Mina – Font de les Hortes de Santa Maria d’Oló

La Font de les Hortes és situada al costat de la carretera local d’Oló a Sant Joan d’Oló, a la zona anomenada de les Hortes perquè antigament hi havia un bon nombre d’horts que es regaven amb l’aigua d’aquesta font.

Historia:

  • Antigament la font era més avall, i estava equipada amb un viver i un safareig que utilitzaven les cases veïnes, com ara el Joncar. L’aigua d’aquesta font s’aprofitava per regar una àmplia zona d’horts situats a les terrasses inferiors, els quals eren menats per un bon nombre de pagesos.
  • El 1863 hi havia una junta d’aigües de la font de les Hortes que, des de temps immemorials, s’encarregava de reglamentar l’ús de les aigües d’aquesta font per regar tots aquests horts. Qui no complia les normes era multat. El 1880 es van reunir els hortolans amb l’ajuntament per tractar de l’aprofitament de les fonts del Roc, de la Salada i del Molí. Hi havia una norma consuetudinària que establia que els dilluns tenien preferència els planters per regar, segurament perquè havien fet la compra el dia anterior al mercat dels diumenges de Moià.
  • A principis del segle XX a Oló es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d’abastament d’aigua potable, però la iniciativa no va sorgir de l’Ajuntament sinó d’un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d’haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l’aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l’aigua havia d’arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l’any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l’aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre “Oló, un poble, una història” es diu per error que l’any que arribà l’aigua va ser el 1913. Com que l’aigua d’aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que és més abundant. Però els pagesos que regaven amb aquesta aigua s’hi van oposar. El conflicte es va resoldre donant una portadora d’aigua diària de franc als que deixaven passar els tubs pels seus horts.
  • El 1932 Obradors va deixar el negoci de l’aigua i se’l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Ambdós van vendre el servei d’aigües a un administrador de finques, i l’any 1939 el propietari era Esteban Ollé. Després de la Guerra va caldre millorar la captació i es construí una mina a la font de les Hortes, la que hi ha a l’altra banda de la carretera. El 1962 el servei es va vendre a Josep Terricabres Palau de la Gleva, que va iniciar el procés de modernització. El 1976 Terricabres va vendre el servei a Josep Pons i Prat, que tenia com a soci Martí Jubany. A la dècada de 1990 els nous propietaris van haver de fer noves inversions i nous pous. El 2020 s’ha encarregat un pla director per evitar problemes en el subministrament, però el servei continua en mans d’aquesta empresa.

Ara la font consisteix en un senzill brollador situat pràcticament al marge de la carretera. A l’altre costat de la carretera hi ha un tancat que protegeix una mina que és un dels punts de captació per al subministrament d’aigües a Oló.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Text i Fotografies del Blog : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font / Mina can Molins de Sant Quirze del Vallès

Per anar a la Font o Mina can Molins cal que us situeu al principi del carrer del Pica-Soques,

una vegada passat pel túnel per sota de les vies dels FFCC., cal dirigiu a l’esquerra on un camí fa una davallada

al poc cal deixar-lo i continuar per un caminoi fins el torrent, on esta la Font / Mina.

Tal com us dic, es una Mina, però esta canalitzada part de l’aigua i surt per un tub a mitja altura.

Per no perdre aigua, generalment hi ha un tap.

Al no tenir una porta que tanqui l’accés a la Mina, no us aconsellem fer-ho, donat el mal estat interior,

En ocasions, hi ha branques a l’entrada, per dissuadir  ha fer-ho.

No hi ha un lloc per fer estada, al estar dins del torrent, millor si voleu descansar i fer un àpat, aneu a peu del bosc que heu fet al baixar.

Us passo una fotografia de com era aquesta font i l’abundant cabal que tenia fa uns 20 anys en rere.

Text del Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font dels Rosers de Viladecavalls

Can Sanahuja

La Font dels Rosers esta al nord de la masia de Can Sanahuja de Viladecavalls.

Cal accedir des de Viladecavalls a peu, es una pista privada que primer passa per la masia de Can Sanahuja, la Font del Molí i cal seguir tot recta pel costat de les oliveres fins la Font dels Rosers.

Font del Molí

La Font dels Rosers està situada en un marge a peu de camí.

Es troba construïda sobre un mur de formigó i còdols formant una obertura d’arc de mig punt ceràmic.

De fet, es una font tipus Mina.

Aquesta es trobava tapiada, per impedir-ne l’ús públic.

Cal dir que el brollador o tub i la pica no són visibles, estan tapats per la terra i vegetació.

En l’actualitat, alguna “persona”… ha trencat part de les totxanes i es pot veure el seu interior.

