Arxiu de la categoria: aigua

Resclosa i canal del molí de Navarcles de Navarcles

Publicat el per
Respon

Resclosa i canal esta a prop de la colònia Galobart. Camí que surt de la colònia Galobart en direcció a les naus industrials properes.

Historia:

  • El 6 d’abril de 1693 es va autoritzar a l’Ajuntament de Navarcles a utilitzar les aigües del riu Llobregat per a la instal·lació d’un molí, amb el pagament de 6 sous anuals.
  • L’1 d’agost de 1694 l’Ajuntament va cedir el dret a la masia Solervicens i va ajudar a construir-lo, a canvi que pagarien el cens i moldrien el gra a 6 d. la quatera, preu molt avantatjós per als habitants de Navarcles.
  • El 1893 hi ha un conflicte amb els amos de la colònia Galobart, que volien alçar la seva resclosa, cosa que limitava la capacitat de moldre del molí.
  • El 1909 el mas Solervicens va pagar 7.500 ptes a l’Ajuntament en concepte de redempció del cens (amb aquests diners es va finançar la construcció del nou edifici de l’Ajuntament).
  • L’obra de la resclosa, molt sòlida, deu correspondre a aquest moment inicial del segle XX.
  • Poc després el molí es va vendre.
  • Posteriorment ha funcionat com una casa de pagès amb masovers.

Resclosa i canal de l’antic molí de Navarcles, que estava situat prop de la colònia Galobart. La resclosa, de forma semi-el·líptica, és de pedra, força ampla i amb una alçada considerable.

El canal, actualment en desús, tenia una llargada d’uns 100 metres i passava soterrat per sota de l’actual edifici de la turbina de la colònia Galobart.

A l’edifici del molí encara es conserva l’entrada i la sortida del carcabà. El canal de sortida passa soterrat per una zona d’horts i desemboca al riu.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Parc Natural de s’Albufera de Mallorca 

Publicat el per
Respon
Viquipèdia

El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca (pronúncia local: (Muro)) és un parc natural situat al sud de la Badia d’Alcúdia, al nord de l’illa de Mallorca, que inclou part dels termes municipals de Muro, Alcúdia i Sa Pobla.

Historial:

L’aigua és la base de la riquesa biològica de s’Albufera. L’aigua i la humitat del sòl permeten el creixement continuat de la vegetació, diferent segons la profunditat, la proximitat a la mar i el tipus de terreny. El Parc rep l’aigua de pluja a través de torrents i ullals (afloraments d’aigües subterrànies). Les entrades a l’estiu d’aigua de la mar no són importants en quantitat, però afecten la vegetació i la fauna.

La vegetació està dominada pel canyet (Phragmites australis), la cesquera (Cladium mariscus) i la bova (Typha spp.). En els canals trobam plantes que viuen submergides: l’herbei de fil (Potamogeton pectinatus) i la cua de mart (Ceratophyllum demersum).

Viquipèdia

A les zones salabroses creixen els joncs (Juncus spp.) i les herbes salades (Sarcocornia spp.). Entre els arbres destaquen el poll blanc (Populus alba), l’om (Ulmus spp.) i el tamarell (Tamarix spp.). Les espècies de les dunes, com el lliri de mar (Pancratium maritimum), el peu de milà (Thymelaea velutina) o el ginebró de fruit gran (Juniperus oxycedrus macrocarpa), estan adaptades a les difícils condicions de l’arenal. Les orquídies també són presents al Parc. L’orquídia de prat és una espècie d’orquídia lligada a les zones humides i el Parc Natural és l’únic lloc a tota Europa on es pot trobar.[3] Hi trobem gran diversitat de fongs, 205 espècies. Una d’elles, la Psathyrella halofila, nova per a la ciència, va ésser descoberta a s’Albufera l’any 1992.

Viquipèdia

Quant a la fauna, destaquen, entre els peixos, l’anguila (Anguilla anguilla) i les llisses (Chelon i Liza spp.). És abundant el granot (Pelophylax perezi), i rèptils com la serp d’aigua (Natrix maura) i la tortuga d’aigua (Emys orbicularis).

