La Rosa dels Vents esta situada en el Parc del Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès.
Historia:
Monument instal·lat al Turó de Can Mates el 19 de maig de 2017.
És una donació de la Junta de Compensació de Can Mates a la ciutat de Sant Cugat del Vallès i va ser encarregada per la immobiliària Colonial.
L’escultura és obra de l’artista santcugatenc Pep Codó i Masana (Sant Cugat del Vallès, 1946).
Codó es va formar a l’Escola Massana i és autor de diverses escultures de Sant Cugat com Diàleg davant del Teatre Auditori o la placa d’Homenatge a Roc Codó Serra.
Conjunt escultòric format per setze peces de granit disposats per parelles.
Amb la combinació de dues peces de granit es forma la primera lletra del nom de cada vent, una esculpida a la pedra en positiu i una altra en negatiu.
Per tant, les setze peces combinades donen lloc als vuit principals vents.
Al centre del conjunt hi ha una planxa de ferro amb la inscripció de tots els vents: gregal, llevant, xaloc, mig jorn, garbí, ponent, mestral i tramuntana.
El conjunt mesura 16 metres de diàmetre i 1,20 metres d’alçada i està fet en granit de Càceres i de Veneçuela.
Segons Imma Pueyo (2015): “L’espectador ha d’interactuar i moure’s fins trobar el punt visual exacte que uneix els dos elements de la inicial”.
De l’obra, l’artista Pep Codó autor del conjunt en diu: “La idea era que fos un material que s’integrés en l’espai, que vol ser rural, i que té la vocació de reproduir el paisatge del Vallès. El granit és un material bastant corrent, i de la manera com estan plantades les peces, sembla que el granit surti de dins terra”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
L’Estany de la Guinardera esta entre les avingudes de la Via Augusta i d’Europa de Sant Cugat del Vallès.
L’estany i el seu entorn acull diverses espècies de fauna i flora d’interès.
Hi ha un refugi de fauna de naturalitzada, a la qual la població no pot accedir directament, amb nuclis de vegetació autòctona densa i
espais emboscats que afavoreixen la nidificació i el refugi d’ocells, així com d’altres espècies d’interès, com els espiadimonis.
A més, hi ha tres illes flotants vegetades que afavoreixen la depuració de les aigües i la naturalització de les basses i,
alhora, són refugi i zona de nidificació per a fauna vertebrada i invertebrada.
Aquest tipus d’hàbitats acostumen a ser lloc de concentració d’insectes i, alhora, d’espècies insectívores, com els ratpenats (pipistrel·la nana, pipistrel·la comuna),
així com d’ocells com els tallarols, les mallerengues, les cueretes, els pit-roigs i els rossinyols.
També, solen ser punt de trobada d’espècies migradores, com el cabusset, la polla d’aigua l’ànec collverd i l’esplugabous.
Observacions:
De forma il·legal s’alliberen en aquest lloc animals com conills i
ànecs i altres espècies exòtiques invasores com la gambúsia i tortuga de Florida.
Can Revella (també conegut com Can Rabella) és una masia ubicada al parc del Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès.
Des del Maig de 2017, als terrenys adjacents a la Masia de Can Revella s’hi troba un hort urbà comunitari portat per l’ajuntament dins del programa Cultiva’t.
És un projecte formatiu en horticultura ecològica i jardineria. Ofereix formació en la inserció laboral.
Un cert percentatge de les seves parcel·les, ubicades als diferents horts municipals, estan destinades a persones proposades per Serveis socials per fomentar la integració sociocomunitària i la socialització formant part de l’activitat pròpia de l’hort.
Aquesta adjudicació, pel seu caràcter social, és temporal i compta amb el seguiment i acompanyament de Serveis socials i experts en horticultura.
A nivell espacial, l’hort disposa d’una zona d’horts particulars i compartits i una zona d’hort comunal, un hivernacle, una pèrgola, una zona de lleure, un espai de canviador, una zona de compostatge comunitari, diferents espais d’emmagatzematge, i una tanca perimetral, entre d’altres.
Recull de dades: Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i altres
La figura de Neptuno, hecha en mármol de Carrara, y cuyos rasgos reflejan los de Cosme I de Médici, era una alusión al dominio marítimo de Florencia. Se yergue sobre un pedestal decorado con las estatuas de Escila y Caribdis, en el centro de una fuente octogonal.
La estatua no fue particularmente apreciada.
Sin embargo, los trabajos prosiguieron durante los diez años siguientes, con la ayuda de los mejores escultores de la ciudad en los bordes de la fuente. Se aprecia la influencia del manierismo en sus estatuas de caballos de mar, sátiros danzantes y divinidades fluviales, pero el conjunto permanece armonioso y coherente, siendo un ejemplo para las posteriores obras del género.
Fue dañada en los bombardeos de los Borbones en 1848.
El 4 de agosto del 2005 un vándalo, tratando de trepar sobre el Biancone, dañó su mano derecha y el tridente.
La restauración fue concluida en la primavera del 2006.
Se cuenta que los florentinos presentes en la inauguración nocturna de la estatua, al descubrirse la obra notaron más su blancura que su belleza —de ahí el nombre de Biancone— y acuñaron el dicho “Ammannato, Ammannato, ¡cuánto mármol has desperdiciado!” (“Ammannato, Ammannato, quanto marmo hai sciupato!”).
Ens cal anar fins a Queralbs per la carretera GIV-5217 i seguir amb cotxe o a peu per la pista de muntanya fins el pàrquing del coll de Fontalba, situat al final de la pista en la collada de 11 quilòmetres d’ascens.
En un punt del Torrent hi ha una sortida entre pedres i rocs la sortida important d’aigua bona i fresca, es el seu naixement.
Els jardins de Massana són el vestigi d’un projecte de ciutat jardí.
Esta situat entre els carrers Espiga, Sant Pasqual Bailón i Cardenal Tedeschini.
Construïts a l’interior d’una illa de cases, ofereixen un oasi de tranquil·litat al bell mig del barri.
En aquest jardí trobem una part poblada d’arbres molt gran que provenen de l’antic jardí particular de la torre i una part nova on tota la plantació és actual.
A la part antiga hi ha una templet de pedra amb una taula i bancs del mateix material molt adient per a jocs de taula, i a la part nova es troba la zona de jocs infantils.
La vegetació és molt important pels exemplars que hi ha.
Hi destaquen, les palmeres de diferents espècies i d’alçada, els cedres, un fals pebrer preciós i vuit teixos retallats únics a tot Esplugues,
així con un gran cactus amb diverses branques protegit per una tanca de fusta que l’envolta.
Els equips i serveis del parc són, Font d’aigua potable, font ornamental, zona de jocs infantils, una pèrgola singular que permet practicar jocs de taula i zones d’estar, amb seients repartits per tot el parc.
Alguna vegada us heu preguntat que es aquella bola que te algun pi amb fulles petites ?
Us explicaré com es formen.
L’empelt de bruixa, granera de bruixa/bruixes o escopinada de gegant o escombres de bruixa és un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins.
Per culpa d’un paràsit, l’estructura de la planta es veu alterada, i un gran nombre de brots nans creixen d’un mateix punt, creant una bola densa de vegetació.
Sovint, aquesta vegetació és d’un color més clar o més fosc que la resta de la planta.
Als Països Catalans, aquesta deformació sol ser producte del plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, que afecta les coníferes del gènere Pinus.
Aquest és un microorganisme que viu sempre a l’interior de les cèl·lules d’altres organismes, ja que li manquen una membrana cel·lular, un sistema metabòlic i un sistema reproductiu propis.
Les plantes s’infecten a través de les ferides fetes per diferents espècies d’animals (com ocells, insectes o humans) o pel frec de les branques d’un arbre infectat.
Els empelts de bruixa solen produir unes pinyes nanes però amb llavors perfectament viables,
que quan es planten produeixen uns arbres de mida reduïda i creixement lent, es pot considerar una espècie de bonsai natural.
La Figuera de Moro és una planta del gènere Opuntia, originària d’Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.
Té molts noms populars, figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d’Índia al Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l’Alguer, figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord i figuera de pic a Eivissa.
El nom del gènere prové de la ciutat grega d’Opunt i l’epítet del binomi prové del llatíficus indica ‘figuera de l’Índia’, encara que no prové de l’Índia, sinó de Mèxic.
Està catalogada com a espècie exòtica invasora al territori espanyol de la península Ibèrica i les Illes Balears. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural. Tampoc es poden re introduir exemplars que hagin estat extrets de la natura.
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d’amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d’uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d’altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors van del color groc al vermell passant per tota una gamma dels taronges. Són grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s’esdevé entre maig i juliol. El fruit, anomenat figa de moro (o figa de pala), és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura i comestible, de gust suau i apreciada com a postre refrescant. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
Als Països Catalans ha esdevingut subespontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d’Europa.
Les figues de moro es cullen a la darreria de l’estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se’n prepara xarop i arrop, formes en què s’eviten els pinyols.
Un insecte acaba amb les figueres de moro
La cotxinilla ha causat estralls a aquesta planta invasora en Catalunya en aquesta última dècada…
S’estén ràpidament per zones pròximes i així per tota la costa mediterrània.
La primera detecció de l’insecte assilvestrat es va registrar l’any 2007 a Múrcia, i després es va estendre per Andalusia oriental i Alacant.
Als voltants de Barcelona, la seva presència està documentada des del 2014… fins avui en dia.
El llac de Como o Làrio (antigament Lacus Larius o Lacus Comacinus, Llach de Comm en llombard) és un llac de la Llombardia, al nord d’Itàlia. Té una superfície de 146 km² i una profunditat màxima de 410 metres. Té origen glacial i la part inferior queda a uns 200 metres sota el nivell del mar. A la vora té la ciutat de Como que li dona el seu nom actual.
Toponímia
A l’antiguitat els escriptors llatins l’anomenaven lacus Lārius i els grecs, Λάριος (Larios) El nom podria ser d’origen prellatí o, segons Alfreo Trombetti, el nom deriva d’una arrel protoindoeuropea lar- («lloc excavat»). A partir de l’Edat Mitjana es va començar a dir lacus commacinus o comensis, prenent el nom de la propera ciutat de Como i que va evolucionar fins a l’actual nom en italià lago di Como.
La costa entre Mandello del Lario i Varenna s’anomena la Costa d’Oro i és considerada la més bella, amb les millors condicions climàtiques i la que té la vista més espectacular de tot el llac. La Costa d’Oro s’utilitza per referir-se extraoficialment a una part de la costa est del llac de Como. Per la seva transcendència, les guerres per intentar conquerir aquesta costa del llac de Como van ser nombroses i van durar dècades, fins i tot per part dels exèrcits de Milà i de la República de Venècia.
Morfologia
El llac de Como, que es troba 199 m sobre el nivell del mar, té una llargada de 46 km i una amplada que varia de 650 metres a 4,3 km. Amb una superfície de 145 km², és el tercer llac italià i el primer tenint en compte el perímetre, que fa 170 km. És el cinquè llac més profund d’Europa, amb 410 metres. La seva longitud màxima és de 46 quilòmetres.[cal citació] El seu origen és un fiord bífid, és a dir que es va formar per una glacera que va formar una vall en forma de Y, totalment excavada en els prealpsllombards.
Un refrany popular de la regió el defineix amb forma humana: Il lago di Como ha la forma di un uomo, una gamba a Lecco e quell’altra a Como, il naso a Domaso ed il sedere a Bellaggio (el llac de Como té la forma d’un home, una cama a Lecco i l’altra a Como, el nas a Domaso i el cul a Bellagio).
La morfologia del territori varia des d’uns pendents arrodonits coberts d’herba a les Dolomites fins a les zones de rocalla. Els dipòsits al·luvials, transportats per rius i torrents, van començar a formar-se durant les postglaciacions i van ser la causa de la separació dels llacs menors (el Mezzola al nord i al sud el Garlate i l’Olginate).
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Al llac hi ha una illa anomenada Comacina, d’una llargada de poc més de 600 metres. Actualment està deshabitada, però s’hi conserven les restes de fins a cinc esglésies.
La conca hidrogràfica
La conca està configurada per tres parts diferenciades: al sud-oest el ramal de Como, a sud-est el ramal de Lecco i al nord el ramal de Colico, el més obert dels tres. El fiord està tancat al sud per la cadena muntanyosa anomenada Triangolo Lariano i això fa que la ciutat de Como, a diferència de les altres, pateixi inundacions. La divisió en tres ramals és clarament observable des de Sasso di San Martino, un cim de 862 m del municipi de Griante. En la confluència dels tres ramals hi ha tres petites ciutats: Bellagio, Menaggio i Lierna. El principal afluent és el riu Adda, que entra al llac a prop de Colico i segueix el seu curs a la vora de Lecco. El riu Lambro neix al Triangolo Lariano.
Especialment típica és la riba est del ramal de Como, molt accidentada i boscosa. El paisatge encara està format per cases antigues situades entre el llac i les muntanyes, amb escales escarpades que porten a la riba. La resta del llac, però, es caracteritza per un paisatge escarpat que obliga a una separació entre els habitatges construïts.
El llac forma algunes badies, una d’elles és l’anomenada laghetto de Piona, entre els municipis de Colico i Dori, delimitada per la península d’Olgiasca i el Montecchio Sud. A la badia desemboca a la riera Merla, les aigües són abundants només durant la temporada de pluges.
Mercat immobiliari
El valor dels immobles al llac de Como oscil·la entre els 5.000 i els 7.000 euros per metre quadrat i arriba als 25.000 euros per metre quadrat per a les viles amb vistes al llac. L’element de la vista del llac és el que dona valor real a les propietats al llac. Algunes viles. superen els 100 milions d’euros per la seva particularitat i ubicació. Lierna al Llac de Como és considerat el barri europeu més exclusiu per a multimilionaris que desitgen residir en la màxima privacitat. El cèlebre actor George Clooney ha comparat Lierna amb Montecarlo. El poble també és conegut per ser el més segur d’Itàlia, amb una taxa de criminalitat igual a zero. Per garantir un turisme seleccionat i d’alt perfil, el poble no disposa d’aparcaments públics; l’accés està limitat als taxis aquàtics amb una tarifa de 1000 euros per trajecte.
Clima i vegetació
El llac de Como és conegut per tenir un clima generalment temperat, que afavoreix el creixement de plantes típiques del clima mediterrani encara que també s’hi han adaptat bé algunes plantes pròpies de clima subtropical instal·lades per jardiners. A l’hivern l’aigua del llac ajuda a mantenir una temperatura una mica més alta que en altres territoris de la regió. La temperatura mitjana oscil·la dels 2 °C al gener fins als 30 °C del juliol. La temperatura de la superfície del llac pot arribar als 24 °C durant el mes de juliol. Les nevades són esporàdiques i normalment només afecten les parts muntanyoses que envolten el llac. Les pluges són més abundants al maig i es redueixen durant els mesos d’hivern.
Per la seva situació, envoltat de muntanyes separades per valls que arriben fins al llac, sempre hi ha corrents d’aire. Els principals vent són el tivano, un vent del nord-est que bufa al matí, de les 6 a les 10 i la breva, un vent del sud, suau, que bufa de les 10 del matí a les 6 de la tarda. Aquest dos vents són senyal de bon temps. En canvi, n’hi ha uns altres, com el ventone, el menaggino o el bellanasco, que indiquen mal temps i poden ser molt violents i causar forts temporals.
La vegetació es diferencia segons l’altitud, amb els arbres típics de la costa mediterrània, roures i castanyers als turons (fins a 500-800 metres), mentre que més amunt hi ha faigs, avets, làrix i pins. El nivell més alt (fins a 2.000 metres) es caracteritza per la presència d’arbusts com les ginebres, rododendres, la murtra i el vern verd.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 