La serra de Galliners, de 300 m d’altitud, es troba entre els municipis de Terrassa, Sant Quirze del Vallès i Sant Cugat del Vallès. Forma part de la serralada Transversal Vallesana, juntament amb les serres de les Aimerigues, Can Costa i les Martines, totes dins el municipi de Terrassa.
L’itinerari transita pel Camí de Pallàs-Llobater i el Camí dels Monjos per enfilar-se pel sector terrassenc de la serra de Galliners i travessar els camps i boscos de Can Sabater del Torrent.
Una petita part de la Serra, l’Ajuntament de Terrassa la va destinar a Parc amb el nom de “ Parc de la Serra de Galliners”
Esta situat, entre l’avinguda del Vallès, el carrer d’Holanda, carrer d’Europa i connectant amb els boscos que formant part de la Serra de Galliners.
En aquest parc-bosc, trobarem espais amb seients, àrea de pícnic,
Jocs infantils
Alguna font d’aigua de xarxa.
Disposa de camins per poder passejar sota de la pineda i d’alzines que forma el Parc.
Es un espai natural que tant hi poden gaudir gent gran com a joves o infants.
La Font dels Sobreeixidors està situada en una petita esplanada amb diversos arbres.
Destacant els Plàtans, que tenen un tronc gruixut i destacades branques.
Estan alienats entre ells per les rodalies de la Font.
Alguns podem veure que tenen forats en la seva part superior, per on poden ser atacats per insectes i paràsits que vagin en el temps danyant a l’arbre.
Així i tot, es pot gaudir a l’estiu d’un paratge fresc que convida anar-hi.
L’anella verda, te la particularitat que es pot iniciar en qualsevol punt del seu recorregut, donat que dona la volta de forma circular a tot el terme municipal de Terrassa.
Cada cert tram hi trobareu una Àrea d’estada amb uns tres o més blocs de pedra per fer un descans o aprofitar de fer un àpat.
Avui us presento l’Àrea d’estada de can Petit, pròxima a la masia.
En la rotonda de la carretera de Castellar i on comença la carretera de C-1415ª, hi ha un camí barrat per cadena que fa una certa pujada,
que porta a can Petit, cal seguir per camí que voreja la masia i al poc a la dreta esta l’Àrea d’estada,
tot aprofitant l’ombra d’un Pi i una Alzina.
Al costat hi ha un cartell donant explicació d’aquesta Àrea i rodalies
Il·lustrada amb fotografies.
Si segui el camí disposeu de l’Àrea de l’Arrugada en el punt de deixar el Camí dels Monjos.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
La Font Nova esta al costat del camí del Solervicens, uns 150 m a la sortida del polígon industrial de Navarcles.
Historia:
El 1897 l’Ajuntament es plantejava l’abastament d’aigua a la part baixa del poble (és a dir, els carrers Nou, de la Sort, Ametller, Ubach i la plaça Clavé), que quedava més lluny de les fonts.
Un estudi del mestre d’obres Josep Arola indicava que un lloc adequat per fer la captació era la font del Juncà, en terres del mas Solervicens, perquè es trobava en una posició prou elevada.
L’any 1897 s’hi va realitzar un primer pou, que va donar aigua suficient, l’any següent es va construir la canalització, que baixava per la carretera fins la plaça Clavé i retornava pel carrer Nou.
Les obres es van finançar amb préstecs que els particulars van fer a l’Ajuntament.
El 1899 la xarxa ja estava en funcionament, i comptava amb tres fonts.
Més tard es van construir més fonts a la part alta del poble.
I el 1929 es poble comptava ja amb aigua corrent.
La Font Nova es nodreix de l’aigua dels pous que hi ha en aquest sector.
La font actual data dels anys seixanta i l’aigua que hi raja actualment és una barreja de la font Calda i aigua dels antics pous tractada.
Font situada en una petita esplanada al costat del camí del Solervicens, junt a una alzina.
La font està protegida per un petit cobert de pedra amb una teuladeta.
Dues aixetes fan rajar l’aigua cap a una pica amb dos bancs laterals.
A l’entorn hi ha diverses taules i bancs de pedra. A prop de la font hi ha la caseta del pou que servia per captar l’aigua cap a la xarxa de fonts públiques de Navarcles, i encara avui s’aprofita per abastar els dipòsits de la població.
Observacions:
A l’entorn s’hi estan fent obres per ampliar el polígon industrial.
Un senyal de les “Valls del Montcau” indica que forma part de la Ruta de les Fonts.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
L’Alzina de Cal Suanya es pot visitar tot arribant per el camí agrícola de Manresa a Monistrolet de Rajadell o be, per anar direcció a Castellfollit del Boix.
Una vegada heu arribat al pont de la riera de Rejadell, esta a l’altra costat i a l’esquerra, a prop dels Pins que us vaig presentar el dia 3 de Maig de 2025.
L’alzina que ens referim, ara sols ens queda la seva estructura donar que fa temps va morir, està a tocar del camí.
De tronc i branques gruixudes, ara seques,
algunes d’elles van ser tallades per mirar de salvar-ho.
Els 3 Platans de Cal Suanya es poden visitar tot arribant per el camí agrícola de Manresa a Monistrolet de Rajadell o be, per anar direcció a Castellfollit del Boix.
Una vegada heu arribat al pont de la riera de Rejadell, estan a l’altra costat i a l’esquerra, front als Pins que us vaig presentar el dia 3 de Maig de 2025.
Son 3 Plàtans, amb un tronc gruixut i molt allargat cap a munt.
Les seves branques, al no ser tallades, també, són extremadament altes.
Podem contemplar que fan competència amb altres arbres, com els Pins en aquest bonica zona natural.
Al municipi de Les Masies de Roda i al limit de Roda de Ter. (Osona), damunt d’un meandre del riu Ter, es troba el poblat ibèric-medieval de l’Esquerda.
Ara volem parar atenció al recorregut botànic a partir dels cartells que ens parlen de la vegetació pròpiament mediterrània i de ribera que hi havia al voltant d’aquests poblats primitius i de la que es fa recerca des de 1990, relacionant el paisatge, amb les espècies vegetals i l’activitat humana.
Els conreus experimentals de l’Esquerda
El recorregut està format per un total de 13 senyals informatius i alguns conreus d’algunes espècies documentades.
La roureda
El primer ens explica els conreus experimentals que es fan, dels cereals i lleguminoses que eren la base d’alimentació. Són espècies pràcticament extingides, però de les que s’han pogut recuperat algunes llavors que s’han trobat en sitges o en fruits carbonitzats.
Explicació de l’Àrea de Recerca Experimental de l’Esquerda
El bosc natural de la contrada és la roureda, amb el roure martinenc com arbre predominant i altres com alzines i boixedes.
Roure martinenc de Santa Eulàlia de Ronçana
Als marges, les bardisses i altres arbustos de sotabosc que creixen quan la vegetació es degrada. A les esquerdes de roques i murs, amb algun grau d’humitat, algunes plantes amb flors com falgueres i líquens.
Bardisses
Vegetació rupícola
L’auró negre és un arbre propi d’aquest tipus de bosc, un arbre amb tronc ramificat molt aprofitat per a fer eines i per la construcció.
L’auró negre
En ser un arbre de fulla caduca, quan arriba la tardor les seves fulles es tenyeixen
Els colors de la tardor
El recorregut continua observant conreus i arbres d’aquest tipus de bosc (roureda) i de ribera.
