El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
Des de Sant Vicenç de Castellet agafarem el carrer del Llobregat direcció al agregat de Castellgalí, on hi ha Torre del Breny.
Cal seguir per camí de terra paral·lel al riu Llobregat, fins l’antiga Fabrica de Sant Jaume ( avui en runes)
Front l’entrada principal hi han dos grans plàtans.
Són molt gruixuts els seus troncs amb branques grosses fent a l’estiu una bona ombra.
Era normal que en les entrades a colònies, fabriques i empreses importants, es plantessin Plàtans, que al passar els el temps, 100 o més anys, s’han convertit amb un arbres majestuosos.
Aquesta modesta font, és situada en la placeta front de l’entrada del Santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa,
en la paret del camí o passatge de la Cova, dins d’una fornícula hi ha una aixeta polsador, l’aigua cau a una petita pica. Està sota d’un plataner que li dona ombra.
La Font del Remei , esta situada a prop de l’ermita del Remei en el municipi de Ripoll. Antigament es coneixia com la Font del Joncar.
Podem observar en l’estructura de la font, hi ha el broc dins d’un sol, també, per de munt , hi han tres brocs molt junts que feien de sobreeixidors. I més amunt esta gravat a la paret, el nom de J. Vaquer i l’any : 1947, data de la seva construcció.
Te uns abeuradors en cada costat, que l’amo de la finca de can Blancot, portava a abeurar els animals de la granja.
Com a taula, es va treure la mola de l’antic Molí fariner de Sant Quintí, dels terrenys de la finca, situat front de la font. a l’ombra d’uns arbres.
Actualment, l’abundant font no raja l’aigua, donat a uns moviments de terres. Consta que l’any 2003 encara brollava.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 