Jardí que originàriament formava part de l’Hotel Gori (actual Ajuntament) i que ara és un parc públic, situat en ple centre de la vila. Destaca per la gran diversitat d’arbres i espècies vegetals en general. A l’entrada pel nord hi trobem una avinguda de plàtans, situats davant dels antics xalets de l’Hotel. En aquest sector hi ha una pèrgola recoberta de glicines i, al centre, junt al monument a l’agermanament amb Weingarten, una olivera.
A ponent de l’edifici de l’Ajuntament, el monument als germans Casals està envoltat per un esquadró de 25 plàtans. Més al fons hi trobem un magnífic pitòspor: un exemplar excepcional amb set troncs molt alts, tenint en compte que es tracta d’una planta arbustiva. El sector de llevant té com a element destacat un pi pinyer de dimensions gegantines, que fa 248 centímetres de volta de canó (perímetre mesurat a l’altura del pit).
Al seu entorn hi ha una zona plantada amb oliveres i altres espècies. El sector de ponent s’estructura al voltant d’una placeta central amb un escenari. Hi trobem una gran diversitat d’espècies, les quals es troben descrites minuciosament en el llibre d’Àngel M. Hernández (1997: 120-136).
Més cap a ponent, el parc ha estat ampliat recentment de manera que ara abasta una àmplia esplanada situada a un nivell més baix, distribuïda al voltant d’un gran estany amb un sortidor, tot envoltat per desmais i altres espècies.
Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.
Historia:
L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.
Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.
Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,
per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.
Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,
adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.
El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.
L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Safareig de la Plaça està en el carrer de Salvador Casas, núm. 3 d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Antigament era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la mina de les Fonts de la Plaça i altres que hi havia.
La primera notícia d’aquest safareig és de l’any 1613, quan l’Ajuntament es proposa engrandir “lo rentador” de la Plaça.
Sabem que al segle XVIII aquest safareig l’utilitzaven els paraires per rentar les seves peces tenyides, i després aquesta mateixa aigua servia per regar els horts.
Amb la intenció de millorar la zona, perquè es deia que les instal·lacions situades al mig de la Plaça de les Fonts eren antiestètiques, l’any 1859 l’Ajuntament va fer construir unes noves fonts i traslladà el safareig a la seva ubicació actual.
Aquest safareig es va fer servir fins a la meitat de la dècada de 1960, quan va anar caient en desús.
L’any 1970 es va tancar el subministrament d’aigua de les fonts perquè no era potable.
El safareig es nodria amb l’aigua sobrera de les fonts que, al seu torn venia canalitzada per les diverses mines que hi havia a Olesa.
L’espai de l’antic safareig es va malmetre i l’any 1976 se’n va tapiar l’accés.
L’any 2010 es va construir l’actual edifici de serveis municipals i es restaurà el safareig.
El safareig públic de la plaça de les Fonts és pràcticament l’únic que s’ha conservat dels que hi havia a Olesa: el de can Carreras (construït l’any 1923), el de la font d’en Roure, el de can Solé (ja documentat el segle XVII), el de Vilapou (al costat de la font).
El safareig del carrer de Santa Oliva encara existeix, tot i que només es fa servir per regar.
També hi havia altres safareigs usats només per a regar, que es trobaven escampats per la zona d’horta que avui dia és l’Eixample.
Antic safareig públic que s’ha conservat i adequat com a element històric al subsòl d’un modern edifici de serveis municipals. Consisteix en una bassa rectangular, de 7 per 4 metres, que ocupa pràcticament tota la superfície del vestíbul d’entrada de l’edifici. L’interior està compartimentat per un mur que el divideix en dues meitats.
Fotografies: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Els murs de la bassa són fets de maó i arrebossats per la part interior. El paviment interior és fet amb rajola. A la part posterior conserva dos canals que servien de sobreeixidors. Les lloses que formaven pròpiament el safareig es trobaven en mal estat i s’han substituït per unes de modernes.
La bassa del safareig té un contrafort (reconstruït modernament) que el divideix perpendicularment pel mig, així com una estructura metàl·lica que sostenia un cobert en dos dels costats. La paret posterior de l’edifici conserva part del mur de maçoneria que formava part del tancat del safareig.
Observacions:
Les instal·lacions compten amb diferents plafons informatius amb la història dels diferents safareigs que hi havia a Olesa.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
Les Fonts estan en la Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Olesa és un lloc amb abundància d’aigua. El mateix nom d’Olesa deriva probablement de l’arrel pre-romana ol o or, que significa aigua.
En el lloc on hi ha la font hi havia una sorgència natural d’aigua, que inicialment va ser aprofitada en forma de bassa, anomenada Bareia (una paraula que etimològicmant suggereix un lloc on brolla l’aigua). Aquesta bassa servia per regar l’horta que hi havia a la zona de l’actual Eixample i per al consum domèstic.
L’existència de fonts en aquest indret està documentada almenys des de 1693.
A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d’aigua d’algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts.
