Avui destaquem : La Font de la Mina de Castellbell i el Vilar

La Font de la Mina esta situada entre la carretera BV-1123  i la riera de Marganell.

Historia:

  • La mina era més fonda que el nivell de terra de l’exterior. Sempre havia estat plena d’aigua, per tant sempre hi havia una reserva d’aigua. L’aigua es canalitzava per un rec cavat a terra fins a un viver ubicat uns quatre metres més enllà i s’aprofitava per regar.
  • Pels volts de la Guerra Civil, el terreny va fer un lleuger moviment. El seu propietari, Isidere Colldeforns de cal Jordi va fer arreglar la mina i la convertí en una font. Es va fer un forat al peu de la paret esquerra que la travessava. L’aigua podria sobrexeir directament a la riera.
  • Quan la mina quedava seca, es podia veure d’allí on sortia. Brollava arran de terra. El propietari va fer construir un pilar d’un metre aproximadament d’alçada, buit per dintre que s’aixecava damunt mateix del doll i anava agafat a la paret del fons de la mina. El pilar, s’eixamplava en la seva part de dalt, on hi havia un canó per rajar l’aigua tapat amb un tap. Pel costat dret de damunt del pilar sortia un tub de fibrociment que canalitzava l’aigua directament al viver.
  • Amb aquestes obres la font va ser molt freqüentada per la gent que hi anava a omplir el càntir.
barraca de vinya

Font – mina situada per sota del marge de la carretera, en una cinglera, a l’inici del camí del Pinsà i del Plaià, accedint-hi des de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Només entrar, a mà dreta, hi ha una plana conreada de farratge pel bestiar. Al fons, en el marge hi ha una barraca de vinya sota una noguera.

Cal entrar ben arrambats entre la barraca i una bassa de planta més o menys rectangular plena de bardisses i canyes. Al darrera, resseguint la bassa, el marge baixa dret. Cal obrir-se pas entre les bardisses i canyes i les branques d’un salze que creix ufanós a la llera de la riera de Marganell.

barraca de vinya

La boca de la mina està al dessota mateix de la cinglera. Es tracta d’un passadís excavat a la roca, d’un metre d’amplada per varis metres de fondària, del qual no es pot veure el final. L’aigua és clara, transparent. Al seu interior hi ha un tub que permetia omplir la bassa per regar els hortets del voltant. La mina està plena d’aigua, semblant a una font de clot, sense broc i en tot cas, si no estan colgats, sense cap graó per accedir-hi.

Foto: Diba. ( Any 2017)

Observacions:

També es coneix amb el nom de Font de cal Jordi, ja que les aigües eren emprades per regar l’hort de la casa. En l’actualitat es seca des da fa anys i tapada per la vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mina – Font de les Hortes de Santa Maria d’Oló

La Font de les Hortes és situada al costat de la carretera local d’Oló a Sant Joan d’Oló, a la zona anomenada de les Hortes perquè antigament hi havia un bon nombre d’horts que es regaven amb l’aigua d’aquesta font.

Historia:

  • Antigament la font era més avall, i estava equipada amb un viver i un safareig que utilitzaven les cases veïnes, com ara el Joncar. L’aigua d’aquesta font s’aprofitava per regar una àmplia zona d’horts situats a les terrasses inferiors, els quals eren menats per un bon nombre de pagesos.
  • El 1863 hi havia una junta d’aigües de la font de les Hortes que, des de temps immemorials, s’encarregava de reglamentar l’ús de les aigües d’aquesta font per regar tots aquests horts. Qui no complia les normes era multat. El 1880 es van reunir els hortolans amb l’ajuntament per tractar de l’aprofitament de les fonts del Roc, de la Salada i del Molí. Hi havia una norma consuetudinària que establia que els dilluns tenien preferència els planters per regar, segurament perquè havien fet la compra el dia anterior al mercat dels diumenges de Moià.
  • A principis del segle XX a Oló es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d’abastament d’aigua potable, però la iniciativa no va sorgir de l’Ajuntament sinó d’un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d’haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l’aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l’aigua havia d’arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l’any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l’aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre “Oló, un poble, una història” es diu per error que l’any que arribà l’aigua va ser el 1913. Com que l’aigua d’aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que és més abundant. Però els pagesos que regaven amb aquesta aigua s’hi van oposar. El conflicte es va resoldre donant una portadora d’aigua diària de franc als que deixaven passar els tubs pels seus horts.
  • El 1932 Obradors va deixar el negoci de l’aigua i se’l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Ambdós van vendre el servei d’aigües a un administrador de finques, i l’any 1939 el propietari era Esteban Ollé. Després de la Guerra va caldre millorar la captació i es construí una mina a la font de les Hortes, la que hi ha a l’altra banda de la carretera. El 1962 el servei es va vendre a Josep Terricabres Palau de la Gleva, que va iniciar el procés de modernització. El 1976 Terricabres va vendre el servei a Josep Pons i Prat, que tenia com a soci Martí Jubany. A la dècada de 1990 els nous propietaris van haver de fer noves inversions i nous pous. El 2020 s’ha encarregat un pla director per evitar problemes en el subministrament, però el servei continua en mans d’aquesta empresa.

Ara la font consisteix en un senzill brollador situat pràcticament al marge de la carretera. A l’altre costat de la carretera hi ha un tancat que protegeix una mina que és un dels punts de captació per al subministrament d’aigües a Oló.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Text i Fotografies del Blog : Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font a la zona de Sant Esteve Nou de Marganell

La Font a la zona de Sant Esteve esta a peu de carretera, a l’alçada de l’església de Sant Esteve nou de Marganell.

