El Pilar coronat de ca n’Oliveró esta situat en el torrent de Pegueres.
Cal seguir el curs, a uns 3 km a l’esquerra en el Terme de Castellbisbal.
Aquest pilar coronat, conegut com la Damme Coifée, és un pinacle que ha sobreviscut a l’erosió dels agents externs gràcies a la presència d’un bloc rocós, que protegeix els dipòsits d’origen detrític i conglomerats.
Es tracta d’una formació geològica caracteritzada per tenir forma d’agulla o pilar que s’ha format degut a l’acció erosiva de l’aire i de la pluja sobre uns materials argilosos, coberts per un material no erosionable.
Els agents erosius han anat erosionant els materials pels laterals, mentre que la part situada per sota de la roca no erosionable ha romàs intacte, de manera que s’ha general aquesta forma de columna.
Observacions:
Aquesta formació es troba al peu d’un curs fluvial, actualment sec, que era conegut popularment amb el nom del Torrent que no passa.
Es tracta d’un petit curs de torrent que desguassa al torrent de Pegueres, i que efectivament no passa, ja que a l’alçada del pilar coronat desapareix.
Es troba al llistat d’elements del POUM amb el núm C.05
A la paret d’aquesta muntanya que va vorejant el Torrent i a les rodalies n’hi ha altres formacions adherides a la paret que, en conjunt, també resulten espectaculars.
Però només aquesta es desprèn formant una columna coneguda com el Pilar coronat de ca n’Oliveró.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba. i propi
El parc de Sant Jordi es troba al l’oest de Terrassa, al barri de Ca n’Aurell, entre els carrers del Pare Llaurador, Dr. Ullés i places de Zamenoff , de Sant Oleguer i de Freixa Argemí.
De records de Terrassa, hem estret aquesta informació que crec que es prou interessant :
El dia 4 de juliol de 1959 es va inaugurar aquest nou parc per la ciutat, coincidint amb la celebració de la Festa Major. No feia gaire que la ciutat havia adquirit el terrenys de la Masia Freixa, amb un cost de sis milions de pessetes, i en menys d’un any s’havia aconseguit posar en funcionament el parc. Cal destacar el treball en els jardins.
La seva extensió total era de més de 20.000 metres quadrats i a la zona dels jardins destinada als rosers és destacable que se’n van plantar més de mil varietats diferents. La part de jardí botànic també reflectia una gran diversitat amb més de 300 varietats d’arbres…/…
Amb el pas dels anys d’arbres i de rosers en queden pocs en comparació als que hi havia en la seva inauguració…/…
Us passo l’article d’Arbres del Parc de Sant Jordi es moren publicat per LA TORRE :
Cal recordar que l’espai va patir i molt la ventada del desembre de 2014,
que va tombar al voltant de 80 arbres i va deixar-lo irreconeixible.
Durant l’any 2016, es van portar a terme la plantada d’uns 40 xiprers i d’una vintena de cedres,
s’han plantat al parc també moreres, eucaliptus, pins i altres espècies a diferents espais del parc.
Cal destacar arbres antics, con un Pi la zona de Bar i pinnic.
En el apartat del jardi destinat a les roses, aquestes són algunes de les més destacades:
Alba Màxima de 1750. Rosa de col.leccions de jardins, fins al s.XVIII. Les obres de reforma han permès recuperar una part important de la tradició jardinera del parc, centrada en les roses. Rosa Charles de Milles de 1790. Catalogada com a Gran Híbrid i d’excellència pel seu perfum.
Rosa La France, reconeguda com a primer Híbrid de Tè: La France de 1867 de Jean Baptiste.Guillot. Rose Dot de 1962 (Rosa de la família Dot). Pere Dot fou el més excel.lent dels roseristes catalans i va assolir fama mundial.
Recull de dades: Records de Terrassa, Ajuntament de Terrassa i altres
El Parc de l’Hostal del Fum esta en l’Av. del Camí Reial, s/n, de Palau-solità i Plegamans.
El parc de l’Hostal del Fum és l’espai verd més extens del municipi.
Es troba entre el Polígon Riera de Caldes i la riera del mateix nom.
És un recinte tancat aproximadament de 23 hectàrees, amb vegetació autòctona formada per pins, alzines, roures, pollancres i arbres de ribera,
entre els que hi creix una gran varietat de plantes com la farigola, l’alfàbrega, el romaní i d’altres espècies aromàtiques pròpies de la vegetació mediterrània.
Les zones arbrades s’alternen amb prats d’herba travessats per camins i un rierol que enllaça diversos estanys d’aigua.
És un lloc de refugi de petits mamífers i de pas i nidificació per moltes espècies d’aus migratòries,
que troben entre els matolls el refugi que les gran extensions d’edificis i carreteres els hi nega.
