Font bastida sota el marge dret d’una zona arbrada situada al costat del camí forestal que va del Castell de Santa Maria a Sant Domí.
Història
El consum de la seva aigua és beneficiosa per la gent que pateix malalties renals, perquè té una composició amb poca calç.
L’espai d’accés queda delimitat per dos murs laterals obrats en sec emprant pedra irregular del país, on s’encaixen unes escales que baixen fins a l’accés a l’interior de la font.
Aquest accés es realitza a partir d’una estructura d’arc apuntat que ens condueix al seu interior. Aquest interior està cobert amb una volta apuntada i capçada amb una estructura arrodonida.
La volta es basteix damunt de la cinglera de la roca.
Finalment, un brollador obert a la part baixa la mateixa roca, permet la sortida de l’aigua que queda recollida en un tall rebaixat a la mateixa cinglera.
El Molí del Madora esta situat Carrer del Raval, 17-Camí de les Basses, 6, a l’extrem de ponent del nucli urbà de Copons.
Historia:
La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193.
En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret.
No queda clar, però, si fa referència al molí que ens ocupa. Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell.
Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família, en Pere Carbonell i en Benet Carbonell.
Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer.
La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII, constant com a propietari Antoni Carbonell.
A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó, segons el cas), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801.
Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí.
A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner.
Posteriorment, l’any 1869 els seus nets van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts.
L’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per 20 anys.
Amb la mort de la propietaria l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas (que probablement era el fill de Isidre Tomàs). Tenim constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix.
Aquesta activitat es mantingué fins l’any 1930 aproximadament.
Finalment, amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué altre cop a Teresa Estany, ara comtesa vídua de Lacambra, l’any 1945.
En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per criar-hi conills.
Finalment, l’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. Cal destacar que la galeria del pis superior es correspon amb l’estenador utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII.
El renom de cal Madora deriva de l’apelatiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris de l’edifici, Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora.
A la llarg de tots aquests segles ha tingut diversos noms, com Molí del Madora / Molí de l’Amadora / Molí de Baix / Molí d’en Carbonell.
Ajuntament de Copons
Edifici cantoner de planta trapezoidal, format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuit en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, orientada al carrer del Raval, presenta un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda.
Al primer pis hi ha una petita finestra rectangular, amb la llinda de fusta i arc de descàrrega superior. Al seu costat hi ha una antiga obertura tapiada de la que es conserva la llinda de fusta. Al pis superior hi ha una galeria formada per set petites obertures d’arc rebaixat, que també es reprodueix a la façana lateral i a la posterior. La façana lateral, orientada al camí de les Basses, també presenta obertures reformades.
Adossat a l’extrem de tramuntana del parament hi ha un volum rectangular amb la coberta d’un sol vessant de teula àrab, distribuit en planta baixa, dos pisos i golfes. Les obertures són rectangulars, amb llindes de pedra i fusta. A les golfes hi ha una gran obertura rectangular que es correspon amb la zona d’emmagatzematge. Al interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà. De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La construcció està bastida en pedra desbastada i algun carreu, lligat amb morter de calç i disposat en filades més o menys regulars.
Observacions:
La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.
Viquipèdia
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Pou de Can Toni esta al carretera de Badalona, 410 de Sant Fost de Campsentelles.
Pou vertical amb registre cilíndric excavat al terra, en el vessant hidrogràfic dret del Torrent de Sant Fost, d’on probablement capta la beta d’aigua.
La part superior visible presenta una forma troncocònica amb coberta voltada.
Està construïda amb maó, arrebossat amb morter de calç.
L’acabament és a base d’un arremolinat de morter de calç, amb retocs posteriors de ciment. Orientada a l’oest no conserva cap portella.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
La Font de Cal Forroll, esta situada en un clot que queda ubicat a l’altra banda de la qual hi ha la casa de Cal Forroll i al peu del camí que puja del carrer dels Estudis, a prop de la carretera de Casserres, a Gironella.
Historia:
Es tracta de la font de l’antiga masia de Cal Forroll, que li dona nom.
La casa està documentada des d’època medieval.
La font disposa d’un petit frontal, un mur fet de pedra, còdols i morter, a la part baixa del qual hi ha el brollador, un petit forat rectangular realitzat en el mateix mur amb un tros de tub metàl·lic que vessa l’aigua en una pica de planta rectangular feta de maons.
El frontal de la font està parcialment revestit amb morter de calç en el que hi figura “Any 1934” en un requadre fet al mateix morter.
El lloc està condicionat amb bancs i hi ha uns roures que donen ombra a l’indret, l’aigua sobrant dona a uns horts.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.
Historia:
Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.
Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.
Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.
A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.
A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).
La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .
Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).
A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).
Observacions:
Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
El Pou de glaç del Solar del Vilar està en un costat del riu Cornet, a prop de l’antic abocador d’escombriaires de Sallent.
Us passo la seva historia:
Construït durant el segle XVII per abastar de glaç i neu, indiferentment, a la vila de Sallent.
Durant el segle XVIII, època de màxim desenvolupament d’aquesta indústria rural, l’arrendament del pou i de l’abastament del gel a Sallent corresponia a Josep Claret Pujadós.
Va deixar d’utilitzar-se com a tal durant la segona meitat del segle XIX.
Pou de glaç d’estructura típica en aquest tipus de construccions. Planta circular, cos cilíndric, soterrat parcialment, i recobert amb volta de cúpula semiesfèrica a la part exterior. L’aparell, tant la part interna com externa, és de pedra i calç, tot i que més modernament es va arrebossar tot l’interior de ciment per a poder-lo utilitzar com a dipòsit d’aigua.
Disposa d’una única obertura a la volta, i restes de la sortida de desglaç a la part inferior. Té un diàmetre aproximat de 6’8 metres i una alçada parcial (hi ha molta sedimentació al fons) de 7’5 metres. Destaca de la majoria de pous de la comarca pels seus gruixuts murs: 80 cm., superiors a l’habitual i, segurament, realitzats per a donar-li un millor aïllament tèrmic just en un indret on no hi ha gaire ombra ni està situat en un lloc bac.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Aquestes petites canals o sèquies estan construïdes amb diversos materials, com pedra del país, pedres de riu, unides amb morter de calç, ciment o formigó.
En algun tram, el canal té com a paret la penya natural.
Al seu costat, se han multiplicat al passar la canal a prop d’un poble els horts, molts d’ells situats arran mateix de les canals per aprofitar l’aigua.
Moltes de les aigües son de rius, i per tant no estan tractades ni donen una higiene optima per regar.
Molt dels cassos són horts no legalitzat en terrenys que fa temps els corren.
No disposen de massa terreny i estant parcel·lats i separats amb materials de rebuig.
També, es conrea poca varietat de verdures en general.
Alguns municipis controlen la proliferació d’aquest tipus d’horts i la seva limitació o eliminació.
RENTADORS, VIVERS I SAFAREIGS DEL PLA DE L’ESTANY. LLEGAT PATRIMONIAL
Dades :
Autors : ABELLÁN MANONELLAS, JOAN ANTON; CASADEVALL FUSELLAS, RAMÓN
Editorial: MMV EDICIONS
Any d’edició: 2016
idioma: Català
Matèria : Publicacions locals
ISBN: 978-84-617-4257-8
Pàgines: 260
Dimensions : 210 x 230 mm.
Enquadernació: Cartoné
Preu : 28 euros
Descripció :
De la mateixa manera que els pobles i les ciutats moltes vegades aixequen monuments en record d’algú o d’alguna cosa, en aquest cas possiblement no caldria anar tan lluny, ja que en els nostres pobles en tenim de monuments: els rentadors públics, de la mateixa manera que tenim forns de calç, rajoleries i pous de glaç. Monuments, uns d’ells dedicats a totes aquelles dones que amb l’esquena corbada i les mans a l’aigua han passat a la història com a éssers anònims, i d’altres, a homes que d’una manera molt feixuga, es guanyaven la vida com podien.
Ara només cal que siguin preservats per a les futures generacions, i una manera de fer-ho es escriure sobre ells i documentar-los, tal i com hem fet en aquest llibre en el que hem pogut documentar prop d’uns 300 rentadors.
Avui us presento dos articles relacionats entre si.
Per anar als dos grans Pins de l’Oller, podreu fer-ho tot caminant o anar en vehicle, per el mateix camí. Des de l’Estació de tren de Renfe. de Sant Marti de Centelles, trobareu tant sols sortir de l’edifici, un cartell que us indica per on teniu que anar a Sant Pere de Valldeneu , en aquest cas serà cap a l’esquerra del carrer de mas Oller, seguiu fins el final de les cases.Entrareu ara per l’antic camí de can Oller que teniu banda i banda plataners, fins arribar a la gran masia de Can Oller.Allí gireu a la dreta (deixant el camí a Sant Pere de Valldeneu) i passareu pel costat del Parc de l’Alzinar de l’Oller, cal que agafeu el primer carrer que trobareu a l’esquerra, que fa una certa baixada, us portarà al fons de la vall, on forma una gran explanada, i veureu el Forn de Calç i davant d’aquest com a dos sentinelles, hi ha els dos gran Pins.Son dos allargat i esvelts Pins pinyoners, molt antics que es conserven molt be.Teniu l’opció de mirar gran Forn de Calç, que de fet eren tres, o seguir pel GR (marques vermelles i blanques) que us portarien a l’Església de Sant Pere de Valldeneu.L’altre article d’Avui, es el gran Roure de l’Oller.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 