La Font de les Heures esta situada al Torrent de Sant Fost, davant de Can Lledó, l’accés per unes escales, es pel carrer de les Heures, davant del número 5 de Sant Fost de Campsentelles.
Historia:
El topònim s’origina a partir de la vegetació que des d’antic envoltava aquest indret ombrívol, freqüentat no només per excursionistes i les escoles, sinó que durant molts anys fou el centre de reunions i tertúlies polítiques, culturals i socials.
Neix d’una mina d’aigua del torrent de Can Boc.
L’aigua també era aprofitada per les hortes dels voltants.
L’any 2005, membres de l’Associació de la Canaleta arranjaren l’espai recuperant la font i arranjant el brollador.
L’any 2018, l’Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles va dur a terme unes obres de neteja, desbrossat i arranjament de l’accés amb la construcció de varis esglaons de rajola, restaurà els mur i col·locà una tanca de fusta.
La font de les Heures està situada a la llera esquerra del Torrent de Sant Fost, davant del mas Lledó. L’accés es fa pel mateix carrer que porta el nom de la font. En apropar-s’hi, s’observen tres alzines de dimensions considerables. Un senyal amb el nom de la font, d’aigua potable, ens indica la seva presència. Deixant-lo enrere, de seguida ja veiem un muret de pedra amb una barana de fusta i uns esglaons que hi menen directament.
En arribar, a mà dreta, s’observa un clot al qual s’hi accedeix a través de dos graons enrajolats. Un broc envoltat de travertí i molses deixa entreveure un fi rajolí d’aigua que canalitzat per sota el paviment enrajolat, es perd cap el torrent. El marge està reforçat per un mur de pedra i maó collat amb morter, per damunt del qual sobresurten les soques d’alzines centenàries. Al costat hi ha el registre, una paperera i el nom de la font, realitzat amb acer-corten i un seguit de grafits realitzats amb retolador que desmereixen l’indret.
Al davant mateix, dos graons més permeten accedir al torrent, en una zona rocosa que presenta diferents desnivells.
Observacions:
Reproduïm el text pintat en una xapa metàl·lica que es podia llegir en arribar a la font, datat el 1870 i que es conserva al mas Lledó: “FONT DE LAS EURAS / ENTRE LES HEURES DE AQUET /TORREN ME TROVAREU VENIU / ME A VEURE / ESTIC DIPOSADA A DA / BEURE QUI PASA QUE TE SET / PERÒ QUE NO MARCHI CAP / DISTRET SENSE DIR-ME / ADÉU FON DE LAS EURAS / ANY 1870”.
Recull de les dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
El Pou de Can Toni esta al carretera de Badalona, 410 de Sant Fost de Campsentelles.
Pou vertical amb registre cilíndric excavat al terra, en el vessant hidrogràfic dret del Torrent de Sant Fost, d’on probablement capta la beta d’aigua.
La part superior visible presenta una forma troncocònica amb coberta voltada.
Està construïda amb maó, arrebossat amb morter de calç.
L’acabament és a base d’un arremolinat de morter de calç, amb retocs posteriors de ciment. Orientada a l’oest no conserva cap portella.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
L’Alzina màgica de Mas Lledó esta situada en Davant del número 5 del carrer de la Font de els Heures de Sant Fost de Campsentelles.
Al costat de la Font de les Heures i del Torrent de Sant Fost, just davant del Mas Lledó hi ha un grup d’alzines,
una de els quals es coneix amb el nom d’alzina màgica de Mas Lledó i es caracteritza perquè estava oberta pel mig, esberlada.
Fotografia: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Si més no, és així com l’anomena Ferran Pérez (1998) perquè descriu un costum antiquíssim que es practicava per Sant Joan: “quan un infant estava trencat (això és herniat) els seus padrins el feien passar per l’esberla d’aquesta alzina amb la intenció de guarir-lo. L’alzina estava embolicada amb un drap”.
Afegeix una nota a l’article on es diu que a Mollet també s’ha documentat aquest costum i que el documentà, l’any 1896, l’escriptor molletà Vicenç Plantada.
En aquest cas en un roure que, durant l’agost de 1896, els passatgers del tren que passava pel costat del bosc, encara van poder veure un roure embolicat amb draps per fer-hi aquest ritual. Plantada especifica que calia fer passar el nen per l’esberla just quan tocaven les dotze de la nit del dia de Sant Joan.
Observacions: Aquest grup d’alzines formaven part d’un alzinar més gran.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
La Font del Metro esta situada en la Plaça d’Emili Donadeu de Sant Martí de Sesgaioles.
Historia:
Un cartell en la mateixa font, explica: “ ran de torrent, hi havia un pou i unes piques on hi portaven els animals a abeurar cada dia al migdia després del treball. Quan es van fer les obres de remodelació, el conjunt es va enderrocar.
Al seu lloc s’hi va construir la font actual que, per cert, no tenia nom.
Va ésser la Coloma, esposa del Vila, que fixant-se en les escales que havia de baixar cada vegada per anar a omplir la galleda, les va comparar amb les del metro de Barcelona. Això va quallar entre els vilatans i d’ací “La Font del Metro”.
Font urbana oberta per sota del nivell de circulació de la Plaça d’Emili Donadeu. S’hi accedeix per unes escales, la font queda enclotada i definida per tres murs de carreuons i dues banquetes de pedra. El broc es troba a la paret frontal segons es baixa per l’escala i l’aigua desguassa directament al torrent. Una barana tanca l’estructura de la font en tot el seu entorn.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Josep Anton Pérez Arriaga (TRÍADE Serveis Culturals)
L’Estany o Pantà de la Vallmitjana esta situat en el Torrent de la Vallmitjana a tocar del Càmping de la Vall de Taradell.
