Per visitar aquest petit pantà de Valldemaria, cal situar-se a la població de Tordera, allí seguir la carretera N-II direcció a Girona.
Poc abans d’arribar al límit de Maçanet de La Selva (La Seva) sobre el quilòmetre 649, cal agafar una pista de terra que ens portaria a la finca de can Pou, on esta l’antic monestir de Santa Maria de Valldemaria.
Podeu conèixer més informació sobre aquest antic monestir a:
Les set rescloses de Sallent tenen el seus noms propis: la de del Mal Pas, la de la Fàbrica Vella, la de Cal Torres, la de cal Sala, la del Guix, la de la Corbatera, i l’última, la del Colomer, gairebé tocant a Navarcles.
Avui us presento la Resclosa i Caseta de distribució del Guix, situada en la carretera o camí de Cabrianes en Sallent.
La Resclosa la podem contemplar des d’una explanada que hi ha front de l’edifici del Guix,
edifici del Guix,
part de l’aigua del riu Llobregat, a traves de la caseta reguladora
passa a una canal que va paral·lela a la carretera.
La canal creua per sota la carretera, com diem, va per un costat la carretera a Cabrianes i l’altre costat te un seguit d’horts i conreus.
Podem observar en la part de sobre d’una porta del edifici, que hi ha una placa metàl·lica amb la data 1902.
Si es menester, des del punt on surt l’aigua de la caseta, i si es volum molt alt d’aigua,
per medi d’una comporta pot tornar-la al riu, per evitar el desbordament de la canal.
La Bassa existent en el Parc al costat del Passeig del Comte d’Egara a tocar amb el carrer de Garcia Humet de Terrassa, s’ha convertit en un espai ple de plantes i flors.
Ja fa anys que no era còmoda la bassa per els veïns de la zona, especialment per la proliferació de rates.
Llegim a Diari de Terrassa de 26 d’agost de 2021:
Amb l’arribada de les altes temperatures i la humitat generada per les pluges d’estiu prolifera la presència de rosegadors a diferents punts de la ciutat, especialment a les concentracions d’aigua estancada. Les queixes dels veïns aquestes dates arriben a l’Ajuntament, als grups municipals i als mitjans de comunicació. També proliferen en xarxes socials, on aquest estiu s’han publicat imatges de rosegadors a diversos indrets de la ciutat. Pel que fa a l’estany del Passeig, el Servei Municipal assegura haver rebut cinc queixes dels veïns i haver fet dues intervencions des del mes de febrer. La darrera a finals de juny, quan va tornar a aplicar un tractament de desratització i fer seguiment del resultat.
La bassa del parc de Vallparadís es buida un cop l’any, quan els peixos i les polles d’aigua han criat. En cas de pluges torrencials es fan intervencions extraordinàries.
Medi Ambient informa que la presència de mosquits a la bassa és pràcticament nul·la donat que fa dues dècades es van introduir espècies de peixos, com les les gambúsies, un dels peixos que van acabar amb el paludisme a principis del segle XX.
Durant l’any 2024, es va prendre la decisió de transformar la bassa, després de constants reparacions i millores, en un espai més verd i sostenible,
omplint de terra abonada i amb plantes diverses perquè durant la primavera floreixin.
Així va culminar una renovació important pel Parc en general i que ara es pot gaudir.
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, va ser inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.
El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta.
Es tracta d’una ruta que podeu fer a peu o en bicicleta on es combina patrimoni i paisatge.
En la ruta dels Molins a Calldetenes, a Osona descobrireu principalment la història farinera del municipi.
L’itinerari us acostarà al Museu del blat que es troba al Molí de Calvaria.
Des de dalt de la Serra de Sant Marc, on hi ha l’ermita, podreu gaudir de boniques vistes de la Plana de Vic.
Ara podreu seguir la ruta-joc dels Molins Calldetenes escanejant diferents codis QR.
La ruta pot començar des del mateix nucli de Calldetenes, a la Plaça Onze de setembre. Haureu de travessar la nova ronda de circumval·lació per agafar el camí que us portarà a la ruta dels Molins.
