L’Estany o Pantà de la Vallmitjana esta situat en el Torrent de la Vallmitjana a tocar del Càmping de la Vall de Taradell.
L’estany de la Vallmitjana és un embassament artificial creat en el torrent de la Vallmitjana. Té una superfície de 1’91 hectàrees i està envoltat de camps de conreu i per diversos verns en el seu entorn immediat.
Es troba dins del refugi de fauna salvatge de la Vallmitjana.
La vegetació forestal de ribera es restringeix al perímetre de l’estany. Està constituïda per una verneda on apareixen alguns arbres i arbustos de jardineria. L’estany està envoltat per conreus excepte al sector nord-est, on se situa el càmping.
L’interès per a la fauna es veu molt condicionat per la presència de peixos introduïts -amb poblacions abundants degut a l’alimentació artificial afavorida pels campistes-. Aquests peixos afecten molt negativament les poblacions d’amfibis o la fauna íctica que podria arribar a desenvolupar-se a l’estany.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
Podem recorre el perímetre del camp de golf per camins amb bosc de Can Bonvilar.
També, anar pel torrent de la Betzuca que en aquest indret esta en general sec.
La seva vegetació és una mostra de les adaptacions a les condicions climàtiques de la regió mediterrània, com fullatge perennifoli, arbres de mida discreta i abundància arbustiva.
És un bosc de tipus mixt de pins, roures i alzines que evolucionen cap a alzinar o alzinar amb roures.
Podem veure l’ambient de l’espai agrícola, en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns fruiters de secà com ara ametllers o oliveres.
La comunitat de vegetació de ribera es limita als marges de la llera, amb alguns exemplars aïllats d’àlber i de pollancre i petits nuclis d’om.
Front l’entrada del Glof i de can Bonvilar, hi ha una zona de descans.
Allí han posat un cartell informatiu sobre els animals lliures existents de la zona,
amb normes de civisme i respecta a la natura.
Els dies festiu està obert el centre de informació de can Bonvilar.
La Font dels Escolans està darrera de l’ermita de Sant Esteve en la colònia Soldevila de Balsareny.
Historia:
Amb la creació de la colònia Soldevila, també coneguda com a colònia de Sant Esteve, l’antiga església que hi havia en aquest indret va quedar-hi incorporada per donar-hi servei religiós.
Entre els anys 1985 i 1986 es va portar a terme una restauració de l’església promoguda pel capellà que n’estava al càrrec, mossèn Joan Bajona, i amb l’ajuda dels veïns de la colònia.
Va consistir en la neteja i consolidació dels murs interiors, que estaven recoberts amb guix, cosa que va permetre deixar ben visible l’absis romànic i la seva finestra de doble esqueixada, que romania cegada.
Una mica abans, el 1970, el mateix mossèn Bajona ja havia ideat i creat l’espai de la Font dels Escolans, al darrera de l’església. El monument als escolans és obra de Narcís Bessa i Fornell (de Sant Llorenç de Morunys) a partir d’un dibuix de mossèn Bajona.
Joan Bajona i Pintó (1932-2020) va néixer Sant Llorenç de Morunys, fill de pare paleta i mare amb aficions artístiques. Fou professor de plàstica, manualitats i humanitats a l’Escola Diocesana de Formació Professional de Navàs, més endavant va ser capellà de la Colònia Soldevila entre 1961 i 1978, i després ocupà la plaça de rector de Balsareny, un càrrec que exercí entre 1978 i 1990.
Persona d’interessos polifacètics, va conrear diferents disciplines artístiques, a més de ser també un gran amant de la música.
Va destacar sobretot en l’especialitat dels mosaics, des de 1965 i amb una obra extensa repartida en diferents poblacions com ara Riner, Sant Llorenç de Morunys i, especialment, Balsareny.
Alguns dels seus treballs són de caràcter menor, d’altres configuren petits monuments que porten un segell molt personal, no exempt d’una certa ingenuïtat naïf.
Uns anys després del tancament de la fàbrica, el 1992, tot el conjunt de la colònia, inclosa l’església, fou comprat per una multinacional.