A pocs metres a ponent hi ha una bassa de planta rectangular que probablement recull l’aigua d’aquesta font.

Observacions:

Al costat de la font hi havia un cartell que indicava que l’aigua no és potable.

Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Ciba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Castell d’Espitlles de Santa Margarida i Els Monjos

Setmana dedicada a les Fonts naturals

La Font del Castell d’Espitlles esta en la Partida del Serrau. En el fondal al sud, sota de la masia d’Espitlles.

Un destacat plataner indica el lloc, es distingeix de lluny.

Cova o mina situada a un marge natural de pedra, lleugerament excavada, amb una paret amb ciment,

una inscripció: “Font del Castell” i una aixeta.

Al davant hi ha una bassa petita, colgada per sediment i fullaraca.

Des de fa anys no raja aigua.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui coneixerem : La Mina d’aigua de Santeugini de Castellbisbal

Des de la urbanització de Can Santeugini, del final del carrer Francolí surt un camí a l’esquerra que baixa a uns horts on allí esta La Mina de Santeugini de Castellbisbal.

Es desconeix l’origen de la mina, però per la proximitat a la casa de Can Santeugini caldria pensar que es tracta d’un element relacionat amb aquesta, destinat a subministrar d’aigua la casa i els ramats.

Podria tenir els seus antecedents entre finals del XVIII i el XIX.

Mina d’aigua excavada al vessant de la muntanya, entre el mas Can Nicolau de Baix i les primeres cases de la urbanització Can Santeugini.

La mina s’obre amb un túnel d’uns 20 m de profunditat excavat directament a la roca.

La mida mitjana de la via és d’un metre setanta d’alçada per setanta d’amplada.

La boca exterior de la mina es cobreix amb una construcció consistent en una habitacle aixecat en mur de mamposteria barrejat amb maó, que es cobreix amb una volta falsa.

L’obertura d’accés la forma una arcada rebaixada i es protegeix amb una reixa de ferro posada recentment com a mesura de seguretat.

Seguint el curs del túnel de la mina s’aprecia un rec a nivell de terra que desguassa en dues basses o safareig quadrangulars de ciment.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació del Text  al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Molí de can Sanahuja de Viladecavalls

Per anar a La Font del Molí cal sortir de Viladecavalls pel camí Vell de Martorell, a uns 215 metres després de can Sanahuja esta situada la font.

Font que es troba a peu del camí que baixa de la masia de Can Sanahuja.

Està constituïda per un mur amb d’obra amb una obertura ceràmica tancada amb una porta metàl·lica.

Aquesta sembla correspondre’s amb una mina, que podria estar relacionada amb la Font dels Rosers, força propera DEL CAMPO (1995: 122).

Sota d’aquesta estructura en sobresurt un tub metàl·lic, del qual l’aigua brolla constantment i cau a una pica,

l’aigua que se’n desborda està canalitzada fins a una bassa de majors dimensions.

Aquesta havia estat utilitzada com a safareig,

ja que conserva les pedres verticals on es rentava la bugada.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació al Text del Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font de can Lluc de Santa Eulalia de Ronçana

Setmana dedicada a les Fonts naturals de Santa Eulalia de Ronçana

El paratge de La Font de can Lluc, esta format pel conjunt de la Mina, el Safareig i la Font,

està situat sota les masies de can Lluc del Tossal i el Bruguer a prop de can Martí,

i on comença el torrent de Sant Joan en el Barri de La Vall de Santa Eulalia de Ronçana.

De fet la Mina esta formada per la unió de dos mines interiors,

l’aigua d’aquestes s’uneixen pocs metres abans de sortir a l’exterior,

des d’aquest punt l’aigua es reparteix entre el safareig i a la senzilla font.

Antigament les dones de can Lluc hi anaven a buscar aigua

i a rentar-hi la roba en el seu allargat Safareig,

la seva estructura es d’un mur allargat adossat a la paret

amb la llosa inclinada no massa gran i era com a màxim per rentar –hi dues persones.

L’aigua sobrant per mitjà de canonades i un aqüeducte s’omplia la bassa de can Martí.

La Font es molt senzilla, situada uns metres sota del safareig,

hi ha un tub en una petita paret.

En l’actualitat per la manca d’aigua tot està sec. Es una llàstima, perquè es un lloc tranquil que fa de bo estar-hi.

Recull de dades: Fitxes de les fonts de Pere Ciurans.

Adaptació al Text del Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font de can Penedes de Santa Eulalia de Ronçana

Setmana dedicada a les Fonts naturals de Santa Eulalia de Ronçana

La Font de can Penedes és al nord-oest del poble en el Barri de la Vall de Santa Eulalia de Ronçana.