Durant tota la ruta trobareu cartells informatius que expliquen les curiositats dels diferents elements com recs, basses, fonts…
L’itinerari segueix trams de dos torrents, el Torrent de Sant Martí i el Torrent de la Sauleda on trobareu punts d’interès:
La Bassa de blanqueig, on antigament es netejaven i s’adobaven pells.
Seguiu fins el Molí del Pujol on destaca un desmai.
El Molí de la Frontera i el carcabà (sortida de l’aigua).
Molí de la Calvaria, del s. XI, avui dia convertit a Museu del Blat.
S’arriba al Molí d’Altarriba és l’únic molí sense habitatge i també l’únic que conserva els buidadors, unes aixetes que conduïen l’aigua que sobreeixia de la resclosa cap a un altre molí del municipi.
Per tot el recorregut podreu trobar arbre destacats com verns, freixes, pollancres, nogueres o saücs que proporcionant bona ombra en els dies més calorosos.
També hi ha taules per fer un pícnic o descansar-hi.
A l’arribar al terme de Sant Julia de Vilatorta, fareu la Ruta de les fonts naturals a prop de la riera, i arribareu al Parc de les 7 Fonts, amb diferents serveis.
El galzeran o cirerer de Betlem és un petit arbust perennifoli de la família de les Asparagàcies, establerta per Antoine-Laurent de Jussieu, que es caracteritza perquè les tiges tenen forma de fulla, però no són fulles. Fa unes flors solitàries poc aparents de color verdós o lila. Els fruits són arrodonits i vermells, i destaquen força sobre el color verd de la planta. Floreix a l’hivern i la primavera.
També rep el nom de boix marí, boix mascle, brusc, rusc, cireretes de Betlem, cireretes o guingues del bon pastor, galleran, (gallera(n)c, galleri(n)c) i llorer bord.
Petit arbust de 50 a 120 cm d’altura de color verd fosc, amb rizomes subterranis dels que surten peus masculins o femenins, en tots dos casos presenta dos tipus de tiges, les normals són llises i arrodonides, mentre que les altres són fil·locladis o falses fulles, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de llargada i acabades amb una punta rígida i punxant. Les fulles de veritat són molt petites, com escames que normalment passen desapercebudes, apareixen a l’axil·la dels fil·locladis, i fan entre 3 i 4 mm de llargada. Tota la planta és fotosintètica a excepció de les fulles veritables que es desprenen ràpidament.
Viquipèdia
Les flors són petites, verdoses o violàcies, situades al centre dels fil·locladis amb un perigoni amb sis tèpals en dos verticils; les femenines són tricarpelars amb ovari súper mentre les masculines tenen tres estams soldats pels filaments; la pol·linització es fa per mitjà dels insectes (entomògama); floreix a l’hivern i a la primavera mentre que a la tardor i a l’hivern, a les plantes femenines, apareix el fruit en forma de baia vermella de 10 a 12 mm de diàmetre amb dos llavors i que destaca sobre el verd fosc dels fil·locladis; la disseminació es fa per mitjà de les deposicions dels animals que mengen els fruits (endozoocòra).
Viquipèdia
La utilització més coneguda és com a ornament nadalenc a causa de l’espectacularitat dels fruits vermells i brillants sobre el verd fosc de la planta. També havia estat utilitzat per les seves propietats diürètiques i els brots tendres per a l’alimentació com si fossin espàrrecs. Les baies són tòxiques, però avui dia té una certa importància comercial perquè a partir dels rizomes es preparen certs medicaments i cosmètics. Aquest interès ha portat a l’extinció de l’espècie a certes zones de Turquia i a situar l’espècie com una de les més amenaçades del país. A Catalunya és protegit a certes zones, especialment parcs naturals, mentre que la Generalitat Valenciana n’ha regulat la recol·lecció. També va bé per la circulació de la sang, hemorragia.
El massís del Pedraforca és al nord-oest de la comarca del Berguedà. S’hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d’Abrera a Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També hi arriba la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol (C-563).
El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l’Enforcadura). El Pollegó Superior té una altitud de 2.506,4 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.496,7 metres) i el Pollegó Inferior de 2444,8 m. L’Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d’una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. El massís de Pedraforca està declarat paratge natural d’interès nacional,[1] i l’entorn forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Els pobles del voltant són Gósol (a l’oest) i Saldes (a l’est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la província de Barcelona i la de Lleida malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.