Viquipèdia

També 22 espècies de mamífers com ratapinyades, ratolins i rates. Els invertebrats són molt diversos: libèl·lules, dípters, escarabats i papallones nocturnes (més de 450 espècies).

D’ocells, se n’han observat fins a 303 espècies. Hi ha 64 espècies reproductores, entre sedentàries i estivals.

Viquipèdia

Més de 10.000 aus hivernen a s’Albufera: ànneres, agrons i d’altres, a més de grans esbarts d’estornells. El Parc és també important per les aus migradores que hi fan estades de pocs dies: cetles blanques, oronelles… i per les divagants, de presència ocasional, com les grues.

Viquip`edia

És possible realitzar-hi els següents itineraris:

  • Itinerari des Colombars: Seguint el mateix camí, passant 1km, arribarem a una desviació cap a l’esquerra que ens durà cap als Colombars, just passat un petit pont per davall del qual hi passa el canal Ferragut.
  • Itinerari de sa Roca: Seguint l’itinerari arribarem fins al turó de sa Roca, al qual s’accedeix després de travessar un petit pont de fusta.
  • Itinerari des Cibollar: Creuant el Gran Canal ens trobam amb una altra cruïlla de camins.
  • Camí d’Enmig – ses Puntes: Arribarem al pont de sa Font, per davall del qual hi corre l’aigua més neta del parc, provinent de la font de sant Joan (recomanat en bicicleta)-

Equipaments:

  • Centre d’informació de sa Roca
  • Centre d’interpretació Can Bateman
  • Oficina de Gestió de sa Roca
  • Observatoris d’aus i plataformes d’observació.
  • Laboratori per a l’ús d’investigadors.

Us recomanem la seva visita.

Viquipèdia

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Safareig del Parc de can Vidalet d’Esplugues de Llobregat

Publicat el per
Respon

Al Parc de can Vidalet si pot accedir per l’Av. Laureà Miró, 1-67 / i els carrers Molí, 102-112 / Cedres, 40-122 / Glicines, 12-22 / Eucaliptus, 2-16 / Caquis, 2-22 d’Esplugues de Llobregat.

L’aigua era i es un element decoratiu important al Parc, ja que aporta una agradable sensació de frescor i dinamisme a l’ambient.

Però, abans que fessin servir mànegues de reg, els jardins havien de resoldre el problema de l’abastiment d’aigua emmagatzemant-la en un dipòsit enlairat, des d’on es repartia a tot el recinte amb un sistema de petits canals. Aquesta era la finalitat del safareig, que es troba damunt les arcades de rajoles.

Esta en un mirador on s’arriba per dues àmplies i elegants escalinates, al peu de les quals hi ha un curiós exemplar d’alzina amb diversos peus que creixent junts possibles rebrots d’arbres tallats arran de terra.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Llac del Parc de can Vidalet d’Esplugues de Llobregat

Publicat el per
Respon

Al Parc de can Vidalet si pot accedir per l’Av. Laureà Miró, 1-67 / i els carrers Molí, 102-112 / Cedres, 40-122 / Glicines, 12-22 / Eucaliptus, 2-16 / Caquis, 2-22 d’Esplugues de Llobregat.

Un lloc destacat es el llac naturalitzat, un hàbitat de gran valor ecològic.

El llac de Can Vidalet té una superfície de 1.020 m2 i una profunditat mitjana de 1,8 metres.

L’any 2017, l’AMB hi va fer uns treballs de millora consistents en: buidatge de les aigües, neteja del fons, introducció d’un nou sistema de recirculació i un farcit amb 46 illes flotants de vegetació.

Aquesta naturalització del llac va millorar la gestió sostenible de l’espai i va potenciar la biodiversitat, convertint-lo en un espai de conservació de fauna i flora.

Dintre de l’estany hi ha uns arbres destacats, els Xiprers dels pantans.

El xiprer dels pantans, taxodi o taxodi dístic (Taxodium distichum) és una espècie de conífera de la família Cupressaceae originària del sud-est dels Estats Units. També es troba plantat com a espècie ornamental en altres llocs, per exemple a Barcelona a l’estany del Parc de la Ciutadella, en Granollers.