Concretament en aquesta plaça hi havia dues mines d’aigua i en aquest moment ja diversos brolladors o fonts. L’aigua potable del poble la subministraven aquestes fonts, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis.
Era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, de les fonts d’en Roure i de Vilapou.
Al segle XVIII la font encara era coneguda com la Bareia i tenia un safareig, el qual era utilitzat pels paraires per rentar les seves peces.
Cal dir que aquesta era la plaça on es feia el mercat.
L’any 1858, segons s’indicava en una làpida, durant el regnat d’Isabel II es va construir una nova font, situada en aquesta mateixa plaça, que en aquesta època es va dir de la Constitució, i el safareig es va traslladar a la ubicació actual. El motiu era que les instal·lacions situades al mig de la plaça eren antiestètiques.
En una mesura feta a les diferents fonts de la vila l’any 1879 la “font de la Vila” a la Plaça de la Constitució tenia 41 plomes i era, de llarg, la que té més cabal.
Al segle XX la plaça ha sofert diverses reformes: el 1919, quan es van enrunar unes cases que n’ocupaven la part central o el 1960, quan es va repavimentar la plaça.
Més recentment, l’any 1999 es va remodelar la plaça i s’habilità la font actual.
Al llarg dels anys aquesta plaça ha tingut diversos noms: plaça pública, plaça major, plaça de la Constitució, plaça de la República, plaça Nacional o plaça de la Verdura, ja que és el lloc on s’hi feia el mercat.
Font de construcció recent que ha substituït la que hi havia antigament i que,
des de temps immemorials, constituïa la principal font pública de la vila.
La font actual, de disseny modern i geomètic,
consisteix en un bloc rectangular, llis i revestit amb lloses,
amb una gran pica a la cara nord on cau l’aigua que raja de set brolladors.
Els brolladors, de bronze, adopten la forma de cares.
La font, que és encara molt utilitzada pels habitants de la vila, està situada a un extrem de la plaça anomenada de les Fonts,
que ha estat recentment reurbanitzada amb un paviment de llambordes.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
Per anar al Roure de la Font del Roure, cal anar per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km. 8, seguiu a la dreta un ample camí, al poc cal desviar-vos per un camí que surt a la dreta, millor anar a peu, que us portarà a directament fins al Roure.
Aquest esta situat al peu del camí vell de Can Trullars a Can Marcet situat a un 1 km.
Magnífic exemplar de roure martinenc (Quercus humilis), es centenari,
considerat un dels mes vells de Viladecavalls.
Es tracta d’un arbre caducifoli de tronc irregular i de branques molt ramificades, que s’estenen cobrint bona part del camí.
Les fulles són ovalades amb lòbuls als marges.
El seu fruit és el gla.
A les rodalies hi han altres roures, però son molt mes joves.
El roure centenari de Can Marcet, víctima de vandalisme :
Per anar els dos Roures de can Coromines, sortiu de Viladecavalls per la carretera B-120, a l’arribar a l’altura de la planta depuradora d’aigües residuals,
cal agafar un camí ample de terra que es la carretera vella a Olesa de Montserrat, cal seguir i passar pel costat de mas Garriga, continueu pel camí que us portaria a masia de can Coromines,
poc abans d’arribar-hi en un costat del camí i a la dreta, veureu els dos gran Roures.
Son dos Roures corpulents i molt alts, amb branques grosses.
Curiosament, estan units per un banc de fusta,
on es pot seure a descansar o fer un àpat.
Aparentment, tenen una bona salut, vent conservats,
el racó on estan situats, disposa de bona humitat.
Per anar a la Font del Roure, cal anar per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km. 8, seguiu a la dreta un ample camí, al poc cal desviar-vos per un camí que surt a la dreta, millor anar a peu, que us portarà a la Font del Roure.
Font situada a peu del camí vell de Can Marcet i sota del Roure centenari.
Està formada per un petit mur de pedra lligada amb morter, del qual en surt un tub metàl·lic que fa de brollador.
L’aigua cauria sobre una petita canalització que condueix a una bassa que hi ha davant plena actualment de vegetació.
A l’altre costat del camí hi ha un roure centenari i un forn de calç.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar a la Font de can Marcet , cal anar per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km.8 seguiu a la dreta un ample camí, al poc sense desviar-vos per un que surt a la dreta, que us portaria a la Font del Roure que properament us la presentaré.
A poca distancia arribareu a un vell i estret pont sobre les vies del tren, passeu amb precaució i agafeu la pista de la dreta que fa una certa baixada, a uns 200 metres i abans d’arribar a la masia de can Marcet, trobareu a l’esquerra un sender que us portarà directament a la Font.
De fet, és una antiga mina, actualment sense portella que la tanqui, podeu veure l’estructura interior.
Al no ploure des de fa molt de temps, esta totalment seca.
A l esquera de l’explanada hi ha un llarg seien adossat a la paret.
Cal destacar que fa anys deuria estar tapada aquesta explanada, on encara quedant les arcades de ferro que deuria sostenir algun tipus sostre.
A l’any 2018 va ser recuperada, us passo l’enllaç :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 