El Bosc de Volpelleres és la principal zona verda del barri del mateix nom.
Aquest entorn natural està a tocar d’infraestructures com els ferrocarrils, l’autopista, centres formatius i els habitatges del Barri.
Antigament, a principis del segle XX, sols tenia a les seves rodalies la masia (derrocada) i els seus camps.
El Bosc conté arbres com alzines, roures, pins entre altres i vegetació pròpia de bosc mediterrani.
Es constantment visitat per la gent del barri o d’altres de Sant Cugat i d’altres poblacions dels voltants.
Ens trobarem, gent caminant solitària, corren, passejant familiarment, donant un vol amb el gos, algun ciclista… tots aprofitant l’ombra dels arbres.
Durant l’estiu es un punt destacat per la frescor, per això està indicat com Refugi climàtic, disposa de seients a les entrades del bosc. Però… a l’hivern curiosament hi fa menys fred, que fora del Bosc.
Aquest Bosc hi ha que cuidar-lo, protegir-lo pel bé de totes i tots.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
Avui us presento un recorregut no massa llarg i planer que es pot fer en menys d’una hora,
amb possibilitat d’allargar-ho amb altres itineraris addicionals.
Podeu iniciar-ho en l’antiga estació de Torrebonica de Renfe. (des de fa anys està fora de servei)
Us dirigireu al pont sobre la via del tren, així inicieu el recorregut en aquest punt i us uniu al Camí Vell de Sant Quirze a Matadepera,
El tram que fareu es des de l’antiga estació a la Torre Mossèn Homs.
Podeu veure l’ambient de l’espai agrícola, que actualment es concentra en els entorns de la masia de Can Canya i Can Figueres,
en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns peus fruiters de secà com ara ametllers o oliveres i patits boscos de pins.
Es recorren tres ambients diferents i característics d’aquesta zona, el bosc mixt mediterrani, el torrent i els espais agrícoles.
Aquests espais, poc a poc han anat perdent la seva activitat agrícola, però encara hi té presència (sobretot cereals).
El paisatge s’ha anat transformant sobretot per l’acció humana, esdevenint actualment també un espai per a l’oci i l’esport.
Passareu pel costat d’una Àrea d’estada, casi abandonada
Poc desprès a la dreta veure l’edifici del Monestir de Carmelites Descalçats de Terrassa, actualment les monges ja no resideixen.
Seguiu el camí i arribareu passareu per davant de l’entrada del viver de Terrassa.
Al poc i a l’esquerra hi ha l’edifici de Mossèn Homs.
Que hi ha una Àrea d’estada, amb font de xarxa pública, Es un lloc que podeu, agafar el Bus per anar a Terrassa, o seguir el recorregut a Bon Vilar, o continuar fins a Matadepera, amb altres possibilitats…
Recordeu de no entrar als camps llaurats, és prohibit !
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
Podem recorre el perímetre del camp de golf per camins amb bosc de Can Bonvilar.
També, anar pel torrent de la Betzuca que en aquest indret esta en general sec.
La seva vegetació és una mostra de les adaptacions a les condicions climàtiques de la regió mediterrània, com fullatge perennifoli, arbres de mida discreta i abundància arbustiva.
És un bosc de tipus mixt de pins, roures i alzines que evolucionen cap a alzinar o alzinar amb roures.
Podem veure l’ambient de l’espai agrícola, en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns fruiters de secà com ara ametllers o oliveres.
La comunitat de vegetació de ribera es limita als marges de la llera, amb alguns exemplars aïllats d’àlber i de pollancre i petits nuclis d’om.
Front l’entrada del Glof i de can Bonvilar, hi ha una zona de descans.
Allí han posat un cartell informatiu sobre els animals lliures existents de la zona,
amb normes de civisme i respecta a la natura.
Els dies festiu està obert el centre de informació de can Bonvilar.
El entorns del Centre d’informació ambiental Bonvilar (CIAB) són un espai amb un elevat valor paisatgístic ideal per passejar, gaudir de la natura o fer esport.
La seva àrea d’esplai facilita al visitant la realització d’aquestes activitats.
Té aparcament per a vehicles i autocars, facilitant la visita tant del públic general com dels grups concertats o escolars.
Els usuaris tenen a disposició una àrea de lleure amb 7 taules de fusta i
una font per fer més còmoda la visita al CIAB.
A poca distancia i a peu de la carretera, hi ha l’antic forn de Bonvilar.
Des d’aquest punt es poden fer diversos itineraris.
Un d’ells es fer un recorregut, proper al Torrent de la Betzuca.
L’equipament obre els caps de setmana i festius, de març a novembre ( l’agost està tancat) en horari de 9 a 17 hores.
La Resclosa i l’inici del canal es situen uns 550 metres al nord del poble de Gironella.
Discorre paral·lel al riu Llobregat, en el seu primer tram també al costat de la carretera C-16z.
Historia:
L’agost del 1862 Ramon Alsina Postius, presentà el projecte de Josep M. Folch Brosa per la reforma del molí de Gironella i per l’establiment d’una fàbrica de filats al mateix indret.
El projecte contemplava no modificar l’alçada de salt útil existent del molí, 4,79 metres, però si que sol·licitava una regulació de l’amplada d’entrada del canal de 4 metres.
La petició fou concedida el 1864.
Posteriorment, el 1872, es féu sol·licitud de reconstrucció de la presa i eixamplament del canal.
Dos anys més tard es sol·licitar modificar el punt de desguàs tot augmentant el salt; assolint la llargada de canal de desguàs actual.
La concessió no es donà fins el 1879.
Encara el 1898 es documenta una nova petició, en aquest cas el projecte és per la construcció d’una presa nova de pedra, a més d’augmentar-ne l’alçada i també la del canal.
La resclosa i l’inici del canal de la fàbrica de Cal Metre es situa uns 550 metres riu amunt des de l’entrada del canal a la fàbrica,
es tracta d’una resclosa de planta lleugerament corbada a l’extrem de llevant de la qual hi ha les comportes que regulen l’entrada d’aigües al canal.
A l’inici del canal hi ha tota la infraestructura i maquinària de control de la comporta de pas de l’aigua.
La resclosa i els primers metres del canal es troben dins el terme municipal de Casserres.
.
El canal és de murs de pedra i formigó, amb tot un seguit de contraforts de suport. És l’única fàbrica del terme municipal que es troba situada al costat de llevant del riu i que per tant el canal discorre per aquesta llera.
Al llarg del primer tram del canal, des de la resclosa fins la fàbrica, disposa d’algunes comportes de desguàs.
Un cop surt de la fàbrica, el canal discorre un tram d’uns 230 metres cobert, tornant a ser obert l’alçada de sota el Centre d’Atenció Primària, a partir d’aquí encara té un llarg recorregut d’uns 440 metres aproximadament fins a l’alçada del final del nucli urbà on retornar les aigües al Llobregat.
Observacions:
El riu Llobregat i també el canal, formen part de la imatge del poble de Gironella, ja que discorren pel mig del poble actual.
Les empreses que gestionaven les fàbriques de Cal Metre i Cal Bassacs, junt amb els Viladomiu van forçar les peticions d’aprofitament hidràulic, tot sol·licitant ampliacions de concessió a fi de quedar-se amb el màxim de sostre hidràulic possible.
Alsina i Teixidó en concret per tal d’aprofitar el tram de riu entre Cal Bassacs i Viladomiu Vell; i Viladomiu per tal d’aconseguir augmentar l’alçada de la presa. Les peticions es va resoldre amb la concessió de l’augment de la presa sol·licitat per Viladomiu Vell i la negativa de més concessions del tram sol·licitat per els altres empresaris.
La Colònia Cal Metre està inclosa en el “Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat”; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d’Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Sara Simon Vilardaga
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
El Recorregut de la Sèquia del Manresans des de Balsareny, es un tram d’un kilòmetre i 400 metres, totalment planer i apte per qualsevol edat.
KODAK Digital Still Camera
Se inicia el recorregut des de vora el Pont del Riu sobre el riu Llobregat, emplaçat a la carretera d’Avinyó (BP-4313) a la sortida de Balsareny, km. 42,1
on hi ha la font de Sant Roc, ja descrita fa temps en aquest Bloc.
Trobareu en primer lloc l’Aqüeducte de la Séquia de Manresa anomenat popularment Pont de Santa Maria.
És un dels tres aqüeductes monumentals d’aquesta infraestructura medieval que es troben en el seu recorregut principal.
KODAK Digital Still Camera
Salva el desnivell provocat per la riera del Mujal, pocs metres abans que aquesta desemboqui al Llobregat.
KODAK Digital Still Camera
Preneu el camí direcció nord que travessa l’aqüeducte de Santa Maria,
KODAK Digital Still Camera
camí senyalitzat de la Ruta de la Séquia.
KODAK Digital Still Camera
Passareu pel costat de molts horts,
KODAK Digital Still Camera
regats per l’aigua de la Sèquia;
KODAK Digital Still Camera
ara per la sequera no es pot fer-hi us de l’aigua que hi porta.
KODAK Digital Still Camera
A 700 m aigües amunt trobareu el Pontarró del Colador, ha conservat íntegrament la tipologia i estructura tradicional.
KODAK Digital Still Camera
Obrat amb paredat comú, consta d’un arc escarser i, a la part superior, té baranes de poca alçada a banda i banda.
KODAK Digital Still Camera
La plataforma superior, lleugerament inclinada, permet tant el desguàs de les aigües pluvials com el pas de transeünts.
KODAK Digital Still Camera
Esteu a uns 875 m de l’inici del canal, on esta la resclosa.
Resclosa situada a l’inici de la Sèquia de Manresa on es desvia l’aigua del riu Llobregat cap a aquest canal d’origen medieval. Tal vegada s’hauria d’anomenar amb més propietat un assut, que és una presa de petites dimensions per derivar l’aigua cap a una séquia. Es troba en un meandre del riu, sota el turó on s’assenta el castell de Balsareny, en un entorn amb un interessant bosc de ribera.
KODAK Digital Still Camera
La resclosa o assut té una forma semi-el·líptica d’una gran llargada (128 metres de longitud), amb una alçada màxima de coronació de 3 metres. Fa un pendent molt suau, ja que a la base s’allarga 15 metres aigües avall i 10 metres aigües amunt. Conserva part de l’estructura originària de fusta, per bé que el 1952 es va revestir amb formigó. Gràcies a una intervenció arqueològica realitzada l’any 2020, quan es va reparar parcialment, sabem com era l’estructura més antiga de la resclosa
És feta amb una tècnica d’estructures mixtes que conté com a base un entramat de fustes entrelligades, amb posts verticals que estan encastats a la roca del riu. Per sobre de les bigues originàriament estava revestida amb llosetes que protegien la fusta però que quedaven amagades. L’entramat de fusta genera uns compartiments on hi ha encastats blocs allargats de pedra (gres) que donaven una gran consistència a l’estructura. Aquesta tècnica té precedents en època romana i una llarga tradició en època medieval i moderna. L’estructura antiga està més ben conservada a la part oriental i, a mesura que avança cap a llevant, es degrada de forma progressiva, fins que queda totalment desfigurada en el tram de l’embocadura, per on es capta l’aigua cap a la Séquia.
KODAK Digital Still Camera
A un costat de la resclosa hi ha una caseta de pedra de planta quadrada. És una construcció del 1890 que va ser restaurada el 1989, ja que s’havien malmès els murs de contenció adjacents. A l’interior hi trobem el rastellador gran que, depenent del cabal del riu, es regula de 32 a 38 rosques. A la façana principal hi veiem una llosa amb l’escut de Manresa i l’any 1890 gravat, una data que es repeteix a la llinda de la porta. A la façana oposada, a tramuntana, sobresurt una pedra que ve a ser una primera fita de la Séquia, amb l’escut de Manresa i l’any 1865.
KODAK Digital Still Camera
Uns metres abans, situada sobre una plataforma de pedra que conforma una placeta, hi ha una caseta que aixopluga un bagant, el qual permet desviar l’aigua del canal cap al riu.
KODAK Digital Still Camera
Aquí comença el primer tram de la Sèquia, que és paral·lel al riu i discorre per l’interior d’una mina artificial d’uns 600 m.
KODAK Digital Still Camera
Al seu damunt hi ha el camí que porta a la resclosa i que va ser construït a la dècada de 1920.
Podeu tornar pel mateix camí al punt d’inici del recorregut.
El Mirador de l’Alzina de cal Torres, es troba situada en el pla on antigament havia existit la masia.
Per anar-hi cal seguir el camí rural que surt de la carretera BV-2249, en algo més de cinc minuts arribareu al turonet que hi ha l’alzina de cal Torres.
Des d’aquest punt, es domina una amplia vista casi a 180 grau a la rodona.
Un paisatge en les que podem veure verdes muntanyes al fons.
Per les rodalies, magnifiques vinyes i ven cuidades.
A prop de l‘Alzina centenària, hi han varis xiprers.
També, varies oliveres a un nivell més baix.
Petits grups de pinedes aquí i allí…
I de lluny la muntanya de Montserrat
Per últim, en la part principal, on estaria la propiamen la masia, hi ha varis arbres molt vells.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 