Al visitar l‘església de Sant Gil de Torà, vàrem veure una font situada en la plaça de l’església,
concretament adossada a la paret del mateix edifici.
Es molt senzilla d’estructura, podem veure una aixeta polsador,
i que l’aigua cau a una pica rectangular, que esta sobre d’un pilar d’obra.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Centre geogràfic de Catalunya es troba senyalitzat dalt d’un petit turó de 930,60 metres d’altitud sobre el nivell del mar que està situat a molt poca distància del santuari de Santa Maria de Pinós, dins del municipi de Pinós, al Solsonès.
La senyalització consisteix en un edicle que serveix de mirador i que té, a dalt, una rosa dels vents tallada en un bloc de pedra.
Aquesta rosa dels vents està il·lustrada amb diversos símbols de Catalunya.
Va ser esculpida l’any 1993 pel paleta i picapedrer Jaume Palou d’Ardèvol.
Al llarg dels temps, els càlculs sobre la ubicació exacta del Centre geogràfic de Catalunya han donat resultats diversos. Càlculs antics el situaven a Massoteres (Segarra) o bé al Cogulló de Cal Torre (Bages).
Els càlculs més recents, segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el situen a 4,8 quilòmetres de distància d’aquest punt senyalitzat, concretament a les coordenades 377471.01 m (1º31’30″E) de longitud, i 4628524.42 m (41º47’54″N) de latitud. Aquest punt també es troba dins del terme de Pinós, però correspon al lloc de Cuiner.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font de Solervicens esta situada a la riera del Solervicens, a l’alçada del mas amb el mateix nom, s’arriba pel camí de l’Angle, a uns 500 m. de la sortida del polígon industrial.
Historia:
Font emplaçada al costat de la riera de Solervicens, en un indret enclotat i obac, de vegetació espessa, al costat del camí.
La font ha estat ornamentada compta amb una estructura de pedra que té una fornícula a la part central, on hi ha el brollador, i sengles bancs a banda i banda. A la part inferior l’aigua surt canalitzada cap a la riera.
Observacions:
Inscripció damunt de la font: “Font 1818 Solervicens”.
Actualment esta molt tapat l’accés i la mateixa Font per vegetació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Jordi Piñero Subirana
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font dels Sobreeixidors està situada en una petita esplanada amb diversos arbres.
Destacant els Plàtans, que tenen un tronc gruixut i destacades branques.
Estan alienats entre ells per les rodalies de la Font.
Alguns podem veure que tenen forats en la seva part superior, per on poden ser atacats per insectes i paràsits que vagin en el temps danyant a l’arbre.
Així i tot, es pot gaudir a l’estiu d’un paratge fresc que convida anar-hi.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Santa Maria de Pinós o Santuari de Pinós o Mare de Déu de Pinós és una església del municipi de Pinós al (Solsonès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Es troba a la carena de la serra de Pinós, molt a prop del seu punt culminant, considerat el Centre geogràfic de Catalunya. S’hi puja des d’Ardèvol per una carretera asfaltada de 3 km. o bé, pel sud, des del nucli de Pinós, en 1,6 km. A la plaça davant l’església hi ha la Creu de Terme i en un lateral l’Hostal del Santuari.
Darrera de l’edifici del Santuari hi ha com una entrada on esta ubicada la Font.
Font moderna, es una estructura metàl·lica amb una aixeta polsador, l’aigua cau a terra.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’anella verda, te la particularitat que es pot iniciar en qualsevol punt del seu recorregut, donat que dona la volta de forma circular a tot el terme municipal de Terrassa.
Cada cert tram hi trobareu una Àrea d’estada amb uns tres o més blocs de pedra per fer un descans o aprofitar de fer un àpat.
Avui us presento l’Àrea d’estada de can Petit, pròxima a la masia.
En la rotonda de la carretera de Castellar i on comença la carretera de C-1415ª, hi ha un camí barrat per cadena que fa una certa pujada,
que porta a can Petit, cal seguir per camí que voreja la masia i al poc a la dreta esta l’Àrea d’estada,
tot aprofitant l’ombra d’un Pi i una Alzina.
Al costat hi ha un cartell donant explicació d’aquesta Àrea i rodalies
Il·lustrada amb fotografies.
Si segui el camí disposeu de l’Àrea de l’Arrugada en el punt de deixar el Camí dels Monjos.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Font del Balç en el Parc
Bassa del Balç en el Parc
Font de les Escoles
Font de l’església
Text i Fotografies: Ramon Solé
Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya, situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
S’hi aixeca el monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat: una mare de déu trobada, i també coneguda popularment amb el nom de “la Moreneta”.
Així mateix hi ha el Monestir de Sant Benet de Montserrat que és de monges benedictines.
Etimologia
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Fauna
Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester o el pela-roques, entre d’altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.
Activitats al medi natural
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
’
Aquesta ruta es un Itinerari lineal a peu, amb inici a la plaça de l’ajuntament del Bruc i final al Punt d’Informació de Can Maçana.
En total són uns 4 km. i mig de caminada.
Aquesta ruta podem gaudir de la Muntanya de Montserrat, coneixereu l’episodi de la guerra del francès al Bruc.
La batalla del Bruc és el nom amb què es coneixen els dos enfrontaments entre tropes espanyoles i franceses que va tenir lloc al Bruc, a l’Anoia, entre el 6 i el 14 de juny de 1808, durant la Guerra del Francès
Historia:
El 14 de juny va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa havia desaparegut i les forces franceses dirigides pel general Joseph Chabran eren més importants. Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d’exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera.
Al voltant de les 4 de la tarda la columna principal francesa arriba al poble del Bruc de Baix mentre que els destacaments dels flancs prenen contacte amb grups de sometents que tenen ordre de batre’s en retirada al primer contacte per tal d’atreure als francesos a les posicions batudes pels canons. Els francesos del destacament de flanqueig cauen en el parany i són metrallats, retrocedint en desordre cap al gruix de la divisió. Vista la situació i desconeixent els efectius de les forces revoltades el general Chaban ordena respondre el foc enemic però no intenta ocupar les posicions enemigues.
Al vespre es retira amb les seves forces cap a Sant Feliu de Llobregat. El poble del Bruc fou saquejat durant la retirada.
Més informació podeu accedir a:
https://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/senderisme/itineraris_bruc/batalles/
Recorreguts i llocs a visitar:
És un recorregut fàcil i aconsellable per fer amb nens i amics.
Recull de dades: Ajuntament El Bruc, Viquipèdia i altres
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font Vilavella esta situada en la Plaça de Vila-bella de Torà.
La font esta adossada a la paret lateral d’una casa particular.
En la paret de l’estructura hi ha una aixeta polsador, l’aigua cau a una pica que esta sobre un pedestal d’obra.
A sobre de la font hi ha un mosaic fet amb rajoles de ceràmica amb el nom de la font i l’escut de la població de Torà.
En cada costat de la font estan uns parterres de plantes, protegides per una petita barana metàl·lica.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 