Can Brustenga està a prop de la ctra. de Parets a Bigues, km 10, en el carrer de la Mare de Déu de Montserrat, en el 1er camí a la dreta; situat en el Barri del Rieral de Santa Eulàlia de Ronçana.
Al pati gran de la casa hi ha adossat el pou, una antiga cisterna i la capella privada.
El Pou conserva la corriola per posar la galleda i treure l’aigua.
Esta tapat per una reixa gruixuda, no es un pou de construcció rodona, es la seva construcció és com ovalat .
Al seu costat te una pica rectangular, molt desgastada. Te una aixeta a sobre, ara amb una manega.
Al seu front hi ha una bassa, ara seca, es gran amb una importat capacitat per tindre aigua.
Aquesta Bassa, te les llosses inclinades, que es van segurament servir de safareig intern de la casa,
curiosament, en la paret del fons i a dalt, hi ha una finestra petita amb reixa.
Us recordem, que es una casa i el seu interior, sense permís, no es pot accedir-hi.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero
Col-laborador: Pere Ciurans
Agraïm als propietaris per deixar-nos visitar l’interior del pati i capella. !!!
La Sínia de can Perich es situada als Plans del Perich al costat de la Riera de Rajadell.
Per anar-hi cal seguir la carretera de Rajadell a Calaf i prendre trencall a l’E. El camí porta a la Masia – Granja, per tant esteu en propietat privada. (Cal demanar permís per anar a la Sínia.)
Historia:
En documents del segle XIII es parla d’un moliner que tenia un molí al Carcoler (que aleshores és com s’anomenava el mas Peric).
Era un dels pocs habitants que no es definia com a pagès. Aquest conjunt -actualment una sínia- podria correspondre a l’emplaçament de l’antic molí del “Carcoler”, documentat al segle XIII, però no es pot demostrar.
De la sínia com a tal, se’n tenen notícies de que estava en funcionament a principis del segle XIX.
Podria datar-se al segle XVIII, si tenim en compte que l’actual casa del Perich es va començar a construir el 1755, i que el cos més antic de la masia i la sínia presenten característiques constructives similars.
En el segle XVIII, en el moment pre-industrial, va tenir lloc un important desenvolupament agrari que va comportar nous sistemes de rec per incrementar la productivitats dels conreus. La Sínia del Perich tenia la missió de regar els camps de la seva finca. Aquesta sínia va funcionar fins a principis del segle XX.
Inicialment funcionava amb tracció animal o de “sang”. Però a principis del segle XX s’hi instalà una bomba a motor.
A finals del segle XX el lloc era anomenat la “bomba vella”, i era utilitzat pels masovers de cal Peric per regar els horts.
Sínia, documentat per un barracó (petit edifici rectangular de pedra), avui dia totalment restaurat) i per la sínia pròpiament dita, amb la seva bassa.
També es visible un canal excavat a la roca i vestigis d’una resclosa.
L’edifici és de planta rectangular, és d’una sola planta, i presenta coberta a doble vessant. Les parets són de maçoneria. Té dues entrades, de llinda rectangular, una a la façana principal, i una altra, a la paret lateral. Presenta finestrons molt petits.
Era l’espai que allotjava la mula o cavall que feia girar el mecanisme de la sínia.
Al costat hi ha la sínia i una petita bassa rectangular adossada. L’aigua era obtinguda mitjançant la resclosa de la riera i era canalitzada cap a la sínia o acumulada en el dipòsit per tal d’aconseguir més pressió. El dipòsit també va ser utilitzat com a safareig.
La resclosa es troba a un nivell aproximadament d’un metre per sobre; és a dir, a una altura escassa. La cavitat, en forma de volta excavada a la roca, es troba sota mateix de la caseta. Aquesta mena de canal, que desguassava a la riera, era utilitzat per netejar la sínia.
Dintre de l’edifici, hi havia una roda horitzontal amb un pal vertical, que un animal lligat feia girar. El gir feia rotar al seu temps uns engranatges que feien girar una roda vertical que movía una cadena circular proveïda de catúfols.
La cadena i els catùfols es submergien a l’aigua de la riera; aquesta entrava per una galeria procedent de la resclosa. Un cop l’aigua era a dalt, es canalitzava per un tub que sortia de la caseta de la sínia cap el dipòsit.
Observacions:
En el PEP 1993 (J. Piñero) aquest bé estava catalogat com a possible molí fariner, amb el nom del Molí del Carcoler (cal Peric). Recentment (voltants de 2012) ha estat objecte de restauració integral per part de la propietat, convetint-lo en un element museitzat i visitable (està indicat a la carretera i forma part dels intineraris turístics del terme). L’element compta amb un plafó descriptiu.
A l’interior, la sínia, dotada de catúfols, està en funcionament, i els visitants el podien activar, en el marc de les visites concertades organitzades per l’ajuntament (oficina de turisme i la propietat). Posteriorment, les visites han estat cancel·lades per problemes d’accés (desavinences entre l’ajuntrtament i els propietaris). El camí quu duu a la sínia està actualment tancat (2018). Ubicat al costat mateix de la riera de Rajadell, en un meandre de la riera ocupat per horts. Per anar-hi cal sortir de la carretera a l’oratori del Peric i seguir el camí en direcció est fins els horts, prop de la riera. Allà cal seguir al costat de la riera uns 300 metres en direcció NO. Des d’aquí es distribuïa per regar els horts.
