Arbres: Roure gros dels Alous de Sant Cugat (Vallès Occidental)

Roure gros de l’estany dels Alous esta dins del bosc de l’estany del Alous de Sant Cugat del Vallès.

Historia:

  • El Quercus x cerrioides és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània.
  • El nom comú en català és roure català. 
  • Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i cerrioides vol dir que és similar a Quercus cerris.
  • L’arbre pot fer entre els 10 i els 15 metres d’alçada.
  • Les seves fulles són caduques, amb lòbuls, i fan uns 8 centímetres de llarg i 5 centímetres d’ample.

L’estany dels Alous era una antiga argilera situada en aquesta zona, on es va trobar una veta d’aigua a la dècada de 1970. En quedar abandonada l’extracció d’argila, s’ha convertit en un espai natural. El roure gros de l’estany dels Alous és un roure cerrioide, de la família de les fagàcies.

Segons dades de l’any 2017, l’alçada de l’arbre en aquell moment era de 15 metres, tenia dos braços, i la capçada feia 14,9 metres i era de forma ovoidal. El perímetre de la soca era d’1,9 metres i del tronc, 2 metres.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Les Fonts de Sabadell (Vallès Occidental)

Font Tosca

Aquesta llista de fonts i mines de Sabadell és un recull de les fonts naturals i mines que es troben actualment al terme municipal de Sabadell :

Font Gotelles
  • Font dels Gossos o del Torrent de Ribatallada
  • Font de la Teula
  • Font del Corró.
  • Font del Molí d’En Mornau
  • Font de Sant Jaume
  • Font del Roc del Sucaire
  • Font de Can Català
  • Font del Canyar
  • Font de Jonqueres
  • Font de Can Salvi
  • Font del Sifó
  • Font del Molí de l’Amat
  • Font dels Gitanos
  • Font de Can Puiggener
  • Font de la Conquena
  • Font del Sant
  • Font del Fruiterar
  • Font dels Degotalls
  • Font Alta dels Degollats
  • Font de les Mosques o d’En Torrella
  • Font de Sant Antoni
  • Font de la Roca
  • Font dels Manyans
  • Font del Patufet
  • Font dels Senyors
  • Font del Pi
  • Font d’En Quimet
  • Font de Can Moragues
Font i Bassa de can Moragues
  • Font de la Tosca
  • Font de Can Pagès
  • Mina del Feu
  • Font Baixa
  • Font Alta
  • Font de Can Llopis
  • Font de Can Vilar
  • Mina de Can Manent
  • Font Vella de la Salut
  • Font Nova de la Salut
  • Mina de Can Mimó
  • Font de la Coma
  • Mina de Can Fadó Nou
  • Mina de Can Lletget
  • Mina de Ca n’Hereu o del Safareig
  • Fonteta dels Gorines
  • Mina de Can Pobla
  • Font de Gotelles
  • Font de la Moreria
  • Font dels Capellans
  • Font Improvisada
  • Font de Sant Josep
  • Font de Ca n’Argelaguet
  • Font Rosella
  • Font de Ca n’Oriac
  • Font de Can Rull
  • Font de Can Feu
  • Font de Sant Pau de Riu-Sec
Font dels Capellans

Recull de dades: Ajuntament de Sabadell i altres

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

La Font de la Misèria de Terrassa

A l’estiu de 2024, us vaig presentar la Font de la Misèria, estava totalment seca com moltes o casi totes del Vallès Occidental.

Com és una font natural vàrem voler anar-hi per saber en quin estat estava desprès de les pluges de la primavera.

Ens cal situar-nos a la sortida de Terrassa en la carretera de Rellinars B-122, una vegada que em passat can Colomer, en el lloc conegut com les casetes de la Corba(rotonda),

allí comença un camí rural, indicat per dos esvelts xiprers, i al costat esta el Restaurant Braseria La Hípica.

Cal seguir el camí i passar per sota de la B-40 i trobarem una àrea d’horts i fins l’Àrea d’Estada de can Amat de la Muntanya.

Allí seguirem el camí que porta directament a la Font.

Veritablement teníem curiositat de veure el resultat, el primer era magnífic la bassa estava totalment plena, i del tub de la font rajava un dit seguit d’aigua.!!!

La part negativa és que algun brètol va aixafar el broc, i ara l’aigua que hi surt es bifurca en dos raigs.

Us recomano que ha pesar que l’aigua no sigui apte pel consum humà, fer ara una petita excursió per veure la Font amb un paisatge verd i amb flors.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero

Arbres – Record al Roure de can Colomer de Terrassa

Sols ara queda el Record del Roure de can Colomer, va ser un dels tres Roures més grans del Vallés Occidental.

Va ser catalogat com arbre d’interès Local per l’Ajuntament de Terrassa.

Va caure per la forta ventada del 9 de desembre de 2014. Va ser vandalitzat per fer llenya. Una vegada sec, es va apuntalar … com a record.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Bassa i Sortidor del Parc de les Morisques de Sant Quirze del Vallès

El Parc de les Morisques, es també conegut com la Taula Rodona, esta situat en la Rambla de Lluís Companys i  l’Avinguda Camí del Mas, s/n, de Sant Quirze del Vallès Occidental.

El 13 d’agost de 2020 us presentava en aquest blog el Parc de les Morisques,

avui, veurem la seva destacada Bassa i sortidor al centre del Parc.

Pràcticament  es situat en la part central del parc l’ocupa un estany amb un sortidor d’aigua.

Aquest recull les aigües d’un brollador natural.

Cal destacar, la part més superior, on hi ha el sortidor,

on l’aigua cau per una petita cascada d’obra fins a l’estany.

A les seves rodalies hi ha gespa i podem trobar-hi ànecs.

En que no sigui perillós ni profund, es evident dir que vigileu als mes petits per evitar que caiguin a l’aigua.

Recull de dades: Ajuntament de Sant Quirze del Vallès i Varis

Text i Fotografies : Ramon Solé

Molí de la Mogoda en Santa Perpetua de la Mogoda (Vallès Occidental)

El Molí de la Mogoda esta en la Plaça del Molí en la Mogoda de Santa Perpètua de Mogoda.

Historia:

  • Ressenya històrica extreta de CANYAMERES ( 2009: 112-114). 1181. Podria ser la data de la primera referència sobre el molí de Mogoda.
  • 1187. Concòrdia entre Bernat de Mogoda i Pere de Sant Vicenç (senyor del castell de Cabanyes) sobre l’aigua que agafa Pere de Sant Vicenç per al seu molí de Prat de Caurell al Besòs, al carcabà dels molins de Bernat de Mogoda. Per aquesta concòrdia Pere de Sant Vicenç havia de fer un pontet per recollir tota l’aigua sens cap impediment i retenció.
  • 1287. Es pot confirmar l’existència d’un casal de molins fariners a Mogoda. El rec que portava l’aigua al molí de Mogoda travessava pel bell mig de tota la plana de llevant de la riera de Caldes.
  • 1703. Una riuada nega el rec moliner que portava l’aigua al molí de Mogoda i després al rec i al gorg de Mogoda. En successives inundacions, els cartoixans demanaren al batlle general de Catalunya que requerís als altres propietaris veïns amb la riera per on passa el camí ral i el rec moliner, i el rec dels horts, Jaume Banús, Josep Vaquer, de la parròquia de Cabanyes, Francesc Casanoves i Jaume Colomer, que contribuïssin en les despeses de fer aquestes defenses i que en fessin més des del camí de Santa Perpètua de Mogoda a Granollers en avall, així com l’actuació de canalitzar l’aigua del rec per sota el camí ja que fins llavors es perdia aigua provocant fangueig a l’esmentat camí.
  • 1706. Aiguats que desbordaren la riera de Caldes i feren malbé el rec moliner de Mogoda.
  • 1711. Una nova riuada inunda quasi totes les terres per on passava el rec del molí de Mogoda, i per això, amb consentiment dels propietaris, el prior de Montalegre manà canviar el curs del rec del molí. El nou rec continuava des de la sortida de la propietat Anglí, pel torrent que hi havia sobre de les cases d’en Vilana (Can Bernades Vell).
  • 1752. El prior de la cartoixa demanava a la Reial Intendència del Principat, que els fossin establertes les aigües subterrànies de la riera de Caldes des de l’ermita de Santa Magdalena (Palau-solità) fins al molí de Mogoda.
  • 1754. Eulàlia Tagell i Pi retirà la demanda contra la cartoixa de Montalegre. Aquest seria per tant el final dels problemes del rec de Mogoda i els antecedents de la construcció de la mina de Mogoda.
  • El molí de Mogoda va continuar funcionant tot el segle XVIII.
  • Segle XIX. Primera meitat. L’Estat desamortitza les terres de l’església i de les ordes monàstiques com la cartoixa de Montalegre. La gran finca de Mogoda fou venuda en tres lots.
  • 1844. Es va fer subhasta pública i es firmaven les escriptures de venda en poder del notari de l’Estat Manuel Clavillart. Un lot fou adjudicat a Pere Gil i Pau Torrents Ribalta, mercaders de Barcelona. El segon i tercer lots foren adjudicats a Josep Safont.
  • Segona meitat. Com la majoria de molins fariners propers a Barcelona deixà de funcionar per la introducció i competència de la molt més productiva indústria farinera moderna, moguda per les màquines de vapor.

El molí de Mogoda es troba situat a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres dels pous de glaç.

Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. El molí es troba al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.

El molí de Mogoda és avui un edifici en runes, cobert de vegetació i deixalles, que no permeten observar la seva estructura. Aquest edifici va estar en funcionament fins a mitjans del segle XIX que s’abandonaria.

Tot i en mal estat encara estava força sencer l’any 1972, quan va ser fotografiat per Fermí Vinyals (CANYAMERES, 2009: 115). Les runes que queden avui són només una petita part de l’edifici que hi havia llavors. En aquell any encara s’apreciaven a més de l’edifici el carcabà del molí amb les restes del que era el rodet, l’arbre, el pany i la canal.

Observacions:

L’antiga bassa del molí es trobaria on actualment hi ha el camp de futbol, al costat mateix del molí. S’observa oculta darrera la vegetació restes dels murs de l’antiga bassa.  

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pous de Glaç de Mogoda de Santa Perpetua de Mogoda (Vallès Occidental)

Pou Gran

Els dos Pous de Glaç de Mogoda està a prop de la Plaça del Molí (en la Mogoda) de Santa Perpetua de Mogoda.

Pou Gran i Pou Petit

Historia:

  • Pous de glaç de Mogoda (CANYAMERES, 2009: 116-118). Els pous de glaç formen part d’aquell grup d’estructures de l’àmbit rural que com diria l’expressió popular: fan de mal conèixer. Generalment han deixat poc rastre escrit. Esbrinar la seva cronologia per la via dels documents resulta força complicat, i en la majoria de casos no hi ha resultats. S’ha de tenir en compte que hi ha moltes zones límit pel que fa a hores de fred, ja que normalment aquestes estructures productives es situen en zones de major alçada, a la muntanya i a les planes interiors, àrees més fredes que la plana del Vallès.
  • Tant els pous de Sant Oleguer i Ribatallada a Sabadell com els de Mogoda o can Donadeu aprofiten el diferencial tèrmic que hi ha al Ripoll i el Baix Vallès durant l’hivern i que predisposa a patir més intensament les situacions d’inversió tèrmica i per tant glaçades més fortes. Un dels factors determinants per a la ubicació de pous de glaç era la distància als possibles centres de consum.
  • En el cas dels pous del Vallès això no era cap limitació, sinó més aviat un avantatge. La limitació venia donada per les hores de fred. Un mínim de fred suficient per “empouar” garantia uns menors costos, donada la proximitat a centre de consum com la ciutat de Barcelona”.
  • Hom està d’acord que si bé la tècnica de la conservació de la neu i el glaç és coneguda des de l’antiguitat, però no és fins l’època moderna i especialment als segles XVII i XVIII quan a casa nostra podem parlar d’una indústria de l’obtenció, la conservació, el transport i el consum de glaç.
  • En aquest sentit, les dades que tenim dels pous de glaç de Mogoda són del segle XVIII.
  • El pou de glaç gran de Mogoda ja estava construït l’any 1718 i aquest mateix any es començava a fer el pou petit: “També y tenim un pou de glas gran que est any se ha tret que era ple, aventlo començat de traurer a 10 de juny y averlo acabat de traurer a tres de juriol, 1233 cargas.
  • Constant les cargas del 9 de juny, a 9 sous la carga, y les de juriol a 10 sous. Se ha tret 559 lliures. Sense 10 carregas que se’n tragué per nosaltres, y quatre sen da de limosna als Pares Capuchins de Barcelona. Les 1015 càrregas a 9 sous valen 456 lliures (…) Est any (1718) se fa lo altre pou petit,”
  • El més d’octubre de 1774, dos regidors de Barcelona, el marquès de Lló (Domènec de Mota i d’Arenys) i Francesc de Portell, acompanyats dels experts Joan Soler i Lluís Sadurní Galí, visitaren diversos pous de glaç dels Vallès i el Maresme per encàrrec del consistori barceloni, amb l’objectiu d’estudiar les possibilitats de subministrament de glaç a la ciutat. En l’informe fan referència als dous pous de Mogoda a més de diverses consideracions que ratifiquen el que s’ha dit a l’inici sobre hores de fred al Vallès, i costos de transport.
Pou Gran

Els Pous de glaç de Mogoda, es troben situats a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres de l’antic molí de Mogoda, actualment en runes. Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. Els pous es troben al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.

Pou Gran

Els pous de Mogoda estan formats per dues construccions de planta circular, secció cilíndrica i volta en cúpula. El pou més gran sabem que ja estava construït l’any 1718. El pou petit situat just al costat de ponent, és el que es veu primer, es va realitzar a l’any esmentat. Es tracta de construccions soterrades, obrades amb còdols barrejats amb maons i lligam de morter de calç.

Pou Petit

El pou petit conserva la volta en cúpula, amb una part descoberta protegida per una reixa metàl·lica. A la part inferior, del parament exterior no soterrat s’hi observa una obertura d’accés al pou. Quan el pou estava en funcionament, una vegada carregat, es tapaven les obertures amb lloses, portes, pedres, etc.

Vistes Pous

El glaç natural s’obtenia de fonts i mines pròximes que durant l’hivern quedaven glaçades, o bé de basses de poca fondària i de grans dimensions construïdes expressament. En el que és ara un camp de futbol, hi havia l’antiga bassa del Moli de Mogoda, que també hauria servit per a tal fi.

Pou Petit

Observacions:

Puntualment alguns diumenges el Grup Pro-Arqueologia organitza visites guiades als pous de glaç de Mogoda. Sense senyalització informativa. Les coordenades corresponen al pou gran, que és el de fet que apareix topografiat en tots els mapes. Les coordenades del pou petit són: x: 433049.96; Y: 4598110.86; Z: 67m snm.

Vistes Pous

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultutal – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Visitem la Vall d’Horta de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

La Vall d’Horta està dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac del municipi de Sant Llorenç Savall.

Història :

  • Tot i no tenir-se clar des de quan va començar a haver-hi presència humana a la vall d’Horta, les troballes d’algunes eines lítiques treballades al massís de Sant Llorenç del Munt, i concretament una peça trobada a la vall d’Horta, permeten afirmar-hi la presència d’éssers humans almenys des de l’època del paleolític.

La vall d’Horta és una vall situada al vessant nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt.

Es troba al municipi de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental.

Té una àrea aproximada d’unes 887 hectàrees i el límit perimetral fa uns 14,8 km.

Hi discorre el torrent de la Vall d’Horta, tributari del riu Ripoll, que és afluent del Besòs.

És dins del límit del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, creat el 1972. Des del 2000 també forma part de l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) inventariat com espai d’interès geològic en el conjunt de la geozona Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la qual forma part del parc natural majoritàriament.

La vall d’Horta és al sector occidental del terme municipal de Sant Llorenç Savall i es tracta d’una de les valls més grans i amples del municipi.

Discorre de sud-est a nord-oest, pràcticament en paral·lel a la carena del Pagès, la qual uneix els cims de la Mola i del Montcau.

Té una longitud d’uns 4,5 km i una amplada màxima d’uns 3,5 km. El tàlveg, o fons de vall, té una alçada que va des dels 450 m als 550 m aproximadament i les carenes que envolten la vall tenen alçades molt diverses des dels 500 m aproximadament als 1.056 m del cim del Montcau, un dels límits careners de la vall.

Roca Sareny (804,4 m) i el castell de Pera (740,6 m), a la dreta, des del contrafort sud-oest de Baiarols (uns 670 m).

El límit carener està format per diverses serres i carenes que van perdent altitud en direcció sud-est fins a arribar al punt de sortida de totes les aigües de la vall, a una alçada d’uns 430 m i situat a la confluència del torrent de la vall d’Horta amb el riu Ripoll. Des d’aquest lloc i en sentit nord hi ha la carena de Ricó, que tanca la vall pel cantó est fins a arribar al Puig Cornador (586,5 m) al cap d’1,5 km. Des d’aquí el límit carener gira cap al nord-oest fins a arribar al turó de Baiarols (696,1 m) després de gairebé 1 km.

La carena continua primer en sentit nord, passant pel coll de la Muntada (611,8 m), i després cap al nord-oest, passant pel coll del Castell (654 m), i 1,7 km més tard arriba al turó on hi ha el castell de Pera (740,6 m). El límit nord-oriental el tanca la serra del castell de Pera, la qual, després de passar per dos colls més, el coll d’Agramunt (673,5 m) i el coll de la Costa (682,5 m), arriba al turó de Roca Sareny (804,4 m) al cap d’1,7 km.

Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall.

Actualment encara queda algun mas dedicat a l’agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s’han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística.

És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu i probablement l’indret de poblament més antic.

Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d’una manera autàrquica i autosuficient. L’excursionisme i l’interès per la natura poden acabar revifant aquesta fèrtil vall, sobretot després que els devastadors incendis del 2003 li restessin interès paisatgístic.

Farem el mateix camí per tornar a la carretera.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Pou de Castellarnau de Sabadell (Vallès Occidental)

L’antiga masia de Castellarnau és fortificada del segle XII. Al segle XVII aquesta pertanyia a la família Borrell que la va vendre l’any 1662 al genovès Francesco Berardo per la qual cosa passà a ser coneguda com Torre Berardo.

Dins de la finca a part de la masia, ara un destacat Restaurant de Sabadell , hi ha la Torre, l’ermita, un jardí molt cuidat i el Pou.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211207_111309.jpg

El Pou és de construcció casi circular, podeu veure que les parets són entre velles rajoles planes i trossos de roc, per sobre esta obert, disposa d’una finestra tancada per una reixa, per on es treia l’aigua.

Sota de la finestra disposa de dos petits seients de pedra vermella.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211207_110743.jpg

En un dels costats veureu adossat al pou, una pesa d’obra rectangular que faria d’abeurador, no te res a veure amb la construcció del pou.

Si visiteu el lloc, recordeu que esteu dins d‘una finca particular oberta al públic que va a menjar al Restaurant, cal respectar tot el seu conjunt.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Feixa dels Ocells de Can Coll de Cerdanyola del Vallès

can Coll

Can Coll és una antiga masia del segle XV situada a la serra de Collserola dins el terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al Vallès Occidental, que es troba al km 2 de la Ctra. de Cerdanyola a Horta.Avui, a més de centre d’educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d’educació infantil, primària i grups d’Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d’informació i acollida del Parc els diumenges.A demes, tots els diumenges de gener i febrer, matinal ornitològica :Activitats d’iniciació a la identificació dels ocells més comuns dels nostres boscos, prats i conreus. Observacions a la Feixa dels Ocells de Can Coll, instal·lació de suport alimentari hivernal que facilita l’apropament a les aus dels nostres paisatges.Servei de préstec gratuït de prismàtics. Activitat gratuïta, recomanada per a majors de 7 anys.Hora: de 10.30 a 13.30 h

Lloc: Can Coll Centre d’Educació Ambiental (Ctra. de Cerdanyola a Horta, km. 2)

Organització: Parc Natural de CollserolaA continuació, us passo fotografies d’ocells captats amb gran precisió per en Tito Garcia, bon fotògraf i amic, que va anar a La Feixa dels Ocells de Can Coll fa uns dies, i que us passo a continuació :

Durbec

Estornell Vulgar

Gaig

Lluer

Mallerenga Blava

Mallerenga Blava

Mallerenga Carbonera

Mallerenga Carbonera

Mallerenga Carbonera

Pardal Comú i Pinsa Comú

Perdiu Roja

Perdiu Roja

Pinsà Comú

Pinsà Comú

Pit-roig

Tudó

Verdum

Recordeu , si aneu a can Coll a veure ocells i no sou experts, hi ha moltes guies per reconèixer cada un d’ells o classificar-los !

 

Fotografies : Tito Garcia ( expert en ocells i en Fotografia)

Text : Ramon Solé