus “petita galeria catalana o sepulcres de corredor ample” formada per la cambra funerària, el corredor i el túmul.

El corredor, amb una longitud d’1,40 m, està format per dues lloses verticals i dona accés a la cambra funerària.

Aquesta és de forma trapezoïdal, està formada per quatre lloses, una de les quals separa el corredor de la cambra funerària.

El sòl de la cambra està format per un enllosat de petites lloses, més o menys planes, col·locades al damunt d’una preparació de terra.

Tota l’estructura funerària està envoltada d’un túmul de forma el·líptica, de 10 m de diàmetre i 1,5 m d’alçada, construït amb blocs de pedra i terra que protegeix el sepulcre i li proporciona monumentalitat.

Les restes que, de forma primària i successiva, foren inhumades a l’interior de la cambra funerària corresponen a un total de 620 restes antropològiques i només un dels inhumats mantenia connexió anatòmica.

D’aquest conjunt funerari cal destacar la darrera inhumació, la qual estava  associada a un aixovar format per un vas ceràmic sencer i protegit per una estructura de pedra  situat a la zona dels peus.

Els materials arqueològics recuperats durant la intervenció van ser fragments de ceràmica llisa i amb decoracions incises fabricada a mà, una punta de sageta i fragments de làmines de sílex, percussors de pedra, un punxó de coure, una anella de bronze i denes de collaret de dentalium, d’esteatita i una en forma de barrilet fet de pedra verda.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Riera de la Vall de Fonollosa

El Torrent de Fonollosatambé anomenat riera de Fonollosa és un afluent per la banda dreta del riu Cardener. Al seu curs inferior enllà del municipi de Fals pren el nom de riera de Fals.

Travessa íntegrament la comarca del Bages. Té una llargada d’uns 30 km, amb un recorregut de nord-oest a sud-est fins a arribar a Fonollosa; i d’oest a est des d’aquesta població fins a la desembocadura al Cardener, dins el terme municipal de Sant Joan de Vilatorrada. Bona part segueix el curs de la BV-3008.

Neix a la Serra de Castelltallat (Sant Mateu de Bages) de la unió de diversos torrents i al llarg del seu recorregut, que és paral·lel i pròxim al de la riera de Rajadell, rep els torrents anomenats de la Valldel Màrtirde Cererols i de Perejutge.

Al seu pas per Fonollosa forma uns cingles de fins a tres-cents metres de fondària que s’allarguen durant uns deu km. A Sant Joan de Vilatorrada rega un interessant bosc de ribera de caducifolis on destaca l’àlber, el freixe de fulla petita, el pollancre i el salze.

El cabal és poc important i irregular, ja les precipitacions a la conca mai no superen els 600 litres per metre quadrat anuals, amb una secada estival acusada.

El 2005, l’aigua era de qualitat dolenta pel vessament de les aigües residuals de Fonollosa sense qualsevol tractament. En aquest 20 anys que han passat es aigua molt millor.

Es tracta com es veu d’una obaga de gran extensió, densament ocupada per un bosc bàsicament de pinassa i alzina.

L’interès d’aquesta zona com a patrimoni natural, és per la frondositat del bosc, especialment al cantó de migdia de la Vall, radica per ser una de les zones boscoses més ben conservades del municipi.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres – Els Pins pinyers d’Hostalets de Pierola

Cal situar-se en la carretera  B-231 entre els quilometres 11 i 12, allí surt el camí que porta al dipòsit d’aigua d’Hostalets de Pierola.

Cal seguir la pista que una vegada passat uns camps, s’endinsa per un bosc de Pins pinyers,

podeu anar amb vehicle, aviat fa una certa pujada que es va guanyant altura.

En cada costat del camí, veureu uns Pins pinyers, destacats per la seva corpulència i,

amb una escorça molt gruixuda,

fen-los així uns pins més destacables.

La majoria tenen branques grans i allargades cap a munt.

També aquests pins, disposen d’una pinassa allargada i grossa.

Estan en un bosc relativament net i amb vegetació diversa.

Si seguiu aquesta pista, trobareu una segona a la dreta que us portarà a les runes de l’ermita de Sant Cristòfol.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero