Avui us presento i destaco Les Fonts situades en la plaça Santiago Rossinyol a cada costat de les escales que pujant a la Catedral de Tarragona.
L’any 1609, amb l’arribava de l’aigua des del Llorito es va construir una cisterna i una font a la plaça de les Cols.
L’any 1795 es van reformar les escales de la catedral i dos anys més tard es substituïa la font anterior per dues de noves de factura neoclàssica que s’han conservat fins avui en dia.
Aquestes es troben a ambdós extrems dels graons inferiors de les escales de la Seu.
La base d’aquestes es de llisos, el cos és de pedra de santa Tecla i té forma de prisma quadrat i tenen dues aixetes de bronze. Les cares laterals tenen esculpides cares de dones.
Les Fonts de la plaça Santiago Rusiñol és una obra de Tarragona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Aquest Ceiba està situada en la Plaça o rotonda de Blas Infante de L’Hospitalet de Llobregat.
La Ceiba, està plantada des de l’any 2003, és un arbre amb tronc bombat i espinós, ens recorda a un baobab, te espines en el seu tronc.
Es tracta d’una gran ceiba o “palo borracho” de flors grogues, originària d’América del sud, com Paraguay, Argentina, Bolivia, Perú, i s’ha aclimatat molt be.
El Safareig de la Plaça està en el carrer de Salvador Casas, núm. 3 d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Antigament era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la mina de les Fonts de la Plaça i altres que hi havia.
La primera notícia d’aquest safareig és de l’any 1613, quan l’Ajuntament es proposa engrandir “lo rentador” de la Plaça.
Sabem que al segle XVIII aquest safareig l’utilitzaven els paraires per rentar les seves peces tenyides, i després aquesta mateixa aigua servia per regar els horts.
Amb la intenció de millorar la zona, perquè es deia que les instal·lacions situades al mig de la Plaça de les Fonts eren antiestètiques, l’any 1859 l’Ajuntament va fer construir unes noves fonts i traslladà el safareig a la seva ubicació actual.
Aquest safareig es va fer servir fins a la meitat de la dècada de 1960, quan va anar caient en desús.
L’any 1970 es va tancar el subministrament d’aigua de les fonts perquè no era potable.
El safareig es nodria amb l’aigua sobrera de les fonts que, al seu torn venia canalitzada per les diverses mines que hi havia a Olesa.
L’espai de l’antic safareig es va malmetre i l’any 1976 se’n va tapiar l’accés.
L’any 2010 es va construir l’actual edifici de serveis municipals i es restaurà el safareig.
El safareig públic de la plaça de les Fonts és pràcticament l’únic que s’ha conservat dels que hi havia a Olesa: el de can Carreras (construït l’any 1923), el de la font d’en Roure, el de can Solé (ja documentat el segle XVII), el de Vilapou (al costat de la font).
El safareig del carrer de Santa Oliva encara existeix, tot i que només es fa servir per regar.
També hi havia altres safareigs usats només per a regar, que es trobaven escampats per la zona d’horta que avui dia és l’Eixample.
Antic safareig públic que s’ha conservat i adequat com a element històric al subsòl d’un modern edifici de serveis municipals. Consisteix en una bassa rectangular, de 7 per 4 metres, que ocupa pràcticament tota la superfície del vestíbul d’entrada de l’edifici. L’interior està compartimentat per un mur que el divideix en dues meitats.
Fotografies: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Els murs de la bassa són fets de maó i arrebossats per la part interior. El paviment interior és fet amb rajola. A la part posterior conserva dos canals que servien de sobreeixidors. Les lloses que formaven pròpiament el safareig es trobaven en mal estat i s’han substituït per unes de modernes.
La bassa del safareig té un contrafort (reconstruït modernament) que el divideix perpendicularment pel mig, així com una estructura metàl·lica que sostenia un cobert en dos dels costats. La paret posterior de l’edifici conserva part del mur de maçoneria que formava part del tancat del safareig.
Observacions:
Les instal·lacions compten amb diferents plafons informatius amb la història dels diferents safareigs que hi havia a Olesa.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
La Font de la Pubilla està situada en la Plaça de la Pubilla, entre els dos nivells del carrer Sant Salvador de Corbera de Llobregat.
Historia:
Fou inaugurada el 16 d’abril de 1979, sent alcalde Miquel Canyellas i Cardona, fundador de la festa de l’elecció de “la Pubilla”.
Mapes patrimoni cultural
Font pública amb la figura esculpida d’una pubilla en un bloc de pedra centrada en una placeta que fa conjunt amb un parc infantil. A la part frontal, a més a més de la imatge de la pubilla hi ha l’antic escut de Corbera i la data de la seva inauguració (16 d’abril de 1979); a la part posterior hi ha la inscripció “Inaugurat essent batlle en Miquel Cañellas i Cardona, el qual fou fundador del certamen Pubilla de Corbera, any 1970. Corbera a les pubilles d’arreu de Catalunya”.
Recull de dades : Mapes patrimoni cultural- Diba.
Autoria de la fitxa: Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro
Les Fonts estan en la Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Olesa és un lloc amb abundància d’aigua. El mateix nom d’Olesa deriva probablement de l’arrel pre-romana ol o or, que significa aigua.
En el lloc on hi ha la font hi havia una sorgència natural d’aigua, que inicialment va ser aprofitada en forma de bassa, anomenada Bareia (una paraula que etimològicmant suggereix un lloc on brolla l’aigua). Aquesta bassa servia per regar l’horta que hi havia a la zona de l’actual Eixample i per al consum domèstic.
L’existència de fonts en aquest indret està documentada almenys des de 1693.
A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d’aigua d’algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts.
Concretament en aquesta plaça hi havia dues mines d’aigua i en aquest moment ja diversos brolladors o fonts. L’aigua potable del poble la subministraven aquestes fonts, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis.
Era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, de les fonts d’en Roure i de Vilapou.
Al segle XVIII la font encara era coneguda com la Bareia i tenia un safareig, el qual era utilitzat pels paraires per rentar les seves peces.
Cal dir que aquesta era la plaça on es feia el mercat.
L’any 1858, segons s’indicava en una làpida, durant el regnat d’Isabel II es va construir una nova font, situada en aquesta mateixa plaça, que en aquesta època es va dir de la Constitució, i el safareig es va traslladar a la ubicació actual. El motiu era que les instal·lacions situades al mig de la plaça eren antiestètiques.
En una mesura feta a les diferents fonts de la vila l’any 1879 la “font de la Vila” a la Plaça de la Constitució tenia 41 plomes i era, de llarg, la que té més cabal.
Al segle XX la plaça ha sofert diverses reformes: el 1919, quan es van enrunar unes cases que n’ocupaven la part central o el 1960, quan es va repavimentar la plaça.
Més recentment, l’any 1999 es va remodelar la plaça i s’habilità la font actual.
Al llarg dels anys aquesta plaça ha tingut diversos noms: plaça pública, plaça major, plaça de la Constitució, plaça de la República, plaça Nacional o plaça de la Verdura, ja que és el lloc on s’hi feia el mercat.
Font de construcció recent que ha substituït la que hi havia antigament i que,
des de temps immemorials, constituïa la principal font pública de la vila.
La font actual, de disseny modern i geomètic,
consisteix en un bloc rectangular, llis i revestit amb lloses,
amb una gran pica a la cara nord on cau l’aigua que raja de set brolladors.
Els brolladors, de bronze, adopten la forma de cares.
La font, que és encara molt utilitzada pels habitants de la vila, està situada a un extrem de la plaça anomenada de les Fonts,
que ha estat recentment reurbanitzada amb un paviment de llambordes.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
En un lateral de la Plaça de la Bicicleta de Terrassa, fins ara tenia 3 destacats pins pinyers.
Des de fa unes setmanes em observat que un d’ells s’han assecat totes les fulles amb un marro fosc, contrastant amb al verd intents dels altres dos pins, podria ser un estres hídric.
Desconeixem si al tallaran i es convertirà en un tronc per que els insectes tinguin un lloc per viure…
fonts naturals, aigua, muntanya i més 