Arriba a fer de 25 a 40 m d’alt amb un diàmetre del tronc de 2 a 3 m o més. L’escorça està fissura verticalment i és de color marró grisenca a marró vermellosa. Les fulles són caducifòlies (per això se’n diu calb) disposades espiralment sobre la tija fan d’1 a 2 cm d’ample.

És una planta monoica. Les pinyes són globulars de 2 a 3,5 cm de diàmetre, porten de 20 a 30 llavors triangulars.

Els troncs principals estan envoltats d’arrels aèries (anomenades en anglès cypress knees, genolls de xiprer).

Viquipèdia

Recull de dades: Ajuntament d’Esplugues de Llobregat i Viquipèdia.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Parc Fluvial del Riu Ripoll a Barbera del Vallès

Publicat el per
Respon

Una de les entrades al camí del Parc Fluvial del Riu Ripoll, es fa per el carrer del Molí d’en Planas, 12 (Pol Ind Santiga), de Barberà del Vallès.

Aquest camí va paral·lel al curs del riu Ripoll, podeu visitar varis llocs d’interès del municipi de Barberà del Vallès.

És molt freqüentat per gent caminant i passejant, així com de ciclistes.

Tot iniciant el recorregut, hi ha una passera o pont peatonal, que porta,

al antic Moli Vermell,

a l’aqüeducte

als aiguamolls.

Si seguiu el camí del Parc Fluvial, i desprès de passar per la paret d’una industria,

hi trobareu una Font amb aigua de xarxa publica,

molt utilitzada per la gent que hi passa i ciclistes.

A la dreta va a la Font natural de can Magí.

També, el camí fluvial te una desviació fins el Castell de Barbera.

Un altre punt, es pujar fins la Torre de ca’n Altimira, al costat del cementeri.

Una següent desviació a la dreta per un camí ample, conegut com carrer Dr. Crusafont, us portarà a l’abundant Font de Llobeteres.

Tornem al camí principal, on a poca distancia i abans d’entrar al municipi de Sabadell per la B-140,

hi ha el Molí d’en Santo.

Es un recorregut planer i en bona part ombrejat.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Arbres: Roure gros dels Alous de Sant Cugat (Vallès Occidental)

Publicat el per
Respon

Roure gros de l’estany dels Alous esta dins del bosc de l’estany del Alous de Sant Cugat del Vallès.

Historia:

  • El Quercus x cerrioides és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània.
  • El nom comú en català és roure català. 
  • Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i cerrioides vol dir que és similar a Quercus cerris.
  • L’arbre pot fer entre els 10 i els 15 metres d’alçada.
  • Les seves fulles són caduques, amb lòbuls, i fan uns 8 centímetres de llarg i 5 centímetres d’ample.

L’estany dels Alous era una antiga argilera situada en aquesta zona, on es va trobar una veta d’aigua a la dècada de 1970. En quedar abandonada l’extracció d’argila, s’ha convertit en un espai natural. El roure gros de l’estany dels Alous és un roure cerrioide, de la família de les fagàcies.

Segons dades de l’any 2017, l’alçada de l’arbre en aquell moment era de 15 metres, tenia dos braços, i la capçada feia 14,9 metres i era de forma ovoidal. El perímetre de la soca era d’1,9 metres i del tronc, 2 metres.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

El Safareig del Monestir de Pedralbes de Barcelona

Publicat el per
Respon

El Monestir de Pedralbes esta ubicat en Barcelona, es un important conjunt monumental d’estil gòtic, fundat en 1326 per el Rei Jaume II i la seva esposa Elisenda de Montcada.

El rentador del Monestir de Pedralbes, conegut com a “Safareig “, es un element històric i funcional dins el conjunt monàstic.

El Safareig, no es tant prominentment publicat com altres espais del Monestir, com el claustre i l’església, forma part de la vida quotidiana del Monestir i el seu entorn.

El Monestir va ser hàbitat per les monges clarisses va conservar la seva estructura i elements originals a la llarg dels segles, incloent el claustre, l’església i altres espais, com el Safareig.

El Safareig era un lloc essencial per la vida diària de les monges, on realitzaven les feines de rentat i manteniment de la roba i altres teixits.

Esta en un espai conegut com el “petit claustre” o “el claustre dels gats”,

donat que una porta donava a la cuina, on els gats podien entrar o sortir per una gatera.

