La Sèquia de Manresa i el seu pas per Santpedor

Publicat el 06/03/2023 per Rasola

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.

La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.

En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.

La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.

La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,

i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.

En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.

També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.

La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.

Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.

De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.

El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.

Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.

La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La mina de Can Bernat de Santa Perpètua de Mogoda

Publicat el 29/01/2023 per Rasola

Respon

La Mina de can Bernat esta situat al S del Castell de Can Taió al costat del camí de Can Mallol – Can Bernat.

Historia:

4 de juliol de 1730. L’intendent general del Principat de Catalunya establí a Josep Güell i Soler, prevere beneficiat de la parroquial església de Santa Maria del Mar de Barcelona, com a privada persona, les aigües tant profundes com superficials de la riera de Santiga, des del cap de vall de la seva propietat del mas Prat de Santa Perpètua de Mogoda, fins al paratge davant de l’església de Santa Maria l’Antiga, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
29 de desembre de 1779. Nou establiment de l’intendent general del Principat de Catalunya a favor de Teresa Vidal, vídua de Francesc Mas i Güell, difunt notari de Barcelona, i el seu fill Josep Francesc mas i Vidal, notari de la ciutat de Barcelona, de les aigües subterrànies i superficials de la riera de Santiga des del paratge davant de l’església de Santiga, fins al cap de vall de les terres del mas Prat, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
1785 i posteriors. Josep Francesc Masvidal i Antoni Mallol acordaren obrir mina en la part d’orient de la riera de 100 canes. Diego Llobet i dit Josep Francesc Masvidal tenien projectada una mina que travessaria la riera de Santiga i aniria a terres de can Bruguera.
Es formulen tres plets a la Reial Audiència a partir de 1784 amb els propietaris de la Ferrussa, plets que els magistrats de la Reial Audiència van refondre en un de sol contra els impediments dels propietaris de la Ferrussa.

La mina de Can Bernat segons informacions orals donades per Esteve Canyameres correspon a la mina de Can Mallol – Can Bernat. A l’alçada de Can Mallol hi tindria la seva captació.

Actualment només se’n coneix un tram que es troba per sota la línia fèrria Papiol – Mollet, al sud del castell de Can Taió, entre la riera Seca i el camí del Padró.

Es conserva un tram de mina al descobert que encara porta aigua fins a un petit aiguamoll, aquesta aigua avui es perd i les seves aigües deuen arribar a la riera Seca.

La mina que porta aigua en molta abundància queda amagada dins una petita arbreda de ribera. Observem la mina en secció construïda i coberta amb volta de maons, per aquest motiu no es veu la seva alçària. La seva amplada aproximada ha d’estar entre els 60-70 cm.

Observacions:

No catalogada pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Actualment es desconeix el seu traçat, no marcada sobre plànols, tot i que l’aigua hi baixa amb molta abundància.

Sembla que antigament duria les seves aigües cap a dues basses de Can Bernat, una de les quals encara és visible, tot i que buida, l’altra es troba a l’altra banda del camí del Padró colmada de runes i coberta de vegetació. Es coneix una fotografia antiga (segons informació oral de Pere Garcia) on es veu una de les basses amb mainada banyant-se amb el castell de Can Taió al fons.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Molí del Castell de Calders

Publicat el 19/01/2023 per Rasola

Respon

Per anar al Molí del Castell, us cal agafar el camí que surt de la ctra. B- 124 entre els Km. 37 i 38, una vegada passada la desviació del Castell a poca distancia s’arriba al molí.

Historia:

Aquest molí s’anomena del castell per la proximitat del castell de Calders.
Al segle XII es troba documentat un molí que depenia del castell, la ubicació del qual coincidiria amb la de l’actual.
Fins a mitjan del segle XX ha estat un molí fariner.

Conjunt format per dos cossos adossats. El més baix era un molí fariner; el més alt correspon a una casa. La construcció és de planta baixa més dos pisos. Ha sofert moltes reformes. A la planta baixa hi havia les moles, el primer pis era vivenda. El cos adossat és també de planta baixa més dos pisos. Al darrera s’hi ha aixecat diverses construccions d’una granja moderna.

El molí té dos recs que conflueixen prop de la casa. La bassa ha estat mutilada. Actualment es troba coberta de vegetació i és de difícil accés.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font de l’església de Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa

Publicat el 13/01/2023 per Rasola

Respon

A l’església de Sant Pere i la Santa Creu, s’arriba des d’un camí de terra que surt del Cementeri de Masquefa,

és situada la font a un costat de l’església.

L’estructura de la font, es l’aprofitament d’una construcció antiga.

Hi ha una aixeta de polsador, l’aigua cau a una pica rectangular blanca col·locada a mitja alçada.

L’església de Sant Pere i la Santa Creu, formava part de l’antic castell, avui en dia inexistent.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pou i Safareig de la casa del Terme de Sant Pere de Ribes.

Publicat el 27/12/2022 per Rasola

Respon

Sortint de Sant Pere de Ribes per la carretera BV-2112, en la petita barriada del Castell,

hi ha a un costat del carrer aquest Pou i el Safareig, a pocs metres de l’antiga casa del Terme.

Es un pou típic quadrat, no hi ha la corriola, ni cubell, esta protegit amb una tapa metàl·lica per evitar algun ensurt.

Adossat està el petit safareig, que era per poder rentar-hi una sola dona,

Com podeu veure, l’aigua sortia per un broc gruixut de pedra situal dins d’una fornícula quadrada,

on l’aigua anava a parar en primer lloc a una pica no massa gran, i després al safareig.

Text i Fotografies: Ramon Solé

El Bassal del Castell de Castellar d’Aguilar de Segarra

Publicat el 02/12/2022 per Rasola

Respon

Una vegada arribats al Castell de Castellar d’Aguilar de Segarra, veureu al costat esquerd, el Bassal a peu del Castell,

actualment no si pot entrar a aquesta Bassal, està barrat el pas per una tanca metàl·lica.

En temps de pluges generoses esta pla d’aigua.

Hi ha una vegetació pròpia de zona humida, així com animalons propis d’aquest ambient.

Aquest any, amb una sequera molt important, casi no disposa d’aigua.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font del Castell de Castellar d’Aguilar de Segarra

Publicat el 01/12/2022 per Rasola

Respon

Aguilar de Segarra, o Aguilar de Boixadors segons l’IEC, és un poble, cap del municipi del mateix nom, situat al límit occidental de la comarca del Bages, a l’alta conca de la riera de Rajadell.

Des d’Aguilar de Segarra us cal anar al Castell de Castellar, indicat per cartells el recorregut.

A l’arribar, veureu el Castell i l’església de Sant Miquel de Castellar, a la vostra dreta hi ha la font.

L’estructura principal es metàl·lica amb aixeta polsador , situada dins d’una estructura d’obra de pedra, forma un seient en cada costat.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Aqüeducte de Sala-d’Heures de Santa Eugenia de Berga

Publicat el 15/11/2022 per Rasola

Respon

L’Aqüeducte de Sala – d’Heures és situat en el paratge de Sala –d’Heures.

Concretament entre el Castell o Casal de Sala-d’Heures i la Font del Paradís, del municipi de Santa Eugènia de Berga (Osona).

Els elements visibles d’aquestes obres d’infraestructura hidràulica del casal de Sala-d’Heures daten d’inici del segle XX.

Salva el torrent de Sala-d’Heures o torrent de Vilalleons mitjançant la construcció d’un pont-aqüeducte.

El pont disposa de 9 arcades de punt rodó, amb una amplada exterior de 1’30 m, i interior de 90 cm, i una llargada de 48 m.

Per l’interior del pont passa la canalització que porta aigua de la Font del Paradís als dos dipòsits d’aigua que hi aigües avall, l’aigua es per les necessitats pròpies de la finca privada.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador / Ramon Badia i Celia Peix

Canal de Sala-d’Heures de Santa Eugènia de Berga

Publicat el 11/11/2022 per Rasola

Respon

La Canal de Sala-d’Heures recorre el paratge de Sala – d’Heures, des del Pantà fins els dipòsits de la Mansió o Castell del mateix nom.

El canal s’inicia als peus del pantà i finalitza el seu recorregut al casal de Sala-d’Heures, aquest discorre sempre per la banda dreta del torrent amb una extensió d’aproximadament un quilòmetre, donat que no es recte.

Té una amplada interior de 20 cm i exterior de 28 cm, té una alçada interior de 9 cm i exterior de 13 cm. Per sota hi ha una biga que forma una única peça. Durant el seu trajecte passa per la muntanya, amb predomini de roures, arços i per la vorera de camps, actualment en desús. En alguns trams, més enlairats el canal descansa sobre uns pilars fets amb pedra o formigó. En estar en desús en un futur acabarà desapareixent enmig de la vegetació.

Actualment ho té cap utilitat però havia servit per portar aigua fins a la finca on es feia servir per regar els jardins i consum del bestiar.

El seu recorregut es pot seguir per un camí que marxa paral·lel entre els dipòsits que hi ha sota el Casal i el pantà. Element de poc interès arquitectònic, donada la seva senzillesa, però imprescindible per conèixer la distribució de l’aigua a la finca de Sala-d’Heures.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Anna M. Gómez Bach

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Araceli Peix i Ramon Badia

Bassal Roig de Moià

Publicat el 08/11/2022 per Rasola

Respon

Per anar al Bassal Roig, us caldrà que sortiu de Moià per la Carretera N- 141c direcció Manresa, la deixareu aviat tot anant per la dreta per una bona pista que porta a la masia “caseta d’en Fermí”, on en el turó hi ha el Castell i l’ermita de Sant Andreu de Clarà,

seguiu per la pista on un cartell ens indica “Via Verda”, sempre pel camí principal, passarem per “Circuit de Motocross MX Verd Moià”.

Cal seguir i passar pel costat de la bassa per incendis forestals que ens queda a la dreta; seguiu l’últim tram, esteu en el Camí del Rourell, veureu abans d’arribar a mà i a tocar de la pista el Bassal Roig.