Font envoltada d’una zona enjardinada que es troba rere l’església de Sant Esteve de la colònia Soldevila, avui en un estat d’abandó força acusat. Tot el conjunt fou ideat i executat en bona part per mossèn Joan Bajona a la dècada de 1980, quan era el capellà de l’església. Consta de diferents àmbits en un terreny terrassat que arriba fins a la fondalada d’un torrent.
A la part alta hi trobem una caseta de pedra i fusta ornamentada amb un seguit de còdols que recreen la muntanya de Montserrat, amb una rèplica de la Moreneta i altres figuretes.
Al costat hi trobem el monument als escolans, un conjunt escultòric fet de ciment i amb revestiment metàl·lic que representa un escolà que toca la flauta i,
al costat, el Timbaler del Bruc, tots dos aixoplugats sota un paraigua.
Antigament sobre el paraigua hi queia un rajolí d’aigua que seguia cap al brollador que hi havia a la caseta i,
a través d’un regueró, continuava fins omplir la bassa que hi ha a la terrassa inferior, que era plena de peixets.
Diverses taules de pícnic i parterres abans ben enjardinats completen el conjunt.
La desapareguda Font i Safareig de Martorell estava a prop de la carretera C- 37 de Vic a Olot, probablement en fer la carretera va desaparèixer…
Actualment, sols trobem una torreta feta pel propietari al cost del torrent de Martorell, on es bombava l’aigua fins la casa durant els any 60 del segle passat.
Es creu que deuria ser la que veiem en les fotografies.
La Font del Carner esta ubicada a la llera dreta del torrent del Carner. Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la bauma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner. Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s’enfila fins al Carner.
Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent. A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra.
Cal destacar sobre tot un dels plataners, es de tronc gruixut, alt, amb branques allargades cap a munt.
A pesar que no esta cuidat, presenta un bon aspecte.
Cosa que dona molta ombra a l’estiu, en es va posar taules i bancs cal dir que la font no hi ha aigua i esta abandonada…
El Pou i el safareig petit es a tocar a la llera del torrent de l’Illa, enmig dels horts a sota del veïnat del Bruc de la Parròquia en El Bruc.
De fet esta format per el conjunt d’un safareig gran, una font ,un safareig de petit, un pou i una capelleta que acull la rèplica de la Mare de Déu de la Font.
Front del Safareig gran, en una cantonada hi ha el Pou i el petit safareig.
Es un Pou gran, en els anys a sofert moltes reparacions.
Esta tancat per una portella gran de fusta, i a sobre una finestreta de ventilació.
Adossada a la seva part de la dreta hi ha un petit i vell safareig, s‘alimentava per l’aigua del pou, sortia per un tub i queia directament al safareig.
Text del Blog : Ramon Solé
Fotografies del Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Aquesta Ruta Verda la podeu iniciar des del camí del motor, s/n, 8 (on podem deixar el vehicle).
Cal accedir pel Parc Canals i Nubiola de Sant Esteve Sesrovires.
És un recorregut de 5 km i 740 m que comunica el nucli urbà amb la Coma i els tres sectors de Vallserrat a través de l’entorn natural del municipi.
Com dic, el recorregut s’inicia al Parc Canals i Nubiola i es dirigeix cap el Torrent dels Canals, el Torrent de Can Sitges,
travessa la línia de ferrocarril FGC, tot seguint pel Torrent de l’Afilador, el Torrent dels Canals,
i finalitza al Parc Canals i Nubiola (al mateix punt del inici)
La Ruta Verda se situa gairebé en tot el seu recorregut als fondals i torrents.
El desnivell de la passejada va des dels 148 metres pujant suaument fins els 274 metres
i des d’aqui es torna al punt inicial amb una suau baixada.
La vegetació dominant a l’entorn dels torrents és una pineda de pi blanc (Pinus halepensis), amb un sotabosc arbustiu mediterrani dominat pel llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’aladern (Rhamnus alaternus), entre d’altres.
Pel que fa als ocells s’hi poden observar merles, tudons, garses, garrafons, rossinyols bords, mallerengues, orenetes, falciots i pit roigs, entre altres.
Es un bon recorregut per grans i petits, que en menys de dues hores es pot fer-ho.
Guadir-ho en qualsevol època de l’any i contemplar la vegetació i escoltar els ocells.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Manuel Julià i Macias / Margarita Costa Trost i propi.
Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 