És un dels cims més visitats dels propers a l’Estany de Banyoles, ja que forma part d’un dels itineraris marcats i disposa de dos miradors que faciliten una àmplia contemplació sense cap mena d’obstacle visual.
En tota aquesta zona hi ha molts afloraments de margues (xalió per a la gent de la comarca) que destaquen enmig de la densa vegetació. És una roca sedimentària de color gris i molt trencadissa, composta d’una fracció argilosa i d’una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci.
Als peus d’aquest puig s’hi forma la Ribera del Castellar que passa a prop del Salt del Matxo i és una de les vuit rieres que aporten aigua superficial a l’Estany de Banyoles.
La font de la Mina, com l’anomenen més actualment, té una altra denominació: la font de Can Janic.
Aquest és el nom del mas que hi ha a l’altra banda de la font i que, juntament amb Can Tulsà i Can Met de Boscós, eren les cases que antigament se n’aprofitaven.
Ben possiblement els estadants d’aquestes cases foren els que, més de dues centúries enrere, van decidir construir la font i arranjar el seu entorn per treure’n profit.
És una font de biot, on l’aigua brolla subterràniament i
a la qual s’accedeix baixant uns graons.
És una construcció robusta, feta de pedra, on es veu un treball sobri i pensat perquè duri.
En el quart graó hi ha un desguàs per on, en les èpoques en què el nivell pujava molt, l’aigua es filtrava per regar la feixa de davant de la font.
La Palmira Armengol Ribas, que a mitjan anys quaranta havia treballat servint a Can Janic, veia com amb el carro i les semals portaven l’aigua des d’aquesta font fins a la casa.
A pocs metres a un nivell inferior hi ha l’antiga Bassa o Safareig, on les dones dels masos de les rodalies anaven a rentar-hi la roba.
S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins, i altres ecosistemes aquàtics, i els complexos ecològics dels quals formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes
En el Parc de la Cogullada situat en un extrem de Terrassa, s’ha iniciat un petit procés en favor de la Biodiversitat, col-locan en llocs concrets del parc troncs d’arbres morts,
això fa com ja hem explicat en altres articles, que siguin refugi i lloc per viure insectes i altres petits animalons.
Els parcs són espais tranquils i més nets de contaminació ambiental.
Als aiguamolls o estany de Cal Raba estan a tocar de la carretera GI-512, de Hostalric a Tossa de Mar.
S’hi pot accedir a peu, amb cotxe o amb RENFE., espai apte per tothom.
Està relativament a prop del nucli urbà, tot creuant els dos ponts que travessen la Tordera.
Els aiguamolls són la resta de la plana fluvial de la Tordera, de poca profunditat i formats al curs baix del riu en terrenys molt plans.
És una zona humida de 4,33 ha, formada per un estany d’aigües permanents.
Antigament, l’estany, d’origen natural, podia abastar una superfície màxima de 7 ha.
Actualment, la construcció de diverses infraestructures viàries a l’entorn de la zona humida, que arriben fins i tot a partir-la, ha modificat el funcionament hidrològic de la zona, reduint-ne molt la superfície.
La vegetació de l’estany és formada bàsicament per un extens canyissar i bogar, que ocupen bona part de la seva superfície.
El bosc de ribera es troba ben constituït i en general apareix en tot el perímetre de l’estany.
Actualment hi ha nombroses espècies de fauna exòtica i domèstica, que resten interès a l’espai.
En períodes de migració s’hi poden observar diferents espècies d’ànecs i passeriformes.
L’estany està senyalitzat amb diferents rètols informatius i hi ha una zona de lleure al sector est, amb bancs, papereres i un petit aguait.
Les actuacions s’han realitzat per part de l’Ajuntament de Tordera i l’entitat local CADMA (Consell assessor per a la defensa del medi ambient).
La proximitat al nucli urbà de Tordera i a diverses vies de comunicació (GI-512, BV-5121) origina impactes diversos: abocaments de deixalles, sobrefreqüentació, soroll, …
Recull de dades: Viquipèdia, Ajuntament de Tordera
El Parc de Vallparadís es un espai que concentra una gran part de la biodiversitat de Terrassa.
Podem contemplar a la primavera i l’estiu d’una diversitat d’insectes i en tot l’any d’ocells.
Inclòs podem contemplar espècies en migració de l’Europa septentrional direcció a l’Àfrica.
Es creu per estudis realitzats que en la falta de conreus, camps abandonats, boscos amb manca d’aliments, sequeres sense deus d’aigua…
fan que els animals, sobre tot els ocells s’estiguin i integrin més a les ciutats i urbanitzacions,
Mallarenga blava
Per això el Parc de Vallparadir, podem contemplar cada vegada més especies diverses d’ocells.
Tallarol capnegre
Bona part, hi viuen tot l’any, fent els seus nius en el arbres i altres racons del parc.
Pasarell
Acostumant-se a la gent que visita i circula pel Parc amb més o menys soroll…
Per estudis s’han contat més de 100 especies diferents d’ocells que hàbitat de forma fitxa o temporal com les aus migratòries, se’n un oasis en la gran ciutat.
Us passo una relació de les aus més comunes de ser vistes per Parc de Vallparadis:
Cal destacar la “Bassa”, que es un punt destacat d’aquest Parc, per les aus que han fet niu gràcies a la presència de vegetació autòctona, com alzines i vegetació pròpia de torrent i bassa, l’espècie resident i permanent és l’ànec real
Altres ocells són el rossinyol, que podem veure tot l’any; el tudó, el pardal comú; el colom domèstic; el tallarol cap negre i les mallerengues.
Podeu organitzar un safari fotogràfic per el més petit o joves dins del Parc de Vallparadis. !
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Dora Salvador i Ramon Solé
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 