L’estany de la Vallmitjana és un embassament artificial creat en el torrent de la Vallmitjana. Té una superfície de 1’91 hectàrees i està envoltat de camps de conreu i per diversos verns en el seu entorn immediat.
Es troba dins del refugi de fauna salvatge de la Vallmitjana.
La vegetació forestal de ribera es restringeix al perímetre de l’estany. Està constituïda per una verneda on apareixen alguns arbres i arbustos de jardineria. L’estany està envoltat per conreus excepte al sector nord-est, on se situa el càmping.
L’interès per a la fauna es veu molt condicionat per la presència de peixos introduïts -amb poblacions abundants degut a l’alimentació artificial afavorida pels campistes-. Aquests peixos afecten molt negativament les poblacions d’amfibis o la fauna íctica que podria arribar a desenvolupar-se a l’estany.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
Podem recorre el perímetre del camp de golf per camins amb bosc de Can Bonvilar.
També, anar pel torrent de la Betzuca que en aquest indret esta en general sec.
La seva vegetació és una mostra de les adaptacions a les condicions climàtiques de la regió mediterrània, com fullatge perennifoli, arbres de mida discreta i abundància arbustiva.
És un bosc de tipus mixt de pins, roures i alzines que evolucionen cap a alzinar o alzinar amb roures.
Podem veure l’ambient de l’espai agrícola, en els que s’hi cultiven cereals de secà o farratges,
en alguns marges resten encara alguns fruiters de secà com ara ametllers o oliveres.
La comunitat de vegetació de ribera es limita als marges de la llera, amb alguns exemplars aïllats d’àlber i de pollancre i petits nuclis d’om.
Front l’entrada del Glof i de can Bonvilar, hi ha una zona de descans.
Allí han posat un cartell informatiu sobre els animals lliures existents de la zona,
amb normes de civisme i respecta a la natura.
Els dies festiu està obert el centre de informació de can Bonvilar.
La Font dels Escolans està darrera de l’ermita de Sant Esteve en la colònia Soldevila de Balsareny.
Historia:
Amb la creació de la colònia Soldevila, també coneguda com a colònia de Sant Esteve, l’antiga església que hi havia en aquest indret va quedar-hi incorporada per donar-hi servei religiós.
Entre els anys 1985 i 1986 es va portar a terme una restauració de l’església promoguda pel capellà que n’estava al càrrec, mossèn Joan Bajona, i amb l’ajuda dels veïns de la colònia.
Va consistir en la neteja i consolidació dels murs interiors, que estaven recoberts amb guix, cosa que va permetre deixar ben visible l’absis romànic i la seva finestra de doble esqueixada, que romania cegada.
Una mica abans, el 1970, el mateix mossèn Bajona ja havia ideat i creat l’espai de la Font dels Escolans, al darrera de l’església. El monument als escolans és obra de Narcís Bessa i Fornell (de Sant Llorenç de Morunys) a partir d’un dibuix de mossèn Bajona.
Joan Bajona i Pintó (1932-2020) va néixer Sant Llorenç de Morunys, fill de pare paleta i mare amb aficions artístiques. Fou professor de plàstica, manualitats i humanitats a l’Escola Diocesana de Formació Professional de Navàs, més endavant va ser capellà de la Colònia Soldevila entre 1961 i 1978, i després ocupà la plaça de rector de Balsareny, un càrrec que exercí entre 1978 i 1990.
Persona d’interessos polifacètics, va conrear diferents disciplines artístiques, a més de ser també un gran amant de la música.
Va destacar sobretot en l’especialitat dels mosaics, des de 1965 i amb una obra extensa repartida en diferents poblacions com ara Riner, Sant Llorenç de Morunys i, especialment, Balsareny.
Alguns dels seus treballs són de caràcter menor, d’altres configuren petits monuments que porten un segell molt personal, no exempt d’una certa ingenuïtat naïf.
Uns anys després del tancament de la fàbrica, el 1992, tot el conjunt de la colònia, inclosa l’església, fou comprat per una multinacional.
Font envoltada d’una zona enjardinada que es troba rere l’església de Sant Esteve de la colònia Soldevila, avui en un estat d’abandó força acusat. Tot el conjunt fou ideat i executat en bona part per mossèn Joan Bajona a la dècada de 1980, quan era el capellà de l’església. Consta de diferents àmbits en un terreny terrassat que arriba fins a la fondalada d’un torrent.
A la part alta hi trobem una caseta de pedra i fusta ornamentada amb un seguit de còdols que recreen la muntanya de Montserrat, amb una rèplica de la Moreneta i altres figuretes.
Al costat hi trobem el monument als escolans, un conjunt escultòric fet de ciment i amb revestiment metàl·lic que representa un escolà que toca la flauta i,
al costat, el Timbaler del Bruc, tots dos aixoplugats sota un paraigua.
Antigament sobre el paraigua hi queia un rajolí d’aigua que seguia cap al brollador que hi havia a la caseta i,
a través d’un regueró, continuava fins omplir la bassa que hi ha a la terrassa inferior, que era plena de peixets.
Diverses taules de pícnic i parterres abans ben enjardinats completen el conjunt.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 