Per fer una part d’aquest Torrent, us teniu de situar-vos en l’avinguda tossal amb el carrer de Bardissa,
en aquest punt, cal anar per un camí que entre al bosc d’alzines i de pins.
Trobareu periòdicament algun cartell informatiu sigui del recorregut o lloc de situació.
També, consells com no creuar el torrent quan plogui i consells per respectar la natura.
No massa lluny, hi ha una escala feta de rocs que us por baixar al mateix Torrent.
D’una banda, es pretenia millorar la qualitat paisatgística i ambiental de l’àmbit per evitar el deteriorament per l’ús social.
Això ha suposat la millora del camí mitjançant un anivellament i la instal·lació d’una passarel·la, restaurada i delimitant el camí.
D’altra, s’ha reparat el marge de la riera, malmès pel pas de persones, i per recuperar el bosc de riera.
En algun tram n’hi ha banc de fusta, per poder descansar, prendre el sol o llegir un llibre…
Al tornar, podem sortir del camí per visitar les restes del castell de Canals, situat en una parcel·la rodejada de les cases del barri situat al carrer Faisà, 8-10 (Valldoreix)
El Pilar coronat de ca n’Oliveró esta situat en el torrent de Pegueres.
Cal seguir el curs, a uns 3 km a l’esquerra en el Terme de Castellbisbal.
Aquest pilar coronat, conegut com la Damme Coifée, és un pinacle que ha sobreviscut a l’erosió dels agents externs gràcies a la presència d’un bloc rocós, que protegeix els dipòsits d’origen detrític i conglomerats.
Es tracta d’una formació geològica caracteritzada per tenir forma d’agulla o pilar que s’ha format degut a l’acció erosiva de l’aire i de la pluja sobre uns materials argilosos, coberts per un material no erosionable.
Els agents erosius han anat erosionant els materials pels laterals, mentre que la part situada per sota de la roca no erosionable ha romàs intacte, de manera que s’ha general aquesta forma de columna.
Observacions:
Aquesta formació es troba al peu d’un curs fluvial, actualment sec, que era conegut popularment amb el nom del Torrent que no passa.
Es tracta d’un petit curs de torrent que desguassa al torrent de Pegueres, i que efectivament no passa, ja que a l’alçada del pilar coronat desapareix.
Es troba al llistat d’elements del POUM amb el núm C.05
A la paret d’aquesta muntanya que va vorejant el Torrent i a les rodalies n’hi ha altres formacions adherides a la paret que, en conjunt, també resulten espectaculars.
Però només aquesta es desprèn formant una columna coneguda com el Pilar coronat de ca n’Oliveró.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba. i propi
El Parc de l’Hostal del Fum esta en l’Av. del Camí Reial, s/n, de Palau-solità i Plegamans.
El parc de l’Hostal del Fum és l’espai verd més extens del municipi.
Es troba entre el Polígon Riera de Caldes i la riera del mateix nom.
És un recinte tancat aproximadament de 23 hectàrees, amb vegetació autòctona formada per pins, alzines, roures, pollancres i arbres de ribera,
entre els que hi creix una gran varietat de plantes com la farigola, l’alfàbrega, el romaní i d’altres espècies aromàtiques pròpies de la vegetació mediterrània.
Les zones arbrades s’alternen amb prats d’herba travessats per camins i un rierol que enllaça diversos estanys d’aigua.
És un lloc de refugi de petits mamífers i de pas i nidificació per moltes espècies d’aus migratòries,
que troben entre els matolls el refugi que les gran extensions d’edificis i carreteres els hi nega.
Tots els estudis realitzats destaquen la gran biodiversitat del parc i en recomanen la seva conservació: “En aquesta zona natural hi ha gran diversitat d’hàbitats”,
medi aquàtic, bosc autòcton, bosc esclarissat, prats d’herba baixa i de herba alta, marges arbustius de camins i al voltant i trobem camps de conreus de secà.
La gran diversitat d’hàbitats de l’espai fa que sigui una de les millors zones de la comarca per a observar aus.
S’han arribat a detectar unes 180 espècies d’ocells, 62 del les quals protegides per la Directiva d’Aus de la Unió Europea.
Per fer-se una idea de l’interès de la biodiversitat de la zona, cal tenir present que a una àrea de dimensions similars en un indret qualsevol de Catalunya hi hauria unes 90-100 espècies com a molt.” (Font: Sistemes Naturals de Palau de Plegamans, de Naturgest).
La situació del Parc de l’Hostal del Fum, voltat de municipis amb gran nombre d’habitants i el seu fàcil accés, fa que sigui molt visitat els caps de setmana i festius, tant pels veïns del poble com pels dels pobles del voltant.
En ell s’hi poden dur a terme moltes activitats de lleure: passejades, bicicleta, dia de pícnic….
Hi ha un circuit per practicar El Running amb 3 Rutes a diferents nivells.
També una zona d’escalfament deportiu.
També es un indret molt freqüentat per escoles de la comarca, grups i associacions per a celebrar actes.
El parc compta amb els serveis necessaris com a zona de lleure, una zona amb taules de fusta, fonts, lavabos, contenidors de residus i mobiliari urbà.
També cal remarcar que un dels principals atractius del parc és el Tren de Palau.
L’associació d’aficionats al ferrocarrils, els Amics del Tren, gestiona uns trens en miniatura que reprodueixen a petita escala tota la infraestructura necessària dels trens reals.
A la llarg del Parc hi ha diferents monuments.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
El Bosc de Volpelleres és la principal zona verda del barri del mateix nom.
Aquest entorn natural està a tocar d’infraestructures com els ferrocarrils, l’autopista, centres formatius i els habitatges del Barri.
Antigament, a principis del segle XX, sols tenia a les seves rodalies la masia (derrocada) i els seus camps.
El Bosc conté arbres com alzines, roures, pins entre altres i vegetació pròpia de bosc mediterrani.
Es constantment visitat per la gent del barri o d’altres de Sant Cugat i d’altres poblacions dels voltants.
Ens trobarem, gent caminant solitària, corren, passejant familiarment, donant un vol amb el gos, algun ciclista… tots aprofitant l’ombra dels arbres.
Durant l’estiu es un punt destacat per la frescor, per això està indicat com Refugi climàtic, disposa de seients a les entrades del bosc. Però… a l’hivern curiosament hi fa menys fred, que fora del Bosc.
Aquest Bosc hi ha que cuidar-lo, protegir-lo pel bé de totes i tots.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
Avui us presento un recorregut no massa llarg i planer que es pot fer en menys d’una hora,
amb possibilitat d’allargar-ho amb altres itineraris addicionals.
Podeu iniciar-ho en l’antiga estació de Torrebonica de Renfe. (des de fa anys està fora de servei)
Us dirigireu al pont sobre la via del tren, així inicieu el recorregut en aquest punt i us uniu al Camí Vell de Sant Quirze a Matadepera,
El tram que fareu es des de l’antiga estació a la Torre Mossèn Homs.
Podeu veure l’ambient de l’espai agrícola, que actualment es concentra en els entorns de la masia de Can Canya i Can Figueres,
en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns peus fruiters de secà com ara ametllers o oliveres i patits boscos de pins.
Es recorren tres ambients diferents i característics d’aquesta zona, el bosc mixt mediterrani, el torrent i els espais agrícoles.
Aquests espais, poc a poc han anat perdent la seva activitat agrícola, però encara hi té presència (sobretot cereals).
El paisatge s’ha anat transformant sobretot per l’acció humana, esdevenint actualment també un espai per a l’oci i l’esport.
Passareu pel costat d’una Àrea d’estada, casi abandonada
Poc desprès a la dreta veure l’edifici del Monestir de Carmelites Descalçats de Terrassa, actualment les monges ja no resideixen.
Seguiu el camí i arribareu passareu per davant de l’entrada del viver de Terrassa.
Al poc i a l’esquerra hi ha l’edifici de Mossèn Homs.
Que hi ha una Àrea d’estada, amb font de xarxa pública, Es un lloc que podeu, agafar el Bus per anar a Terrassa, o seguir el recorregut a Bon Vilar, o continuar fins a Matadepera, amb altres possibilitats…
Recordeu de no entrar als camps llaurats, és prohibit !
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
Podem recorre el perímetre del camp de golf per camins amb bosc de Can Bonvilar.
També, anar pel torrent de la Betzuca que en aquest indret esta en general sec.
La seva vegetació és una mostra de les adaptacions a les condicions climàtiques de la regió mediterrània, com fullatge perennifoli, arbres de mida discreta i abundància arbustiva.
És un bosc de tipus mixt de pins, roures i alzines que evolucionen cap a alzinar o alzinar amb roures.
Podem veure l’ambient de l’espai agrícola, en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns fruiters de secà com ara ametllers o oliveres.
La comunitat de vegetació de ribera es limita als marges de la llera, amb alguns exemplars aïllats d’àlber i de pollancre i petits nuclis d’om.
Front l’entrada del Glof i de can Bonvilar, hi ha una zona de descans.
Allí han posat un cartell informatiu sobre els animals lliures existents de la zona,
amb normes de civisme i respecta a la natura.
Els dies festiu està obert el centre de informació de can Bonvilar.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 