L’existència en el mateix lloc de l’antic molí no està confirmada, però la resclosa i la cavitat descrita podrien correspondre a estructures anteriors i concretament a l’antic molí medieval. Podria tractar -se d’un aprofitament del carcabà de l’antic molí.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba i propi.
Autoria de la fitxa: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-21
La Font del Safareig de la Pietat està situada en el carrer de la Pietat de Berga.
Aquesta Font esta al costat mateix del Safareig de la Pietat. Dins d’una arcada on un mural de rajoles ens explicant l’historia de l’existència dels safareigs del municipi de Berga.
En un costat hi ha una aixeta polsador, on l’aigua cau a una allargada pica i d’allí passa al Safareig.
Cal situar – se al carrer Josep Tarradellas al costat dret de l’escola,
on surt un camí de terra que baixa per unes escales de fusta,
cal seguir baixan
us portara a una gran esplanada on hi trobem la font.
De fet hi ha la mina, que dona aigua a la Font ,
l’aigua sobrant va a parar a un petit safareig
La Mina per protegir-la disposa d’un enreixat de ferro.
En relació a la Font, una canonada sota del terra que porta a sortir l’aigua, per un broc on cau a una pica malmesa.
El safareig, es com una bassa de pedra amb base quadrada, amb les parets no gaire altes per la part exterior, l’interior també no es gaire profunt.
En un dels costats disposa de lloses inclinades per facilitar el rentat de la roba.
Us passo la seva historia ( extreta del Blog d’Encos ) :
“ La font s’ubica en terrenys que havien estat propietat de Cal Jansana i on la família de Ca l’Hermano tenia un hort llogat.
En el segle XIX i començaments del XX havia estat utilitzada com a safareig per rentar la roba i freqüentada pels estiuejants. Era un indret per passejar o fer-hi àpats en dies festius, donat el seu fàcil accés, la proximitat al poble i el seu brollador.
El seu nom es deu a la família de Ca l’Hermano, mot atribuït a la família per un parent que va ingressar en un convent per fer-se frare, que tenia un hort arrendat en aquest indret.”
L’any 2014 l’Ajuntament i l’AMB van engegar un projecte de recuperació convertint-lo de nou en lloc d’estada.
Al voltant de la font dispossem de bancs per seure
i una llarga taula de fusta amb seients per fer-hi un àpat.
La desapareguda Font i Safareig de Martorell estava a prop de la carretera C- 37 de Vic a Olot, probablement en fer la carretera va desaparèixer…
Actualment, sols trobem una torreta feta pel propietari al cost del torrent de Martorell, on es bombava l’aigua fins la casa durant els any 60 del segle passat.
Es creu que deuria ser la que veiem en les fotografies.
El Safareig de can Xiol esta a prop del carrer industria, al sud del terme municipal, en el Barri Xiol, camí de can Coll de Lliçà de Vall.
Historia:
En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol.
Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover.
Per aquest sector hi passa la mina de can Coll, que té un origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental que se’n coneix és un establiment fet pel Reial Patrimoni l’any 1398. Al seu inici tenia com a finalitat principal proporcionar la força motriu per fer anar els diversos molins que es trobaven al llarg del seu curs i, secundàriament, crear algun petit regadiu. Amb els anys l’aigua de la mina es va utilitzar per a d’altres funcions: el regadiu es va ampliar amb una horta d’extensió considerable a la part final del canal.
La mina també proveïa les diverses basses d’amarar cànem, un conreu que va ser molt important a la zona fins a principis del segle XX, un pou de glaç a can Coll i diversos safarejos o rentadors.
En aquest sector la mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Vitorino) i el rentador.
El molí ja està documentat a la segona meitat del segle XVIII. Del rentador no en coneixem notícies antigues. Sabem que el rentador de les Casetes, de característiques similars, fou construït pels volts de 1910. Probablement el rentador de can Xiol es va construir també en aquesta època, encara que no es pot descartar que fos una mica anterior.
A redós de can Xiol s’hi va anar construint la resta del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes de les cases ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.
En aquest rentador hi anaven a feinejar les dones del barri Xiol i de més enllà.
Rentador o safareig emplaçat al barri Xiol, pocs metres darrera la casa de can Ton i can Vitorino, que antigament havia estat un molí fariner. Es nodreix amb aigua que prové de la mina de can Coll, que discorre en paral·lel al camí que anava antigament cap a la masia de can Coll, que es troba uns 500 m al nord. El rentador es troba adossat a un marge del camí i té una planta rectangular força allargada (mesura 7 metres de llarg per 0,45 d’ample).
És obrat, o probablement refet, amb ciment i té una lleixa inclinada feta de maons. L’aigua entra directament de la mina pel costat nord i, pel costat oposat, segueix soterrada cap a can Ton i can Vitorino, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques. És l’antiga bassa del molí.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultaral – Diba.
