La Font de Gospí és una font del poble de Gospí, al municipi de Sant Ramon (Segarra), situada a la vall que envolta el turó de Gospí.
Historia:
La font actual, anteriorment ja n’hi devia haver alguna altra, i el safareig es varen construir a finals del S. XVIII gràcies a la família Rubí.
Un membre d’aquesta, va “fer les amèriques” i va tornar ric.
El 1772, tal com mostra la inscripció el Sr. Rubí va pagar la font i el safareig.
A la segona meitat del S. XVIII Catalunya s’anava recuperant de la Guerra de Successió. Fou en aquest moment que les ciutats i els pobles van fer millores urbanístiques. Es van crear espais per passejar i afavorir la vida social.
La font i el safareig, que tenen una gran importància en la vida quotidiana, és fan més pràctics i s’embelleixen per fer més agradable el punt de trobada de la gent que va a rentar, a buscar aigua, etc.
Aquests elements que formen part de l’arquitectura popular s’han perdut en alguns pobles. És convenient preservar-los, ja que són un testimoni etnogràfic i mostren com es vivia no fa tant de temps.
Unes escales porten a la font
Actualment es conserva la font realitzada al segle XVIII, concretament el 1772, fruit de la transformació d’una ja existent.
La font original es va cobrir amb una volta formada per un arc de mig punt i es va tancar amb una porta metàl·lica sobre la qual hi ha una inscripció mig esborrada en la qual apareix el nom del promotor de l’obra, el qual degut al seu mal estat de conservació no es pot llegir correctament,
i una segona inscripció que fa referència aquesta transformació: “En loa per lo comu, 1772”.
La font està formada per dos brocs de coure en forma de cap d’animal, possiblement un lleó,
d’on raja l’aigua que es recull en un canal, fet amb pedra saulonenca, que la porta fins al safareig, una construcció rectangular de pedra on s’hi accedeix mitjançanat unes escales,
i que el 1951 es va reformar perquè es pogués rentar de peu.
Del safareig en surt un canal que condueix l’aigua cap als horts
per aprofitar l’aigüa per regar.
Al costat de la font trobem tres piques de pedra, de les quals una servia per netejar la verdura i l’altra s’utilitzava com abeurador
El Monestir de Pedralbes esta ubicat en Barcelona, es un important conjunt monumental d’estil gòtic, fundat en 1326 per el Rei Jaume II i la seva esposa Elisenda de Montcada.
El rentador del Monestir de Pedralbes, conegut com a “Safareig “, es un element històric i funcional dins el conjunt monàstic.
El Safareig, no es tant prominentment publicat com altres espais del Monestir, com el claustre i l’església, forma part de la vida quotidiana del Monestir i el seu entorn.
El Monestir va ser hàbitat per les monges clarisses va conservar la seva estructura i elements originals a la llarg dels segles, incloent el claustre, l’església i altres espais, com el Safareig.
El Safareig era un lloc essencial per la vida diària de les monges, on realitzaven les feines de rentat i manteniment de la roba i altres teixits.
Esta en un espai conegut com el “petit claustre” o “el claustre dels gats”,
donat que una porta donava a la cuina, on els gats podien entrar o sortir per una gatera.
El safareig es molt senzill, esta format per dos cossos rectangulars en un costat del claustre,
Col·locades a una paret hi han piques de diferents formes i mides.
El Monestir en el seu conjunt, amb una llarga historia i arquitectura ofereix una visió fascinant de la vida monàstica femenina a lo llarg dels segles.
La Font de Santa Margarida esta al Regadiu Vell, s’arriba pel carrer de la font de Santa Margarida de Navarcles.
Historia:
La font rep el nom per la proximitat amb la capella de Sant Bartomeu, on hi havia un altar i una imatge dedicats a santa Margarida que tenien molta devoció.
És una font molt antiga, ja documentada al capbreu de Navarcles de 1338, quan es descriu les propietats de Pere de Cura.
La font es devia refer diverses vegades, i en una d’elles es deixà la següent inscripció gravada: “Avui 7 9bre 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida“.
L’aigua d’aquesta font s’utilitza per regar els horts del Regadiu Vell o de Santa Margarida almenys des del segle XIV.
Font situada enmig del Regadiu Vell, en un camí entre els horts.
No fa masses anys es va remodelar, hi ha al costat del carrer i els Horts hi ha una capelleta amb la santa,
El rec amb l’aigua passa per seu costat en la part baixa.
El verdader naixement, esta accedint per un camí que puja a l’esquerra fins arribar a un mur de contenció de pedra,
on hi ha encastats tres tubs de ferro d’on brolla l’aigua, que cau sobre unes piques de pedra situada al nivell del terra.
Diferents sobreeixidors canalitzen l’aigua cap als recs dels horts.
Observacions:
Inscripció sobre una pedra: “vull 79e 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida”. Inscripció en una altra pedra: 1706. Inscripció en una altra pedra: “Any 1818”.
L’aigua és la que brolla de manera natural del terreny. No és aigua potabilitzada.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la Fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Com moltes Rambles arreu dels municipis de Catalunya, hi ha una font que destaca, en el cas de la ciutat de Tarragona esta en la Rambla Nova.
Es metal-lica, amb dos aixetes, que donen l’aigua de xarxa pública a unes piques arrodonides i en relleu al seu conjunt amb diferents imatges esculpides.
La part fundamental i/o bàsica, és la procedència de l’aigua, pot ser d’un riu o riera que conduïda per una canal arribi al rentador ; el mes freqüent , és que sigui d’una Font , Mina o Pou, que per canalització ens farà arribar l’aigua al rentador o safareig.El punt de sortida a l’exterior pot ser un broc gran de pedra.L’aigua pot anar directament al safareig o, a una, dos o mes piques i d’aquestes al safareig.Un safareig pot ser rodó o rectangular, i disposar d’un o varis compartiments, segons el nombre de gent que anava a rentar-hi.En algun cas, també disposava d’un compartiment mes petit dins o separat del safareig gran, per rentar-hi la roba dels malalts.Una part essencial, es trobar unes lloses inclinades cap l’interior del safareig, per poder posar la roba per estovar-la amb el picador i el sabó i l’aigua bruta, no caigués a sobre de les bugaderes.En alguns casos per evitar el sabó i l’aigua bruta anés a parar a dins del safareig, disposava d’un canaló, que conduïa a fora del safareig i a un desguàs, i des d’aquest al riu o la riera.Per buidar del tot o parcialment un safareig, es feia a ma i a traves d’una palanca i s’estirava cap a munt, feia funcions de tap en el desguàs de dintre del safareig, podia tindre un o mes, segons el seu temany.En algun cas, veurem que disposa adossat a la paret del safareig d’un esglaó per posar-se les bugaderes a un nivell i arribar així a l’altura necessària i treballar millor.En altres, és tenien de posar de genolls per poder rentar la roba.
Per últim, en molts safareig, tenen una teulada, en el cas de pluja, poguessin rentar-hi la roba les bugaderes sense mullar-se.En pobles mes grans els safareig estava dintre d’un recinte amb parets, podent tindre mes d’un safareig dins del poble o població repartits en les barriades.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 