La Font Alzina situada en el carrer Balmes, 4 de Celrà. Pot tenir entre 150 i 200 anys. Font coneguda per l’aigua bona i fresca que rebia directament i de forma natural de la mina. Actualment és aigua de la xarxa d’abastament municipal.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
Fitxa Técnica :
Autor : Agustí Hernan dez
Format: 160 pages, Paperback
Published: January 1, 2021 by Autoedició
ISBN: 9788409263455 (ISBN10: 8409263459)
ASIN: 8409263459
Language: Catalan; Valencian
Resum:
El llibre mostra, amb fotografies recents, els principals tolls i salts d’aigua valencians. Són paratges que els últims anys s’han convertit en un poderós reclam per conèixer i gaudir el món rural.
Estos clots o llocs profunds als rius han donat peu a espais per a l’oci. Eixamplaments, espais on el riu ompli fosses o estrets entre roques. Grans i menuts, més o menys fondos. En alguns casos, un eixamplament als peus d’un salt. Llocs que en molts casos estan identificats entre la població local, que els percep com un element més de l’entorn, igual com una font o un camí.
El llibre Tolls i salts d’aigua valencians reivindica estos espais com una part de la identitat valenciana, aposta per la senyalització i coneixement públic dels mateixos, així com també perquè es vetle per la qualitat de les aigües i es recupere aquells deteriorats. La publicació estableix un pont entre el passat, quan els gorgs (sinònim de toll) eren una part importantíssima de l’oci dels nostres pares i avis, i el present.
L’autor ha dividit el territori valencià en cinc grans àrees, que agrupen els més de 60 rius i barrancs representats en el llibre, amb uns 200 tolls i salts d’aigua, aproximadament. Es parla, principalment, d’aquells situats en la conca alta de rius, rambles i barrancs. Per un motiu: són els més allunyats de nuclis de població grans i per tant aquells que responen millor a la idea que existeix en la societat com a llocs on gaudir del bany, amb aigua suficient però no grans volums, i nets.
Recull del Llibre: Ramon Solé
El sector de Can Colomer de Terrassa, el nou barri al nord de la ciutat, a peu de la carretera de Rellinars. El consell rector de la junta de compensació celebrava aquest mateix mes, en reunió mantinguda el dia 6 de març, s’aixecarà un total de 325 nous habitatges.
Els veïns del Barri es van oposar a aquest projecta, que s’està ja portant a pràctica…
Sols van aconseguir canviar de lloc una alzina destacable, i transportar-la al carrer de Terque,
un espai on no hi ha vegetació, amb l’esperança de aconseguir de salvar a l’Alzina….
Quan vàrem anar a fer les fotografies, estaven les fulles seques i que no viuria massa temps més…
Recull de dades: Diari de Terrassa
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
La Bassa existent en el Parc al costat del Passeig del Comte d’Egara a tocar amb el carrer de Garcia Humet de Terrassa, s’ha convertit en un espai ple de plantes i flors.
Ja fa anys que no era còmoda la bassa per els veïns de la zona, especialment per la proliferació de rates.
Llegim a Diari de Terrassa de 26 d’agost de 2021:
Amb l’arribada de les altes temperatures i la humitat generada per les pluges d’estiu prolifera la presència de rosegadors a diferents punts de la ciutat, especialment a les concentracions d’aigua estancada. Les queixes dels veïns aquestes dates arriben a l’Ajuntament, als grups municipals i als mitjans de comunicació. També proliferen en xarxes socials, on aquest estiu s’han publicat imatges de rosegadors a diversos indrets de la ciutat. Pel que fa a l’estany del Passeig, el Servei Municipal assegura haver rebut cinc queixes dels veïns i haver fet dues intervencions des del mes de febrer. La darrera a finals de juny, quan va tornar a aplicar un tractament de desratització i fer seguiment del resultat.