La Font esta dins el mur de pedra sobre el qual hi ha l’església. La font es troba dins d’una obertura d’arc de mig punt, amb les pedres col·locades a plec de llibre. Dins d’aquesta hi ha el galet metàl·lic. No té pica, per la qual cosa l’aigua cau sobre una base de pòrtland, on hi ha un forat per on desguassa. L’aigua que raja prové del subministrament municipal.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: M. Lloret – Kuanum                                                                                     

Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé

Fotografies del Blog : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa de la Font dels Rosers de Viladecavalls

Ahir us vaig presentar la Font dels Rosers de Viladecavalls, avui faré menció de la seva Bassa.

Cal accedir des de Viladecavalls a peu, es una pista privada que primer passa per la masia de Can Sanahuja,

Can Sanahuja

la Font del Molí i cal seguir tot recta pel costat de les oliveres fins la Bassa de la Font dels Rosers.

Es una bassa pràcticament rectangular, els seus murs estant molt arran del terra.

D’un gruixut tub cau l’aigua de la Font a la bassa en un dels costats.

Segurament era per el rec del conreus i arbres fruiters.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui coneixerem : La Font del carrer Verge dels Dolors de Cerdanyola del Vallès

La Font del carrer Verge dels Dolors, esta en el citat carrer i a prop de la plaça d’Oliver en el barri de Montflorit de Cerdanyola del Vallès.

Va ser construïda en 1947. Ubicada en l’acera de la dreta, es d’obra feta amb incrustacions de pedres de diferents mides.

Actualment te una aixeta polsador, l’aigua cau a una reduïda pica rodona. En cada costat te com dues columnes.

Text pel Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Sènia a prop de la Font d’en Rovira de Vilovi del Penedès

Per anar a la Sènia, cal deixar la carretera BV-2127 i agafar la pista que porta a Les Graus ( masia rural), a l’arribar a la altura i a la dreta dues cases, veureu a l’esquerra, un camí que us portaria a la Riera de Viloví, un cartell indica on trobareu la font d’en Rovira.( descrita en aquest bloc, no us cal baixar)

La Sènia esta on teniu la casa de la dreta poc abans del encreuament de camins.

Es una de les més completes i ben conservades del municipi, on podeu veure tot el seu engranatge i estructura.

Per seguretat la seva portella esta tancada amb una reixa.

Text pel Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

El rec d’en Teixidor, el rec de ca n’Hort, el safareig i la Font dins de Banyoles

La ciutat de Banyoles, fins fa poc, ha estat tradicionalment dividida entre la vila i el terme.

Al terme es vivia de manera diferent a com ho feien els habitants de la vila. Eren majoritàriament pagesos que residien en terres disperses o en masos.

Mas Teixidor

Un mas era un territori que menava una família i comprenia la casa d’estatge, la cort, l’hort annex, les terres i les vinyes.

Can Horts

Conreaven vinyes, arbres fruiters, blat, ordi, civada, mill, cànem, lli i llegums. Criaven vaques, bous, porcs, muls, cavalls, xais i aviram. Pagaven, en festivitats assenyalades de l’any, unes prestacions senyorials a l’abat, o altres oficis dependents del monestir, per les seves terres i cases. Solien ser treball personal, gallines, ous o altres espècies.

El rec d’en Teixidor és, juntament amb el rec de ca n’Hort, són dels primers que es van construir per regular el cabal de l’estany,

permetent el desguàs i regulant la sortida d’aigua mitjançant bagants regulables.

Aquest recs, passant a tocar les cases de Banyoles.

En un tram, podrem conèixer una antiga Font.

També així com un vell safareig, que agafava l’aigua del rec,

on les dones de la Vila anàvem a rentar-hi la roba..

Per últim, cal destacar la Creu de Terme:

Us passo una curiositat:

En resum, podeu fer una visita per diferents punt de la Vila de Banyoles, amb recs, fonts i safareigs que us encantarà.

Recull de dades: Banyoles Cultura, Territori Rural i Ajuntament de Banyoles

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Font de l’inici del camí vell a Collbató en El Bruc

camí vell del Bruc a Collbató.

Aquesta Font es situada al costat del carrer de l’Església on hi ha un aparcament, que des d’allí s’inicia el camí vell del Bruc a Collbató.

Es d’obra molt senzilla, feta de totxanes planes, al centre de la cara principal te la aixeta polsador .

L’aigua cau a una pica rectangular. Es molt utilitzada per excursionistes i ciclistes.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Parc de les Aigües de Figueres

El Parc de Les Aigües esta situat en el Passeig Nou, 13 en Figueres (Girona).

De fet aquest nou Espai o Parc ja existia.

El nom era el de Les hortes de Vilabertran, un antic espai rural a cinc minuts del centre de Figueres.

Va estar uns anys mig abandonat i no es podia accedir-hi.

Es va procedir a un remodelatge, respectant la majoria de la vegetació i la font d’aigua.

Es van portar a terme la construcció de camins, passarel·les elevades, bancs i canals per portar l’aigua que surt de l’antiga Font de Les Dues Pilars.

Hi ha una bassa quadrada on es recull l’aigua.

Es un Parc que fa de bon estar, es fresc a l’estiu i els xiprers fan de pantalla al vent de la tramuntana.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Mirador de can Salavert de Castellterçol

El Mirador de can Salavert esta en el carrer Joaquim Roger s/n. de Castellterçol.

En aquest indret hi ha un parc infantil, una taula

i una font de pedra.

En destaca especialment un antic fris de pedra amb relleus, col·locat sobre unes columnes de formigó.

Des del mirador de can Salavert es pot gaudir d’un camp visual magnífic i de gran abast: en primer terme, les masies de l’Oller i la Ginebreda, el paratge de la Creueta

i les zones forestals del municipi;

i més enllà, el terme de Moià i els cims dels Pirineus.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpintero