És un dels cims més visitats dels propers a l’Estany de Banyoles, ja que forma part d’un dels itineraris marcats i disposa de dos miradors que faciliten una àmplia contemplació sense cap mena d’obstacle visual.
En tota aquesta zona hi ha molts afloraments de margues (xalió per a la gent de la comarca) que destaquen enmig de la densa vegetació. És una roca sedimentària de color gris i molt trencadissa, composta d’una fracció argilosa i d’una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci.
Als peus d’aquest puig s’hi forma la Ribera del Castellar que passa a prop del Salt del Matxo i és una de les vuit rieres que aporten aigua superficial a l’Estany de Banyoles.
La font de la Mina, com l’anomenen més actualment, té una altra denominació: la font de Can Janic.
Aquest és el nom del mas que hi ha a l’altra banda de la font i que, juntament amb Can Tulsà i Can Met de Boscós, eren les cases que antigament se n’aprofitaven.
Ben possiblement els estadants d’aquestes cases foren els que, més de dues centúries enrere, van decidir construir la font i arranjar el seu entorn per treure’n profit.
És una font de biot, on l’aigua brolla subterràniament i
a la qual s’accedeix baixant uns graons.
És una construcció robusta, feta de pedra, on es veu un treball sobri i pensat perquè duri.
En el quart graó hi ha un desguàs per on, en les èpoques en què el nivell pujava molt, l’aigua es filtrava per regar la feixa de davant de la font.
La Palmira Armengol Ribas, que a mitjan anys quaranta havia treballat servint a Can Janic, veia com amb el carro i les semals portaven l’aigua des d’aquesta font fins a la casa.
A pocs metres a un nivell inferior hi ha l’antiga Bassa o Safareig, on les dones dels masos de les rodalies anaven a rentar-hi la roba.
S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins, i altres ecosistemes aquàtics, i els complexos ecològics dels quals formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes
En el Parc de la Cogullada situat en un extrem de Terrassa, s’ha iniciat un petit procés en favor de la Biodiversitat, col-locan en llocs concrets del parc troncs d’arbres morts,
això fa com ja hem explicat en altres articles, que siguin refugi i lloc per viure insectes i altres petits animalons.
Els parcs són espais tranquils i més nets de contaminació ambiental.
Als aiguamolls o estany de Cal Raba estan a tocar de la carretera GI-512, de Hostalric a Tossa de Mar.
S’hi pot accedir a peu, amb cotxe o amb RENFE., espai apte per tothom.
Està relativament a prop del nucli urbà, tot creuant els dos ponts que travessen la Tordera.
Els aiguamolls són la resta de la plana fluvial de la Tordera, de poca profunditat i formats al curs baix del riu en terrenys molt plans.
És una zona humida de 4,33 ha, formada per un estany d’aigües permanents.
Antigament, l’estany, d’origen natural, podia abastar una superfície màxima de 7 ha.
Actualment, la construcció de diverses infraestructures viàries a l’entorn de la zona humida, que arriben fins i tot a partir-la, ha modificat el funcionament hidrològic de la zona, reduint-ne molt la superfície.
La vegetació de l’estany és formada bàsicament per un extens canyissar i bogar, que ocupen bona part de la seva superfície.
El bosc de ribera es troba ben constituït i en general apareix en tot el perímetre de l’estany.
Actualment hi ha nombroses espècies de fauna exòtica i domèstica, que resten interès a l’espai.
En períodes de migració s’hi poden observar diferents espècies d’ànecs i passeriformes.
L’estany està senyalitzat amb diferents rètols informatius i hi ha una zona de lleure al sector est, amb bancs, papereres i un petit aguait.
Les actuacions s’han realitzat per part de l’Ajuntament de Tordera i l’entitat local CADMA (Consell assessor per a la defensa del medi ambient).
La proximitat al nucli urbà de Tordera i a diverses vies de comunicació (GI-512, BV-5121) origina impactes diversos: abocaments de deixalles, sobrefreqüentació, soroll, …
Recull de dades: Viquipèdia, Ajuntament de Tordera
El Parc de Vallparadís es un espai que concentra una gran part de la biodiversitat de Terrassa.
Podem contemplar a la primavera i l’estiu d’una diversitat d’insectes i en tot l’any d’ocells.
Inclòs podem contemplar espècies en migració de l’Europa septentrional direcció a l’Àfrica.
Es creu per estudis realitzats que en la falta de conreus, camps abandonats, boscos amb manca d’aliments, sequeres sense deus d’aigua…
fan que els animals, sobre tot els ocells s’estiguin i integrin més a les ciutats i urbanitzacions,
Mallarenga blava
Per això el Parc de Vallparadir, podem contemplar cada vegada més especies diverses d’ocells.
Tallarol capnegre
Bona part, hi viuen tot l’any, fent els seus nius en el arbres i altres racons del parc.
Pasarell
Acostumant-se a la gent que visita i circula pel Parc amb més o menys soroll…
Per estudis s’han contat més de 100 especies diferents d’ocells que hàbitat de forma fitxa o temporal com les aus migratòries, se’n un oasis en la gran ciutat.
Us passo una relació de les aus més comunes de ser vistes per Parc de Vallparadis:
Cal destacar la “Bassa”, que es un punt destacat d’aquest Parc, per les aus que han fet niu gràcies a la presència de vegetació autòctona, com alzines i vegetació pròpia de torrent i bassa, l’espècie resident i permanent és l’ànec real
Altres ocells són el rossinyol, que podem veure tot l’any; el tudó, el pardal comú; el colom domèstic; el tallarol cap negre i les mallerengues.
Podeu organitzar un safari fotogràfic per el més petit o joves dins del Parc de Vallparadis. !
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Dora Salvador i Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 