Cultura i història
Dins el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca es troben molts elements del patrimoni històric i cultural entre els quals destaquen:
Fortificacions: Durant l’edat mitjana la zona del massís del Pedraforca i els seus entorns eren controlats pels comtes de Cerdanya que utilitzaven els castells de Saldes i Gósol per protegir els seus territoris. Aquestes fortificacions van ser l’inici d’ambdós pobles, però actualment es troben apartades i parcialment en ruïnes.
Camins tradicionals: Són diversos els camins tradicionals que transcorren pel Paratge, sobretot pel que fa a camins ramaders, ja que a la zona i als seus voltants s’hi concentren àrees de pastura d’alta muntanya molt importants a Catalunya. Aquests camins conserven construccions annexes destacables com murs de pedra, pletes, ponts, hostals i cortals.
Art: L’estiu de l’any 1906 Pablo Ruiz Picasso va visitar Gósol, on va transformar el seu estil i va esdevenir molt productiu. Passat l’estiu, Picasso va marxar de Gósol, passant el Cadí pel pas dels Gosolans, per arribar a París, on va iniciar la seva època cubista. El record de la visita del geni és inesborrable per als gosolans, els quals disposen d’una Sala Picasso amb reproduccions de les obres pintades per l’artista en aquesta població del Berguedà.
Viquipèdia
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Viquipèdia
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
L’Estany o Pantà de la Vallmitjana esta situat en el Torrent de la Vallmitjana a tocar del Càmping de la Vall de Taradell.
L’estany de la Vallmitjana és un embassament artificial creat en el torrent de la Vallmitjana. Té una superfície de 1’91 hectàrees i està envoltat de camps de conreu i per diversos verns en el seu entorn immediat.
Es troba dins del refugi de fauna salvatge de la Vallmitjana.
La vegetació forestal de ribera es restringeix al perímetre de l’estany. Està constituïda per una verneda on apareixen alguns arbres i arbustos de jardineria. L’estany està envoltat per conreus excepte al sector nord-est, on se situa el càmping.
L’interès per a la fauna es veu molt condicionat per la presència de peixos introduïts -amb poblacions abundants degut a l’alimentació artificial afavorida pels campistes-. Aquests peixos afecten molt negativament les poblacions d’amfibis o la fauna íctica que podria arribar a desenvolupar-se a l’estany.
És un dels cims més visitats dels propers a l’Estany de Banyoles, ja que forma part d’un dels itineraris marcats i disposa de dos miradors que faciliten una àmplia contemplació sense cap mena d’obstacle visual.
En tota aquesta zona hi ha molts afloraments de margues (xalió per a la gent de la comarca) que destaquen enmig de la densa vegetació. És una roca sedimentària de color gris i molt trencadissa, composta d’una fracció argilosa i d’una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci.
Als peus d’aquest puig s’hi forma la Ribera del Castellar que passa a prop del Salt del Matxo i és una de les vuit rieres que aporten aigua superficial a l’Estany de Banyoles.
La font de la Mina, com l’anomenen més actualment, té una altra denominació: la font de Can Janic.
Aquest és el nom del mas que hi ha a l’altra banda de la font i que, juntament amb Can Tulsà i Can Met de Boscós, eren les cases que antigament se n’aprofitaven.
Ben possiblement els estadants d’aquestes cases foren els que, més de dues centúries enrere, van decidir construir la font i arranjar el seu entorn per treure’n profit.
És una font de biot, on l’aigua brolla subterràniament i
a la qual s’accedeix baixant uns graons.
És una construcció robusta, feta de pedra, on es veu un treball sobri i pensat perquè duri.
En el quart graó hi ha un desguàs per on, en les èpoques en què el nivell pujava molt, l’aigua es filtrava per regar la feixa de davant de la font.
La Palmira Armengol Ribas, que a mitjan anys quaranta havia treballat servint a Can Janic, veia com amb el carro i les semals portaven l’aigua des d’aquesta font fins a la casa.
A pocs metres a un nivell inferior hi ha l’antiga Bassa o Safareig, on les dones dels masos de les rodalies anaven a rentar-hi la roba.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 