Tots els estudis realitzats destaquen la gran biodiversitat del parc i en recomanen la seva conservació: “En aquesta zona natural hi ha gran diversitat d’hàbitats”,
medi aquàtic, bosc autòcton, bosc esclarissat, prats d’herba baixa i de herba alta, marges arbustius de camins i al voltant i trobem camps de conreus de secà.
La gran diversitat d’hàbitats de l’espai fa que sigui una de les millors zones de la comarca per a observar aus.
S’han arribat a detectar unes 180 espècies d’ocells, 62 del les quals protegides per la Directiva d’Aus de la Unió Europea.
Per fer-se una idea de l’interès de la biodiversitat de la zona, cal tenir present que a una àrea de dimensions similars en un indret qualsevol de Catalunya hi hauria unes 90-100 espècies com a molt.” (Font: Sistemes Naturals de Palau de Plegamans, de Naturgest).
La situació del Parc de l’Hostal del Fum, voltat de municipis amb gran nombre d’habitants i el seu fàcil accés, fa que sigui molt visitat els caps de setmana i festius, tant pels veïns del poble com pels dels pobles del voltant.
En ell s’hi poden dur a terme moltes activitats de lleure: passejades, bicicleta, dia de pícnic….
Hi ha un circuit per practicar El Running amb 3 Rutes a diferents nivells.
També una zona d’escalfament deportiu.
També es un indret molt freqüentat per escoles de la comarca, grups i associacions per a celebrar actes.
El parc compta amb els serveis necessaris com a zona de lleure, una zona amb taules de fusta, fonts, lavabos, contenidors de residus i mobiliari urbà.
També cal remarcar que un dels principals atractius del parc és el Tren de Palau.
L’associació d’aficionats al ferrocarrils, els Amics del Tren, gestiona uns trens en miniatura que reprodueixen a petita escala tota la infraestructura necessària dels trens reals.
A la llarg del Parc hi ha diferents monuments.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar a La Font de la Creu del Codó la carretera LV-4241b que puja el Coll de Jou (Solsones), a uns 100 metres abans d’arribar al coll en el punt quilomètric 23,100,
Caldra seguir una pista asfaltada a la dreta que en uns 900 metres porta a la zona d’esbarjo i a la font.
Des de la zona per aparcar el vehicle, seguirem un camí que ens porta directament a la Font.
L’aigua brolla per un broc de ferro i cau a una pica rectangular i allargada.
A prop hi ha una altra sortida d’estructura similar.
Depent de les plujes surt en els dos llocs.
En la zona lleure es pot fer un àpat, hi trovem taules i bancs amb barbacoa si l’època es permes fer-hi foc.
Voldria reproduir un article de JR Armadàs del 8 de desembre de 2015 :
Des de sempre el monestir de Sant Cugat s’ha considerat l’epicentre de la vida local i és per això que el seu entorn presenta també un conjunt arbori digne de ser admirat
Un santcugatenc podria passar-se un parell de dies fent voltes al voltant del Monestir i encara no hauria descobert tots els secrets històrics i naturals que s’hi amaguen.
Ja a la plaça d’Octavià, hi trobem un gran xiprer que, quan arriben les festes, s’ha convertit en l’arbre de Nadal oficial de la ciutat.
Amb més de 20 metres d’alçada és segurament el rei dels 29 xiprers que hi ha al voltant del Monestir.
Altres es troben davant de la muralla i també destaquen especialment els de l’interior del claustre.
Malgrat que ara els xiprers en són els protagonistes, històricament el Monestir havia estat envoltat d’horts de fruites i hortalisses i arbres fruiters, ja que els monjos que vivien al recinte s’alimentaven en part del que collien al seu terreny.
Durant bona part del segle XX el claustre va estar poblat per molts llorers i boixos, però l’actuació que la Generalitat va fer al recinte als anys 90 va netejar del tot la vegetació deixant només gespa, la font central i tres xiprers.
Això va facilitar la programació d’esdeveniments a l’interior.
Cal esmentar els castanyers d’índies que hi ha a la part del darrere del recinte, però tampoc es poden passar per alt els lledoners que hi ha als peus del campanar.
Els que hi ha actualment van ser plantats l’any 2010, fruit d’un pla de recuperació d’espècies autòctones monals quan es va arranjar el parc de l’Hort de l’Abat.
D’aquesta manera se substituïen uns malmesos plàtans i es tornava a la vegetació que anys enrere havia estat testimoni any rere any del Paga-li Joan, el ball tradicional de Sant Cugat.
Sense anar gaire lluny del Monestir es poden veure un conjunt d’oms al costat de la Casa de Cultura i creuant el carrer hi ha l’imponent pollancre del camí de la Creu, un arbre de 13 metres d’alçada que es va nodrir de les aigües de la riera de Volpelleres.
Oms del Monestir
Els sis oms que hi ha a prop de la Casa de Cultura són autòctons i provenen de llavors d’un om que hi havia en un jardí privat del carrer d’Orient.
Van arrelar durant els anys 70 en un terreny on abans hi havia el camp de futbol que anys més tard es va traslladar a la rambla del Celler.
Sota els oms l’Ajuntament hi ha instal·lat uns bancs que han fet que aquest punt i la gespa que hi ha a la zona hagin esdevingut un punt de trobada i descans pels santcugatencs. A més, la seva fulla ofereix un bonic abric vegetal a la part del darrere de l’entorn del Monestir.
Castanyers del Monestir
Aquests tretze castanyers es troben a la zona nord-est dels jardins del Monestir, entre la muralla i els absis de l’església.
Malgrat que resisteixen bé temperatures extremes, estan protegits de les calors pel mateix Monestir i ofereixen un ambient fresc durant tot l’any i unes vistoses fulles grogues a la tardor. Aquest arbres es van plantar fa uns 90 anys per millorar l’enjardinament de l’entorn del Monestir.
Fins l’any 1940 formaven part d’un parc municipal que mossèn Griera va fer enderrocar perquè no volia que al recinte hi hagués activitat d’esbarjo.
Pou de Mas de les Brucardes està situat en les antigues terres de la masia i a prop d’aquesta, concretament al costat del carrer Mare de Déu de Núria amb carrer Font de Sant Fruitós de Bages.
Fa pocs temps s’ha urbanitzat en noves cases en el carrer Mare de Déu de Núria, al costat mateix esta el Pou.
Es d’estructura quadrada, i arrebossat amb ciment.
Disposa d’una portella per el cas de recollir-hi l’aigua.
Al seu costat hi han arbres, com alzina, roures i altres, tots ells relativament joves, a l’ombra, hi trobem varis seients.
El Bosc de Volpelleres és la principal zona verda del barri del mateix nom.
Aquest entorn natural està a tocar d’infraestructures com els ferrocarrils, l’autopista, centres formatius i els habitatges del Barri.
Antigament, a principis del segle XX, sols tenia a les seves rodalies la masia (derrocada) i els seus camps.
El Bosc conté arbres com alzines, roures, pins entre altres i vegetació pròpia de bosc mediterrani.
Es constantment visitat per la gent del barri o d’altres de Sant Cugat i d’altres poblacions dels voltants.
Ens trobarem, gent caminant solitària, corren, passejant familiarment, donant un vol amb el gos, algun ciclista… tots aprofitant l’ombra dels arbres.
Durant l’estiu es un punt destacat per la frescor, per això està indicat com Refugi climàtic, disposa de seients a les entrades del bosc. Però… a l’hivern curiosament hi fa menys fred, que fora del Bosc.
Aquest Bosc hi ha que cuidar-lo, protegir-lo pel bé de totes i tots.
Un segon cartell diu: Aquí no podem regar tant com voldríem. ( Acord GOV/1/2020 de 8 de gener pel qual s’aprova el Pla especial de la sequera de l’ACA.)
Aixó ha fet que algunes plantes i/o arbres s’hagin mort…
També s’ha ressentit la gespa, on abans estava un terra verd, ara hi manca la gespa o sols la que ha sobre viscut. Així com a crescut vegetació invasiva.
Les fotografies són realitzades en els jardins del barri de can Boada i l’ermita del Sagrat Cor de Jesús.
Cal dir que la primera trobada va ser l’any 2018 en Cànoves i Samalús amb 4 assistents.
Font del Ferro
La present Trobada va tindre lloc a Viladrau, el passat dissabte dia 16 de novembre de 2024.
Font de Miquel
El Grup de Fonts, està integrat per gent motivada en buscar, trobar, fotografiar i, en algun cas, arranjar Fonts Naturals, especialment les de Catalunya.
Font de l’Arimany
Aquest any han pogut assistir-hi :
Oscar Farrerons, Rosa Pasaret, Enric Costa, Josep Arla, Javier Cuello, Javier Garcia i Eloy Guirao.
Grup de Font / 2024
En Oscar va fer de guia, visitant algunes de les fonts de les rodalies de Viladrau i donant explicacions en general.
Font Noi Gran
En acabar es va dinar a un dels hotels del municipi de Viladrau.
Font Noi Gran
Un dia de trobada que va ser descrit amb una paraula: “Genial”
Grup de Font / 2024
Tot pensant en una altra trobada que podria ser el proper any a Collserola.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 