La bassa del parc de Vallparadís es buida un cop l’any, quan els peixos i les polles d’aigua han criat. En cas de pluges torrencials es fan intervencions extraordinàries.
Medi Ambient informa que la presència de mosquits a la bassa és pràcticament nul·la donat que fa dues dècades es van introduir espècies de peixos, com les les gambúsies, un dels peixos que van acabar amb el paludisme a principis del segle XX.
Durant l’any 2024, es va prendre la decisió de transformar la bassa, després de constants reparacions i millores, en un espai més verd i sostenible,
omplint de terra abonada i amb plantes diverses perquè durant la primavera floreixin.
Així va culminar una renovació important pel Parc en general i que ara es pot gaudir.
Recull de dades: Diari Terrassa
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Per visitar a la Font de l’Esquerrà, us cal situar-vos en l’aparcament de l’estació de l’Aeri de Montserrat,
cal resseguir la barana esquerra fins a donar amb un camí que baixa al riu Llobregat
,
fa pendent fins a una pista ampla, on girarem a la dreta
i anireu seguint el camí paral·lel al riu Llobregat en direcció al nucli urbà de Monistrol.
Arribareu de seguida a la font de l’Esquerrà,
situada a tocar de la paret de la muntanya, un cartell ens ho fa saber.
És una Font molt senzilla, com que ha plogut aquests últims mesos,
presenta un rajolí d’aigua.
A penes hi ha un tub, subjecta per unes roques.
En la fotografia de 2009, podem veure que disposava d’un tub gran.
Si seguiu pel camí, en uns vint minuts més arribareu a les primeres cases de Monistrol de Montserrat, tot pujant per una rampa que ens permetrà accedir al nucli urbà i enfilar cap a la plaça dels Països Catalans.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero
L’Alzina de Valldoreix (Quercus ilex) és un arbre que es troba a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès, el Vallès Occidental), el qual és l’alzina més gruixuda de Sant Cugat.
Es troba al passeig del Nard de Valldoreix, a l’extens pati d’una residència per a la tercera edat (antigament Hotel Rossinyol). El passeig del Nard és un carrer transversal a l’avinguda del Baixador, principal artèria que travessa Valldoreix.
La residència Rossinyol és davant del número 51 de l’esmentat carrer, l’alzina esta dins dels seus jardins, es por veure des del carrer,
on hi ha un cartell amb dades de l’arbre.
Dades descriptives:
Temps enrere havia estat voltada de conreus, però avui dia resta engolida per l’extensa àrea urbanitzada de Valldoreix,
Primer la finca era un destacat Hotel i ara, es com residencia de la tercera edat.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, va ser inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.
El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta.
Es tracta d’una ruta que podeu fer a peu o en bicicleta on es combina patrimoni i paisatge.
En la ruta dels Molins a Calldetenes, a Osona descobrireu principalment la història farinera del municipi.
L’itinerari us acostarà al Museu del blat que es troba al Molí de Calvaria.
Des de dalt de la Serra de Sant Marc, on hi ha l’ermita, podreu gaudir de boniques vistes de la Plana de Vic.
Ara podreu seguir la ruta-joc dels Molins Calldetenes escanejant diferents codis QR.
La ruta pot començar des del mateix nucli de Calldetenes, a la Plaça Onze de setembre. Haureu de travessar la nova ronda de circumval·lació per agafar el camí que us portarà a la ruta dels Molins.
Durant tota la ruta trobareu cartells informatius que expliquen les curiositats dels diferents elements com recs, basses, fonts…
L’itinerari segueix trams de dos torrents, el Torrent de Sant Martí i el Torrent de la Sauleda on trobareu punts d’interès:
Per tot el recorregut podreu trobar arbre destacats com verns, freixes, pollancres, nogueres o saücs que proporcionant bona ombra en els dies més calorosos.
També hi ha taules per fer un pícnic o descansar-hi.