El safareig es molt senzill, esta format per dos cossos rectangulars en un costat del claustre,

Col·locades a una paret hi han piques de diferents formes i mides.

El Monestir en el seu conjunt, amb una llarga historia i arquitectura ofereix una visió fascinant de la vida monàstica femenina a lo llarg dels segles.

Recull de dades: Viquipèdia i propi

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Fauna de l’Estany de la Guinardera de Sant Cugat del Vallès

Publicat el per
Respon

L’Estany de la Guinardera esta entre les avingudes de la Via Augusta i d’Europa de Sant Cugat del Vallès.

L’estany i el seu entorn acull diverses espècies de fauna i flora d’interès.

Hi ha un refugi de fauna de naturalitzada, a la qual la població no pot accedir directament, amb nuclis de vegetació autòctona densa i

espais emboscats que afavoreixen la nidificació i el refugi d’ocells, així com d’altres espècies d’interès, com els espiadimonis.

A més, hi ha tres illes flotants vegetades que afavoreixen la depuració de les aigües i la naturalització de les basses i,

alhora, són refugi i zona de nidificació per a fauna vertebrada i invertebrada.

Aquest tipus d’hàbitats acostumen a ser lloc de concentració d’insectes i, alhora, d’espècies insectívores, com els ratpenats (pipistrel·la nana, pipistrel·la comuna),

així com d’ocells com els tallarols, les mallerengues, les cueretes, els pit-roigs i els rossinyols.

També, solen ser punt de trobada d’espècies migradores, com el cabusset, la polla d’aigua l’ànec collverd i l’esplugabous.

Observacions:

De forma il·legal s’alliberen en aquest lloc animals com conills i

ànecs i altres espècies exòtiques invasores com la gambúsia i tortuga de Florida.

Recull de dades: Diba.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Estany de la Guinardera de Sant Cugat del Vallès

Publicat el per
Respon

L’Estany de la Guinardera esta entre les avingudes de la Via Augusta i d’Europa de Sant Cugat del Vallès.

Historia:

  • L’estany de la Guinardera va ser construït el 1992 com element natural i paisatgístic, en el moment del desenvolupament del parc empresarial.
  • L’any 2018 es va dur a terme la primera fase del projecte de restauració de l’estany, que va ser possible gràcies als Pressupostos Participatius. 
  • Entre 2023 i 2024, es van continuar els treballs de restauració paisatgística i millora ecològica, amb la finalitat de preservar i posar en valor els valors naturals d’aquest indret.
  • Aquesta tasca ha permès adequar l’entorn i millorar-ne les condicions, n’han potenciat el paper faunístic, n’han ordenat l’ús social i l’han convertit en un punt d’educació naturalística.

L’estany de la Guinardera és un element del patrimoni natural de Sant Cugat del Vallès,

va ser creat de manera artificial.

Les aigües procedeixen de la xarxa pluvial (que passen prèviament per un separador d’hidrocarburs) i del bombeig d’aigua freàtica.

Recentment, aquest espai ha estat objecte de diverses actuacions de restauració paisatgística i

ecològica per a potenciar-ne la biodiversitat.

Les millores han inclòs la revegetació dels marges, la creació d’un camí perimetral, la instal·lació de miradors

i passarel·les a nivell de l’aigua, també de grades, i la col·locació de rètols informatius sobre la flora i la fauna autòctones.

Per altra banda, trobem també plantes halòfites que ajuden a consolidar els marges, millorar la qualitat de l’aigua i diversificar el medi.

A l’entrada de les aigües pluvials, a la zona nord-est de l’estany, es pot trobar canyissar de Phragmites australis (canyís), que contribueix a depurar l’aigua.

Als altres marges, s’observen herbassars poliespecífics amb espècies com Iris sp.; Juncus sp., Scirpus sp. i Carex sp., entre altres.

A més, hi ha tres illes flotants vegetades que afavoreixen la depuració de les aigües i la naturalització de les basses i,

alhora, són refugi i zona de nidificació per a fauna vertebrada i invertebrada.

No es permet benyar-se.

Disposa de algunes taules i seients per poder fer pícnic.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero