Aquesta modesta font, és situada en la placeta front de l’entrada del Santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa,
en la paret del camí o passatge de la Cova, dins d’una fornícula hi ha una aixeta polsador, l’aigua cau a una petita pica. Està sota d’un plataner que li dona ombra.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Sant Marc és una capella del segle XV al peu del camí que arrancava del Pont Vell de Manresa. Fou l’església d’un hospital de leprosos, del qual avui quasi no en queden restes. L’originària construcció gòtica ha sofert diferents reformes, però les línies primitives es mantenen perfectament. El 1898 fou restaurada, però l’any 1907 sofrí l’embat d’una riuada que inundà el barri de Sant Marc, situat a prop de la confluència del torrent de Sant Ignasi i el riu Cardener. Fou saquejada durant la Guerra Civil, però gràcies als veïns del barri i a l’estímul de Mn. Joan Vall (1942) i Mn. Genís Padrós (1957) la capella fou recuperada, al mateix temps que se li treia l’enguixat interior.
La font esta més amunt de la capella de Sant Marc,
És una font molt antiga, situada a peu del carrer,
sota d’una petita balma que forma la roca.
Antigament disposava d’una aixeta polsador, actualment no hi es.
Hi ha molta humitat en la mateixa font i rodalies.
Recull de dades de la Capella: Viquipèdia
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero
La Sínia de can Tatjé està al barri de Monistrolet, en el camí de Rajadell a Manresa, entre les masies de la Cantina i ca l’Hostal en el municipi de Rajadell.
Sínia definida per un pou circular fet de pedra, amb la boca de forma oval.
A la part superior es conserva l’engranatge i tot el mecanisme complet, excepte el pal que anava lligat a l’animal.
També es conserva un tub, que arriba al fons del pou. Actualment hi ha una petita construcció cúbica adossada al pou i una bomba mecànica.
Recull de dades : Mapes Patrimoni Cultural – Diba
Autoria de la informació: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-20
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Camí ral discorre per part del terme municipal de Castellgalí, principalment pel nucli antic.
Historia:
Era el camí de portava de Manresa a Barcelona passant per Castellbell i el Vilar. Aquest camí ral provenia de Terrassa i passant per Vacarisses es dirigia vers el Pont Vell de Castellbell per seguir per Castellgalí fins a Manresa, on entrava pel pont sobre el Cardener.
El pas per Castellgalí es feia seguint l’actual carrer Manresa i discorre fins a can Pla passant pel camí del Pla cap a Castellbell, i en direcció Manresa baixava per un camí serpentejant fins a l’actual C16 i després al costat del riu fins a Manresa.
El camí de la costa del pla, abans era ample i estava ben cuidat, fins i tot hi passaven els carros que anaven a Sant Vicenç.
El pas d’un camí pel Pont de Vilomara ja apareix documentat l’any 1193 (SANZ, 2004-2), tot i que aquest era el camí del Coll de Daví que discorria per la carena de Vallhonesta.
A l’entorn de l’església parroquial de Castellgalí hi havia, a més de la rectoria, dues cases, i arrenglerades al llarg del camí ral, tres o quatre cases més que formaven el nucli conegut com el vilar.
A l’actual carrer Manresa es conserven dues cases que feren la funció d’Hostal, al menys al segle XVII, tal i com es pot veure a les llindes corresponents.
També en una llinda hi ha un dibuix d’un ganivet i un pa, i a ca l’Amigant hi ha un cavall indicant el pas de cavalleries. Al final del carrer Manresa, després d’un grup de cases unifamiliars noves, segueix el traçat de l’antic camí que discorre baixant cap al riu i la carretera comarcal C16.
Es conserven 302,30m de camí antic, amb una amplada de 4,65m a l’inici i amb 3,10m en el tram més estret. Està construït sobre roca natural, margues eocèniques, amb pedres sense polir de dimensions mitjanes.
En el seu tram mig presenta un pendent més pronunciat i el camí fa ziga-zagues, mentre que altres trams amb menys pendent hi ha esglaons fets amb pedres petites.
Al mig del camí, al lloc on comença seguint el carrer Manresa, hi ha una pedra dreta amb un forat a la part superior i de funció desconeguda; al final del tram, quasi tocant la C16 hi ha una altra pedra gran de la que també es desconeix la funció.
Per les característiques d’aquest tram es tracta d’un camí d’anar a peu. Actualment aquest camí només és transitable a l’hivern, ja que a l’estiu creix molt l’herba i és quasi impracticable.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Cortés Elía, Maria del Agua
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El petit poble situat de Maians esta dins el municipi de Castellfollit del Boix. Situat al límit amb l’Anoia, al peu del Coll de Gossem, fou un antic hostal al camí d’Igualada a Manresa.
En la plaça, hi ha una vella font, amb aixeta polsador que l’aigua de xarxa pública cau a una pica.
Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Per anar a la Roureda de Les Tapies, si veniu de Manresa, us cal seguir la carretera N – 141 c direcció Moià, cal a l’arribar a una cruïlla que a la dreta va a Viladecavalls de Calders, pues vosaltres gireu a l’esquerra, direcció al mas Les Tapies, al poc en una bifurcació de camins,
seguiu tot recta direcció al Forn de Calç, molt abans passareu pel aquesta Roureda.
Arribareu desprès de passar entre camps conreats i bosc de pins, a un espai que os ho esperàveu…!
La Roureda de les Tàpies esta format per un destacat nombre de roures grossos i vells, situats en un prat sense vegetació.
Un cercat de fusta no us permetran entra amb el cotxe, però si a peu.
Molts d’aquest Roures, són centenaris amb una alçada important.
Tenen entre 200 i 300 cm. de perímetre.
I una gran majoria son d’un alçada de 20 m.
No tots estan prou be, alguns presenten branques seques o danyades per algun paràsit,
també, segons estudis fa que la manca actual de pluges generoses l’aigua no profunditzi tant dins de la terra, on les arrels se assequin i poc a poc podria morir l’arbre.
Són pocs el roures d’aquestes característiques que podeu trobar en altres llocs de la comarca, donat que l’explotació forestal del segle XX, va fer desaparèixer molts exemplar com aquests..
Es un espai tranquil amb molta ombra i que cal respectar.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Per anar al Bassal Roig, us caldrà que sortiu de Moià per la Carretera N- 141c direcció Manresa, la deixareu aviat tot anant per la dreta per una bona pista que porta a la masia “caseta d’en Fermí”, on en el turó hi ha el Castell i l’ermita de Sant Andreu de Clarà,
seguiu per la pista on un cartell ens indica “Via Verda”, sempre pel camí principal, passarem per “Circuit de Motocross MX Verd Moià”.
Cal seguir i passar pel costat de la bassa per incendis forestals que ens queda a la dreta; seguiu l’últim tram, esteu en el Camí del Rourell, veureu abans d’arribar a mà i a tocar de la pista el Bassal Roig.
Aquest reducte d’aigua, és de construcció artificial, li arriba per una conducció l’aigua que prové des de la Font de l’Horta del Rourell,
i surt com si fos una Font i que cau directament al bassal.
Es un lloc on la vegetació vinculada als espais lacustres o pròpia d’aigua retinguda en part però es neta,
es conserva sense cap problema sempre.
A la part dreta hi ha un desguàs que surt l’aigua i es perd pel bosc.
Aquí tenen un punt la fauna de la zona, on poden beure perquè hi ha durant tot l’any.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Per visitar El Pont de les Arnaules o Pont Foradat cal anar per la carretera BV -1225 venint des de Manresa i abans de passar per sota de l’autopista C-16,
en una corba veureu un cartell que indica una camí per on arribar al Pont Foradat.
Seguireu per una pista molt a prop i paral·lelament a la citada autopista, teniu d’anar amb cura amb desnivells i rocam de la pista podent danyar el vostre vehicle, arribareu al punt que el pont que passa per sobre l’autopista esta barrat per una cadena i que caldrà seguir a peu.
Una vegada a l’altre costat cal seguir el camí principal que va paral·lel a l autopista, fins fer un gir a l’esquerra direcció a Pont de Vilomara,
als pocs metres hi ha un camí a la dreta que va baixant, cal seguir-lo fins que arribareu al Pont Foradat.
Es un pont natural de roca de més de 40 milions d’anys.
Es tracta d’una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent,
formant un pont natural de roca que uneix els dos costats.
El pont mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdós costats.
L’amplada oscil•la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta.
Queda suspès a 10,7 metres, damunt del torrent.
Podeu accedir-hi també des del mateix Pont de Vilomara, tot creuant els seu impressionat pont medieval, i seguir les indicacions dels cartells que trobareu.
La tornada es fa pel mateix camí fins on heu deixat el vehicle.
Es un recorregut fàcil d’uns ¾ d’hora entre anar i tornar.
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Pont de les Arnaules o Pont Foradat és una formació geològica de més de 40 milions d’anys. Es tracta d’una roca calcària que ha quedat damunt d’un torrent, formant un pont natural. Mesura 27 metres de longitud, la meitat dels quals corresponen al tram buit de la roca. La profunditat és de 10,7 metres.
Situat damunt del Pont de Vilomara, pertany, però a Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Els manresans el coneixen com el Pont de Les Arnaules, mentre que al Pont de Vilomara, és el Pont Foradat.
N’hi ha dos accessos per accedir a aquest pont. Com que m’he despistat i els he fet tots dos, us explicaré els itineraris.
El més fàcil és el que es fa creuant l’autopista de Terrassa-Manresa. El primer tram de pista, que es pot fer amb cotxe, surt en front del camí que duu a Santa Maria de Viladordis, un lloc molt bonic per a visitar si no el coneixeu. Aquesta pista porta al pont que creua l’autopista on ja hem d’anar caminant.
Un cop hem creuat hem de seguir sempre a la dreta, paral·lels a l’autopista. De fet el seu soroll ens acompanyarà fins que trobem el desviament que ens durà al nostre pont de roca.
Primer encreuament que ens indica a la dreta.
Passarem al costat d’una cabana de pedra, ens indica que ja estem a prop, cal que ens fixem perquè no n’hi ha cap cartell al punt just en que hem de tornar a girar a la dreta per trobar el pont, només una roca amb les ratlles grogues i blanques que indiquen el petit recorregut que podem fer des de un lloc o des de l’altre.
Com que ens hem despistat i hem seguit ens hem trobat amb el camí (més estret i amb moltes pedres i major desnivell, però sense molta dificultat) que baixa cap al Pont de Vilomara, el que faríem pujant si vinguessin d’allí, una vegada creuat el pont gòtic.
Abans, però hem pujat una mica més i hem contemplat les boniques vistes des de Pont de Vilomara, amb la silueta de Montserrat al fons, per una banda, i de Sallent, amb la seva muntanya de sal, per l’altra.
Cal dir, en la nostra defensa que el piló indicatiu té la informació esborrada.
Hem baixat per aquest corriol pedregós que després hem hagut de pujar i ens hem trobat que aquest tros formava part de l’antic camí ral, un camí que devia ser de ferradura donada la estretor.
Veient que estaven a Pont de Vilomara, just on començaríem el camí si haguessin escollit aquesta opció no ens ha quedat altra possibilitat que tornar enrere.
Ara calia pujar
I continuar el camí ample fixant-nos bé en tot el que ens envolta.
Venint des d’aquí és més fàcil veure el camí d’accés al pont, el que no esperàvem és que estigués tant amunt.
Tornant ja cap al cotxe ens trobem amb aquest bonic paisatge.
Per acabar direm que el pont foradat o de les Arnaules no és un bé protegit oficialment i que en fer l’autopista va anar de poc que no se’l carreguessin.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 12-05-2022
Als i a les que estimen la natura i protegeixen l’entorn
fonts naturals, aigua, muntanya i més 