A l’arribar al terme de Sant Julia de Vilatorta, fareu la Ruta de les fonts naturals a prop de la riera, i arribareu al Parc de les 7 Fonts, amb diferents serveis.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
El galzeran o cirerer de Betlem és un petit arbust perennifoli de la família de les Asparagàcies, establerta per Antoine-Laurent de Jussieu, que es caracteritza perquè les tiges tenen forma de fulla, però no són fulles. Fa unes flors solitàries poc aparents de color verdós o lila. Els fruits són arrodonits i vermells, i destaquen força sobre el color verd de la planta. Floreix a l’hivern i la primavera.
També rep el nom de boix marí, boix mascle, brusc, rusc, cireretes de Betlem, cireretes o guingues del bon pastor, galleran, (gallera(n)c, galleri(n)c) i llorer bord.
Petit arbust de 50 a 120 cm d’altura de color verd fosc, amb rizomes subterranis dels que surten peus masculins o femenins, en tots dos casos presenta dos tipus de tiges, les normals són llises i arrodonides, mentre que les altres són fil·locladis o falses fulles, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de llargada i acabades amb una punta rígida i punxant. Les fulles de veritat són molt petites, com escames que normalment passen desapercebudes, apareixen a l’axil·la dels fil·locladis, i fan entre 3 i 4 mm de llargada. Tota la planta és fotosintètica a excepció de les fulles veritables que es desprenen ràpidament.
Les flors són petites, verdoses o violàcies, situades al centre dels fil·locladis amb un perigoni amb sis tèpals en dos verticils; les femenines són tricarpelars amb ovari súper mentre les masculines tenen tres estams soldats pels filaments; la pol·linització es fa per mitjà dels insectes (entomògama); floreix a l’hivern i a la primavera mentre que a la tardor i a l’hivern, a les plantes femenines, apareix el fruit en forma de baia vermella de 10 a 12 mm de diàmetre amb dos llavors i que destaca sobre el verd fosc dels fil·locladis; la disseminació es fa per mitjà de les deposicions dels animals que mengen els fruits (endozoocòra).
La utilització més coneguda és com a ornament nadalenc a causa de l’espectacularitat dels fruits vermells i brillants sobre el verd fosc de la planta. També havia estat utilitzat per les seves propietats diürètiques i els brots tendres per a l’alimentació com si fossin espàrrecs. Les baies són tòxiques, però avui dia té una certa importància comercial perquè a partir dels rizomes es preparen certs medicaments i cosmètics. Aquest interès ha portat a l’extinció de l’espècie a certes zones de Turquia i a situar l’espècie com una de les més amenaçades del país. A Catalunya és protegit a certes zones, especialment parcs naturals, mentre que la Generalitat Valenciana n’ha regulat la recol·lecció. També va bé per la circulació de la sang, hemorragia.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero
El massís del Pedraforca és al nord-oest de la comarca del Berguedà. S’hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d’Abrera a Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També hi arriba la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol (C-563).
El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l’Enforcadura). El Pollegó Superior té una altitud de 2.506,4 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.496,7 metres) i el Pollegó Inferior de 2444,8 m. L’Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d’una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. El massís de Pedraforca està declarat paratge natural d’interès nacional,[1] i l’entorn forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Els pobles del voltant són Gósol (a l’oest) i Saldes (a l’est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la província de Barcelona i la de Lleida malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.
Cultura i història
Dins el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca es troben molts elements del patrimoni històric i cultural entre els quals destaquen:
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Recull de dades: Viquipèdia
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero
Sant Jaume de Vilamontà és una capella de Manlleu (Osona)
Des de el km. 2 de la carretera BV-5224 hi ha una pista que hi porta directament.
A poca distancia el 18 de juliol de 1960 es va inaugurar una font dedicada a Sant Jaume.
Actualment no hi ha aigua, sols ara es com un monument.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
fonts naturals, aigua, muntanya i més 