Per arribar-hi des del camí de Rosàs hem d’agafar el primer trencant a la dreta després de can Lluc del Tussol.

Un camí ens portarà a dos basses que omple l’aigua de la Font situada uns metres més amunt.

L’aigua ve d’una mina situada dins del bosc proper,

surt per un broc i cau a una pica.

Estava abandonada i perduda de feia anys el setembre de 2018 es va arranjar.

Des d’aquí podrem gaudir d’una magnifica vista de Puiggraciós, els Cingles.

Recull de dades: Fitxes de les fonts de Pere Ciurans.

Adaptació al Text del Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font de Can Marcet de Viladecavalls

Per anar a la Font de can Marcet , cal anar per  la carretera  B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km.8 seguiu a la dreta un ample camí, al poc sense desviar-vos per un que surt a la dreta, que us portaria a la Font del Roure que properament us la presentaré.

A poca distancia arribareu a un vell i estret pont sobre les vies del tren, passeu amb precaució i agafeu la pista de la dreta que fa una certa baixada, a uns 200 metres i abans d’arribar a la masia de can Marcet, trobareu a l’esquerra un sender que us portarà directament a la Font.

De fet, és una antiga mina, actualment sense portella que la tanqui, podeu veure l’estructura interior.

Al no ploure des de fa molt de temps, esta totalment seca.

A l esquera de l’explanada hi ha un llarg seien adossat a la paret.

Cal destacar que fa anys deuria estar tapada aquesta explanada, on encara quedant les arcades de ferro que deuria sostenir algun tipus sostre.

A l’any 2018 va ser recuperada, us passo l’enllaç :

http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com/2018/12/recuperada-la-font-de-can-marcet.html

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La mina de Can Bernat de Santa Perpètua de Mogoda

Castell de Can Taió

La Mina de can Bernat esta situat al S del Castell de Can Taió al costat del camí de Can Mallol – Can Bernat.

 Historia:

  • 4 de juliol de 1730. L’intendent general del Principat de Catalunya establí a Josep Güell i Soler, prevere beneficiat de la parroquial església de Santa Maria del Mar de Barcelona, com a privada persona, les aigües tant profundes com superficials de la riera de Santiga, des del cap de vall de la seva propietat del mas Prat de Santa Perpètua de Mogoda, fins al paratge davant de l’església de Santa Maria l’Antiga, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
  • 29 de desembre de 1779. Nou establiment de l’intendent general del Principat de Catalunya a favor de Teresa Vidal, vídua de Francesc Mas i Güell, difunt notari de Barcelona, i el seu fill Josep Francesc mas i Vidal, notari de la ciutat de Barcelona, de les aigües subterrànies i superficials de la riera de Santiga des del paratge davant de l’església de Santiga, fins al cap de vall de les terres del mas Prat, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
  • 1785 i posteriors. Josep Francesc Masvidal i Antoni Mallol acordaren obrir mina en la part d’orient de la riera de 100 canes. Diego Llobet i dit Josep Francesc Masvidal tenien projectada una mina que travessaria la riera de Santiga i aniria a terres de can Bruguera.
  • Es formulen tres plets a la Reial Audiència a partir de 1784 amb els propietaris de la Ferrussa, plets que els magistrats de la Reial Audiència van refondre en un de sol contra els impediments dels propietaris de la Ferrussa.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

La mina de Can Bernat segons informacions orals donades per Esteve Canyameres correspon a la mina de Can Mallol – Can Bernat. A l’alçada de Can Mallol hi tindria la seva captació.

Actualment només se’n coneix un tram que es troba per sota la línia fèrria Papiol – Mollet, al sud del castell de Can Taió, entre la riera Seca i el camí del Padró.

Es conserva un tram de mina al descobert que encara porta aigua fins a un petit aiguamoll, aquesta aigua avui es perd i les seves aigües deuen arribar a la riera Seca.

La mina que porta aigua en molta abundància queda amagada dins una petita arbreda de ribera. Observem la mina en secció construïda i coberta amb volta de maons, per aquest motiu no es veu la seva alçària. La seva amplada aproximada ha d’estar entre els 60-70 cm.

Observacions:

No catalogada pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Actualment es desconeix el seu traçat, no marcada sobre plànols, tot i que l’aigua hi baixa amb molta abundància.

Sembla que antigament duria les seves aigües cap a dues basses de Can Bernat, una de les quals encara és visible, tot i que buida, l’altra es troba a l’altra banda del camí del Padró colmada de runes i coberta de vegetació. Es coneix una fotografia antiga (segons informació oral de Pere Garcia) on es veu una de les basses amb mainada banyant-se amb el castell de Can Taió al fons.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé