Un segon cartell diu: Aquí no podem regar tant com voldríem. ( Acord GOV/1/2020 de 8 de gener pel qual s’aprova el Pla especial de la sequera de l’ACA.)
Aixó ha fet que algunes plantes i/o arbres s’hagin mort…
També s’ha ressentit la gespa, on abans estava un terra verd, ara hi manca la gespa o sols la que ha sobre viscut. Així com a crescut vegetació invasiva.
Les fotografies són realitzades en els jardins del barri de can Boada i l’ermita del Sagrat Cor de Jesús.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
El Roure del pont de Can n’Ubach, esta situat al costat del pont, a pocs metres de la carretera C-1413a de Rubí a Molins de Rei, en el municipi de Sant Cugat del Vallès.
S’accedeix a peu fàcilment per la citada carretera, hi ha una cadena. Al poc arribareu al Pont i tot abans de creuar-lo a la dreta esta el Roure.
Esta calculat que pot tindre uns 200 anys.
La zona on està emplaçat aquest arbre és el peu del puig Pedrós de l’Obac, una àrea destacada pel seu valor ecològic i geològic.
Actualment, sobre la seva escorça es poden veure les cicatrius d’un incendi que va patir temps enrere.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
Des de Sant Vicenç de Castellet agafarem el carrer del Llobregat direcció al agregat de Castellgalí, on hi ha Torre del Breny.
Cal seguir per camí de terra paral·lel al riu Llobregat, fins l’antiga Fabrica de Sant Jaume ( avui en runes)
Front l’entrada principal hi han dos grans plàtans.
Són molt gruixuts els seus troncs amb branques grosses fent a l’estiu una bona ombra.
Era normal que en les entrades a colònies, fabriques i empreses importants, es plantessin Plàtans, que al passar els el temps, 100 o més anys, s’han convertit amb un arbres majestuosos.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 