Arbres: El Plàtan gran de Querol

El Plàtan esta situat al costat de la carretera a l’entrada del poble i front de l’antic safareig i abeurador.

Te un tronc gruixut i destacant també les seves tres branques principals,

d’aquestes surten en ramificació diverses branques molt mes primes,

però, són molt més allargades cap amunt.

Cal dir que fa de punt de partida per a la Font de Querol i Àrea de Lleure.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres: Alzina del Mas de Sant Mateu de Bages

Per arribar a la masia anomenada El Mas situada en la demarcació de Castelltallat, cal en la C-25, sortida 114. Cal continuar per la carretera BV-3009 i seguir pista a Castelltallat. Poc abans d’arribar pista N-W 1500 m, dins del municipi de Sant Mateu de Bages.

Alzina centenària i de grans dimensions, emplaçada a la masia anomenada el Mas, prop de Castelltallat.

Es troba en un petit promontori vora l’era de la masia. Tradicionalment era un punt de trobada dels veïns de l’entorn.

Es diu que sota seu hi cap un ramat sencer de bens. Actualment la masia és propietat de Biosca i està destinada a allotjament d’agroturisme.

Sembla al segle XIX hi havia una alzina més gran que va ser talada. Aleshores es decidí deixar l’actual, que ja tenia unes dimensions considerables.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa deMPC.: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Banc de l’Agermanament d’Olesa de Montserrat

Aquest Banc va ser regalat pel Comitè d’Agermanament de Weingarten (Baden d’Alemanya) a Olesa de Montserrat.

En motiu del 40é. aniversari de l’agermanament que uneix les dues poblacions fraternalment. 

“Que la nostre unió sigui una petita contribució per l’alçament d’aquesta Europa unida.”

Estret del document d’agermanament, 21 d’abril de 1984.

El Banc va ser instal·lat i inaugurat en Olesa de Montserrat, 22 de juny de 2024.

Des del Banc hi ha unes vistes destacables d’Oliveres dels rodals d’Olesa de Montserrat.

Esta situat a prop d’un petit parc del carrer Priorat d’Olesa de Montserrat.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres: Alzina del Parc de Freixenet

Des de la carretera LV-1003, agafarem el carrer que puja a la part alta del poble de Freixenet i que portaria a  l’església de Santa María de Freixenet.

Poc abans d’arribar a les primeres cases del poble, cal agafar el carrer de mes a l’esquerra, a pocs metres girar novament a l’esquerra per un camí que fa una certa baixada, i passar per la Font de la Dona, ja descrita a primer d’aquest any.

Arribem a una gran explanada, que es com una zona esportiva, on en un angle hi ha l’Alzina que destaca en aquesta zona.

Amb tronc gruixut i molt inclinat.

Te una capçada irregular però abundant en branques i fulles.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Oliveres de Gatillepes d’Olesa de Montserrat

Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.

Historia:

  • L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
  • Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
  • Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
  • La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
  • El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
  • Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
  • Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
  • El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
  • Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
  • A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
  • L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
  • L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
  • L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
  • Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
  • A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
  • Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.

Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.

Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,

per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.

Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,

adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.

El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.

L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa deMPC.: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui destaquem: La Font de les Tapies de Calders

La Font de les Tàpies és una font situada en el terme municipal de Calders, a la comarca del Moianès (fins al 2015 a la comarca del Bages). És a 1,30 km d’Artés, 3,30 km de Navarcles i 4,40 km de Calders. S’hi arriba seguint el sender PR-C 135, amb inici a Artés, o des de la carretera N-141C.

En el segon cas, aproximadament al quilòmetre 11 hi ha el trencall de la Colònia Jorba i, a l’altra banda de la carretera, el camí que va cap a les Tàpies.  Abans d’arribar a la masia, cal deixar el camí principal i trencar a la dreta.

Travessant una roureda i prenent un camí a mà esquerra es baixa fins a la font.

La zona de les Tàpies és coneguda per la cascada de la font, la seva roureda (amb una cinquantena de roures) i la masia de les Tàpies, que és a prop.

La font està situada en una fondalada de gran bellesa, oberta pel torrent de les Tàpies.

Quan aquest torrent té un bon cabal, al costat de la font es pot contemplar una cascada d’uns 30 m de desnivell que es precipita sobre un petit gorg.

Hi predomina la vegetació pròpia dels indrets humits.

A l’obaga que hi ha al nord de la masia, el bosc format per pins, roures, alzinesboixos, plàtans.

Sembla que tradicionalment els ramats d’ovelles s’abeuraven en aquest indret.

L’aigua ha estat canalitzada i embassada ja des d’antic (probablement el segle XIX o abans).

D’una Portella surt un tub molt llarg per on surt l’aigua que cau a una bassa

Actualment s’utilitza com a zona d’esbarjo.

Es pot accedir a la part superior del salt mitjançant un corriol senyalitzat que hi ha travessant el torrent.

En èpoques de pluja cal anar molt en comte en las superfícies gelades o relliscoses.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Arbres: Roure de la Font de Llavinera

Llavinera es un veïnat de Sant Pere de Llavinera.

Des de Llavinera s’agafa el camí de tramuntana a les planes de Cal Grau, passada la segona bifurcació porta directament a la font.

Sobre del safareig, hi ha un roure inclinat i no hsa caigut gràcies al mur del safareig,

i destaca per la seva corpulència, del tronc

disposa de dos grosses branques principals i amb capçada considerable.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres: Roure del carrer de les Bobines de Sant Cugat del Vallès

Aquest Roure està en el carrer de les Bobines número 20 de Sant Cugat del Vallès.

Historia:

  • El Quercus x cerrioides és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània.
  • El nom comú en català és roure català. 
  • Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i cerrioides vol dir que és similar a Quercus cerris. L’arbre pot fer entre els 10 i els 15 metres d’alçada.
  • Les seves fulles són caduques, amb lòbuls, i fan uns 8 centímetres de llarg i 5 centímetres d’ample.

Aquest roure, exemplar de Quercus x cerrioides, està situat a la vorera del carrer de les Bobines,

a tocar del mur perimetral de la finca número 20.

Segons dades de 2017, en aquell moment l’arbre tenia una alçada d’11 metres i

una capçada irregular de 8 metres d’amplada.

El perímetre del tronc és de 2,3 metres i el de la soca de 2,4 metres.

Es molt destacat si comparem amb la resta dels arbres del carrer Bobines.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural

Autoria de la fitxa per a MPC: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Itinerari pel torrent de Can Badal de Sant Cugat del Vallès

El Torrent de Can Badal esta en Valldoreix, entre la zona de Mas Fuster i les masies de Can Badal i de Can Cussó.

Historia:

  • L’any 2022, l’EMD Valldoreix va invertir prop de 40.000 euros en el projecte de renaturalització del torrent de Can Badal. Va rebre una subvenció de 28.300 euros procedents de la Generalitat de Catalunya, dels fons europeus FEADER.
  • Es van fer millores en la passera de fusta existent, es va instal·lar una vorada de fusta per contenir les terres, es feren aportacions de material amb una barreja de sauló, pedra i calç.
  • Es realitzà una repoblació vegetal amb helòfits, es consolidà la llera, es va construir una bassa de laminació al voltant del camí de la Salut, on es plantaren espècies vegetals autòctones helòfits, arbustives de ribera i roures.
  • També, es va retirar la canya americana, atès que es tracta d’una espècie invasora.
  • Entorn del torrent de Can Badal, hi trobem exemplars de pi pinyer, pi blanc i alzina: 
  • El Pinus pinea és de la família de la pinaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és pi pinyer. Pinus és el nom llatí dels pins i pinea és el nom llatí dels pinyons. L’arbre pot superar els 25 metres d’alçada, de capçada densa, amb forma de para-sol, que abasta entre els 6 i els 12 metres d’ample, amb el tronc recte i cilíndric.
  • L’escorça és molt gruixuda, de color marró vermellós, amb plaques que es poden desprendre.
  • Les fulles són acícules en grups de dos, rígides, punxants, entre 10 i 20 centímetres de longitud i entre 1,5 i 2 mil·límetres de gruix.
  • El Pinus halepensis Mill és de la família de la pinaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és pi blanc. Pinus és el nom llatí dels pins i halepensis és la procedència d’Alepo, al nord de Síria.
  • L’arbre pot créixer entre els 12 i els 25 metres d’alçada, amb la capçada poc densa, amb forma arrodonida o irregular, entre els 4 i els 10 metres, amb el tronc gruixut i, fins i tot, tortuós. L’escorça és llisa, de color gris clar i, amb el pas dels anys, esdevé de color marró vermellós i esquerdada. Les fulles, formades en grups de dos, són fines i flexibles, fan entre els 6 i els 9 centímetres.
  • El fruit són pinyes allargades, amb forma cònica, pedunculades, entre els 6 i els 12 centímetres de longitud i al voltant de 4 centímetres d’ample, de color marró.
  • El Quercus ilex L és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és alzina. Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i ilex és el nom amb què els grecs anomenaven les alzines.
  • L’arbre pot fer entre els 20 i els 25 metres d’alçada, amb capçada esfèrica, ampla i densa. L’escorça és llisa i de vers grisenc, però amb el pas dels anys aquestes prenen unes tonalitats grises i amb escletxes verticals. Les fulles, fan entre 3 i 8 centímetres de llarg, de color verd fosc i brillant i, per l’interior són clares i pubescents.

El torrent de Can Badal està situat a Valldoreix, entre la zona de Mas Fuster i les masies de Can Badal i de Can Cussó.

Es tracta d’un corredor i connector biològic de l’eix Cerdanyola del Vallès – Sant Cugat – El Papiol, i forma part de la connexió entre els rius Besòs i Llobregat.

Entorn del torrent, hi trobem exemplars de pi pinyer, pi blanc i alzina.

Entre arbustos i matollar, hi creixen les següents espècies: pi pinyer, pi blanc i alzina i romaní.

Cal Cussó:

Masia tradicional de petites dimensions. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants, amb teula àrab. És formada per diferents cossos, el de l’esquerra probablement afegit posteriorment.

La façana principal presenta una distribució asimètrica. A la planta baixa hi ha el portal d’entrada, amb arc de mig punt construït amb maó col·locat a sardinell sobre carreus de pedra als brancals. A l’esquerra del portal hi ha una petita finestra, i a la dreta una altra finestra, amb reixa de graella. A sota hi ha un pedrís per seure. Al primer pis trobem tres finestres. Dues estan situades en el mateix eix vertical que el portal i la finestra de la dreta a la planta baixa, mentre que la tercera es troba a l’esquerra, prop de l’angle. La façana és arrebossada, amb una franja inferior que deixa vist el parament de maçoneria, amb pedra escairada als fonaments i als angles. El ràfec és senzill.

A la façana nord hi trobem petites finestres amb muntants d’una o dues peces, sense cap ordre o simetria, així com tres contraforts. A la façana posterior hi ha una porta amb arquitrau, uns graons i diversos cossos auxiliars.

A l’interior de la masia es conserva un forn de llenya de forma helicoidal situat en un mur de l’edifici.

Can Badal:

Masia possiblement d’origen medieval que ha conservat força bé la seva tipologia tradicional. El cos principal és de planta rectangular, i consta de planta baixa i un pis, amb teulada a doble vessant. Queda envoltat de diverses construccions auxiliars.

A la façana principal hi ha el portal d’entrada i dues obertures. A la planta pis n’hi ha dues més, pràcticament al mateix eix vertical que les inferiors. En totes les façanes les obertures són força petites, excepte en la posterior, on les obertures han estat molt modificades amb motiu dels usos que la masia va tenir des de principis del segle XX. En un costat de l’edifici es conserva un portal amb brancals, impostes i arc rebaixat, fet amb maons motllurats i col·locats a sardinell. Els murs són de maçoneria i arrebossats. A la teulada, situat al mig del carener hi ha una xemeneia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural

Autoria de la fitxa per a MPC: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

L’Arbre de la Vida de Sant Cugat del Vallès

L’arbre de la Vida esta en el carrer Goya, prop del Club Esportiu Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.

Historia:

  • Montse Cufí Jover és llicenciada en Belles Arts en l’especialitat d’escultura. Professora associada del departament d’arts i conservació i restauració de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
  • Aquest element va ser col·locat el 15 de gener de 2021, en el marc de la II Biennal d’escultura Valldoreix dels somnis.

L’escultura Arbre de la Vida, de Montse Cufí, va participar en la II Biennal d’escultura Valldoreix dels somnis.

Es tracta d’un arbre mort, situat sobre un parterre de planta triangular, pintat de color blanc.

Damunt de l’arbre hi ha tres petites figures, dues de les quals estan assegudes i una dreta.

Segons l’autora, aquesta escultura reflecteix la seva experiència vital.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural

Autoria de la fitxa per a MPC: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero