L’edifici de can Barnils esta situat en el camí antic de Granollers en el Barri de Sant Cristòfol de Santa Eulàlia de Ronçana.
Can Barnils és una masia construïda al segle XIX, a la qual s’hi va adossar una casa durant el primer terç del segle XX.
Al voltant d’aquest període es van construir dos volums més que tenien un ús agrícola.
Davant la façana principal s’hi conserva l’antic pou,
és circular fet de rocs i pedres de diferents mides,
en la part superior està tancada amb un sostre algo ovalat. Una portella de fusta tanca l’obertura per extreure l’aigua, amb una jardinera o petit abeurador antic.
Pou de can Servitge esta situat en la urbanització de Can Servitge o Vallformosa, a uns 90 m al NO de can Servitge. A sobre d’un camp de futbol en el municipi de Rajadell.
Historia:
Els habitants de la zona sempre han vist el pou tal com és ara.
Deu ser una obra del segle XIX o de començaments del XX.
Els veïns de la urbanització de can Servitge han utilitzat el lloc per fer-hi festes, balls i de camp de futbol.
Pou de petites dimensions amb un barracó i un porxo adossat.El barracó és de planta quadrada, amb coberta a doble vessant.
Està fet amb carreus de forma més o menys poligonal. La façana principal és al costat de migdia, i presenta una porta i dues obertures situades al frontó, emmarcades amb maó i decorades amb trencaaigües.
El porxo és de planta hexagonal. La coberta, de teules, esta sostinguda per sis columnes de maó amb capitells (quadrats), també de maó. El paviment es de rajoles rectangulars de ceràmica. L’estructura de fusta que suporta les teules es conserva raonablement.
En un angle hi ha el pou propiament dit, de forma cilíndrica, amb una obertura frontal tancada amb una trapa de fusta. La construcció esta assentada sobre una espècie de podi de pedra, amb una escala d’accés lateral.
Observacions:
Element molt original del paisatge rural, simple, arquitectònicament molt reeixit. A la banda est s’obre un espai cimentat, sobre l’esplanada, que s’utilitzava per a festes i celebracions. El 2020 presenta un estat d’abandó però al febrer de 2021 es constaten treballs de rehabilitació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba i propi.
Autoria de la fitxa: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-20
La Sínia de can Tatjé està al barri de Monistrolet, en el camí de Rajadell a Manresa, entre les masies de la Cantina i ca l’Hostal en el municipi de Rajadell.
Sínia definida per un pou circular fet de pedra, amb la boca de forma oval.
A la part superior es conserva l’engranatge i tot el mecanisme complet, excepte el pal que anava lligat a l’animal.
També es conserva un tub, que arriba al fons del pou. Actualment hi ha una petita construcció cúbica adossada al pou i una bomba mecànica.
Recull de dades : Mapes Patrimoni Cultural – Diba
Autoria de la informació: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-20
L’antiga masia de cal Terra va ser construït el 1633, segons la data gravada a la finestra central, aquest casal de planta rectangular, consta de planta, un pis i golfes, amb teulada a dues vessant. Cal remarcar, i després d’unes desafortunades modificacions, el portal dovellat d’accés, l’entrada i la gran sala superior
Desposa d’un preciós pou al pati enjardinat.
El Pou esta tancat per dalt i per darrera, conserva la corriola on hi ha la corda i la galleda per recollir l’aigua. En cada costat hi ha una llossa plana que fa se seient.
El Pou i el safareig petit es a tocar a la llera del torrent de l’Illa, enmig dels horts a sota del veïnat del Bruc de la Parròquia en El Bruc.
De fet esta format per el conjunt d’un safareig gran, una font ,un safareig de petit, un pou i una capelleta que acull la rèplica de la Mare de Déu de la Font.
Front del Safareig gran, en una cantonada hi ha el Pou i el petit safareig.
Es un Pou gran, en els anys a sofert moltes reparacions.
Esta tancat per una portella gran de fusta, i a sobre una finestreta de ventilació.
Adossada a la seva part de la dreta hi ha un petit i vell safareig, s‘alimentava per l’aigua del pou, sortia per un tub i queia directament al safareig.
Text del Blog : Ramon Solé
Fotografies del Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.
Historia:
Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.
Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.
Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.
A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.
A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).
La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .
Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).
A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).
Observacions:
Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
