Des de la carretera LV-1003, agafarem el carrer que puja a la part alta del poble de Freixenet i que portaria a l’església de Santa María de Freixenet.
Poc abans d’arribar a les primeres cases del poble, cal agafar el carrer de mes a l’esquerra, a pocs metres girar novament a l’esquerra per un camí que fa una certa baixada, i passar per la Font de la Dona, ja descrita a primer d’aquest any.
Arribem a una gran explanada, que es com una zona esportiva, on en un angle hi ha l’Alzina que destaca en aquesta zona.
Amb tronc gruixut i molt inclinat.
Te una capçada irregular però abundant en branques i fulles.
Jardí que originàriament formava part de l’Hotel Gori (actual Ajuntament) i que ara és un parc públic, situat en ple centre de la vila. Destaca per la gran diversitat d’arbres i espècies vegetals en general. A l’entrada pel nord hi trobem una avinguda de plàtans, situats davant dels antics xalets de l’Hotel. En aquest sector hi ha una pèrgola recoberta de glicines i, al centre, junt al monument a l’agermanament amb Weingarten, una olivera.
A ponent de l’edifici de l’Ajuntament, el monument als germans Casals està envoltat per un esquadró de 25 plàtans. Més al fons hi trobem un magnífic pitòspor: un exemplar excepcional amb set troncs molt alts, tenint en compte que es tracta d’una planta arbustiva. El sector de llevant té com a element destacat un pi pinyer de dimensions gegantines, que fa 248 centímetres de volta de canó (perímetre mesurat a l’altura del pit).
Al seu entorn hi ha una zona plantada amb oliveres i altres espècies. El sector de ponent s’estructura al voltant d’una placeta central amb un escenari. Hi trobem una gran diversitat d’espècies, les quals es troben descrites minuciosament en el llibre d’Àngel M. Hernández (1997: 120-136).
Més cap a ponent, el parc ha estat ampliat recentment de manera que ara abasta una àmplia esplanada situada a un nivell més baix, distribuïda al voltant d’un gran estany amb un sortidor, tot envoltat per desmais i altres espècies.
El Parc Municipal esta en l’Avinguda Santiga, 2 de Santa Perpètua de Mogoda.
Historia:
A la dècada dels anys quaranta del segle XX es fa un projecte urbanístic important per als perpetuencs, que seria la construcció del parc Municipal.
L’abril del 1942 va fer-se la primera proposta i el projecte s’aprovà el 20 de juliol, amb la intenció de fomentar “la cultura física conveniente para la creación de una juventud sana, fuerte y apta para el engrandecimiento de la patria”.
També es pretenia sanejar així la riba de la riera a l’alçada de Grupo escolar, trasformada en un veritable abocador, i dotar al Frente de Juventudes d’un lloc adient per a les seves activitats. El projecte inicial preveia la construcció d’un frontó, un espai per atletisme, dues pistes de tennis, instal·lació per a fer carreres a peu i en bicileta i una biblioteca a l’extrem del parc.
En total l’obra havia de costar 71.087 pessetes, de les quals prop de 30.000 eren per a expropiacions. Aquell ambiciós projecte, però , s’aplicà considerablement retallat.
Les obres del parc Municipal van iniciar-se amb l’aplanament dels terrenys l’any 1946.
Malgrat estar en obres i expropiat, l’Ajuntament va permetre continuar treballant la terra als antics propietaris, ja que “con la escasez renuente de productos comestibles conviene aprovechar todos los recursos”.
Al novembre el consistori autoritzà aquests conreus un any més, atès que “por el momento no puede realizarse obra alguna en dicha parcela y que su cultivo constituye una aportación de alimentos en estos tiempos tan necesarios”. Malgreat això, una vegada aplanat el terreny van fer-se petits treballs de manteniment com arrencar herbes, regar arbres..
Les obres definitives van endegar-se el gener del 1947 i el parc va ser inaugurat uns mesos més tard.
El Parc Municipal es troba situat a l’Avinguda de Santiga i a ponent de la Riera de Caldes.
Deu el seu nom al fet de ser el primer parc recuperat per al municipi.
És una bonica i espessa pineda molt definida.
Presenta vàries escultures repartides per aquest espai.
És un espai de lleure per a petits i grans, amb pistes de petanca, una font,
una font ornamental que no raja sempre
i jocs per a la mainada.
El parc té una superfície de 10.137 m2.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa deMPC.: Goretti Vila i Fàbregas
Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.
Historia:
L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.
Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.
Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,
per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.
Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,
adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.
El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.
L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.