La Font del Forn esta situada a 300m a l’E. del Mas de Forn, cal seguir el camí des del barri dels Molins al E. i que va a la Font del Forn.
Amb diverses estructures de pedra i murs de contenció, incloent una mena de taula-banc, amb una gran llosa.
També hi ha un salt d’aigua i una petita gorga, que s’omple en èpoques de pluges.
Hi ha dos fonts, una es un tub que desemboca l’aigua en una petita pica.
Al costat del seient hi ha la segona, més rústica que regalima l’aigua per una canal feta per la calç.
Observacions:
Senyalitzada per l’ajuntament com arribar-hi. L’entorn es boscós. S’accedeix per un sender indicat des dels roures de la Font del Forn.
El nom prové del Mas del Forn i del fet que aquesta font formava part d’aquesta finca. El mas del Forn es troba a uns 300m sortint del barri dels Molins en direcció a Manresa.
El topónim es deu a que al Mas hi va haver, a finals del segle XVI, i durant 25 anys, un forn de vidre. Hi van arribar a treballar una vintena de persones, entre vidriers, llenyataires, traginers i altres.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21
Els Roures de la Font del Forn estan situats a 300m a l’E. del Mas de Forn, cal seguir el camí des del barri dels Molins al E. i que va a la Font del Forn.
Arbreda de tres roures martinencs (quercus pubescens) de 20 m. d’alçària. La capçada a nivell amida 9,30 m.; la capçada perpendicular, 16,60 m.; i la capçada mitjana, 13 m. Les mides (de 2009) corresponen al roure i per que es molt difícil amidar els roures II i III, pel pendent i el sotabosc. El primer roure té 4 besses a 2 m. d’alçada; i el segon, 3 besses a 3 m. Els roures II i III es troben a la dreta del Roure I, a 3 i a 8 m. respectivament.
El roure martinenc és un arbre caducifoli que té les fulles de forma ovalada, amb uns lòbuls més o menys arrodonits, i de color verd clar quan neixen i que es van enfosquint amb el temps.
Al catàleg municipal de bens protegits 2014 està com Arbre 8 amb la denominació Roure de la Font I, II, i III.
Situat a la finca del Forn (Mas del Forn, fitxa 66) , al final del camí que va a la Font del Forn (s’hi arriba amb 4×4).
El roure II té agalles i podridures; el roure III té agalles. Tots tres tenien heura que els perjudicava, i per això s’hi actuà tallant-ne una porció del troc de l’enfiladissa (2008).
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21
Per anar al Forn de Pinyes de Mas Pujol cal agafar la carretera BV – 1423, un cop travessat el bosquet, és situat a l’era exterior de la finca de can Pujol.
El forn existeix almenys des del segle XVII segons els masovers. La Sra. Rabassó explica que quan era molt petita, encara venien gent de Murcia en tartanes, i durant els mesos de recol·lecció de pinyes (octubre, novembre), eren hostatjats al mas.
Durant el dia, es dedicaven a podar els pins i collir les pinyes per tal de posar-les al forn i extreure’n els pinyons, molt apreciats en la gastronomia.
Forn de planta rodona i coberta de mitja volta feta de maó. Té una boca feta de pedra ben escairada. Al seu interior, una plataforma de maó refractari per damunt del qual es feia la brasa.
Un cop ben calent, la brasa es decantava cap a les parets i al mig es posaven les pinyes que amb l’escalfor s’obrien. Un cop obertes es retiraven i es recuperaven els pinyons. Sembla ser, que aquest forn també s’havia utilitzat per a coure el pa.
En aquest cas, el foc es feia dins el mateix forn on posteriorment es coïa el pa, escalfant l’interior amb rama encesa que ràpidament s’havia de netejar i treure la cendra per poder coure el pa a l’interior.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Antigament moltes masies dels municipis de Camús i de Cornellà de Terri disposaven de safareig o rentador propi, on les dones anàvem a rentar-hi la roba.
L’aigua era el recull provinent del torrent o riera on estaven situats.
Un mateix rentador podien anar-hi varies dones de diferents masies de les rodalies.
Algunes de les masies com can Reparada, can Quelistrus, can Grapes, can Patei utilitzaven el rentador del Sant Dalmau.
El rentador que corresponia a can Carxofa, can Jou i can Pardol, el mur del rentador feia tant de passera per anar d’un cantó a l’altre de la riera, així també, feia com de petita resclosa.
No eren només per rentar-hi la roba, en alguns cassos els joves del poble a l’estiu les utilitzaven per banyar-se.
Trobareu diversos cartells indican el recorregut per visitar els rentadors.
L’Aqüeducte de Sala – d’Heures és situat en el paratge de Sala –d’Heures.
Concretament entre el Castell o Casal de Sala-d’Heures i la Font del Paradís, del municipi de Santa Eugènia de Berga (Osona).
Els elements visibles d’aquestes obres d’infraestructura hidràulica del casal de Sala-d’Heures daten d’inici del segle XX.
Salva el torrent de Sala-d’Heures o torrent de Vilalleons mitjançant la construcció d’un pont-aqüeducte.
El pont disposa de 9 arcades de punt rodó, amb una amplada exterior de 1’30 m, i interior de 90 cm, i una llargada de 48 m.
Per l’interior del pont passa la canalització que porta aigua de la Font del Paradís als dos dipòsits d’aigua que hi aigües avall, l’aigua es per les necessitats pròpies de la finca privada.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador / Ramon Badia i Celia Peix
De quina manera els arbres aprenen a fer front al canvi climàtic i com poden salvar els boscos.
Peter Wohlleben descriu com de meravellosa és la capacitat d’autoregulació i de recuperació de la naturalesa.
Tenen els arbres la capacitat d’aprendre? Són capaços d’adaptarse a canvis com ara la pujada de temperatures o la sequera per tal d’assegurar-se la supervivència? Podria ser que fins i tot transmetin els coneixements i l’experiència adquirits a la descendència a modede preparació enfront de l’escalfament global?
El canvi climàtic no és pas l’única font de problemes dels arbres. La gran amenaça per als boscos és especialment la intervenció humana…
Com un foc candent, l’extinció dels boscos caducifolis té lloc en paral•lel a la mort de les plantacions. Ara bé, hi ha una diferència essencial entre una i altra. Les plantacions expiren a causa de les altres temperatures estivals; els boscos caducifolis, en canvi, desapareixen a mans de serres elèctriques. És hora d’aturar aquesta crua sobreexplotació.
Wohlleben va rebre l’any 2019 la Medalla a la Protecció mediambiental de Bavaria en reconeixement per la labor de transmetre coneixements científics.
A Alemanya s’han venut més de 100.000 exemplars d’aquest llibre en menys d’un any, i s’han venut els drets a 16 llengües.
Fitxa tècnica:
Autoria: Peter Wohlleben
Traducció: Laura Patricio
Gènere : Ciència i coneixement | Natura
Col•lecció La Mandràgora, 12
Primera edició: Setembre 2022
ISBN: 978-84-1356-208-7
Enquadernació: rústica amb solapes
Mides: 15,5 x 23,3 cm
Pàgines: 240
Preu: 12,90€
Informació : Peter Wohlleben (1964) és un gran amant de la natura des de ben petit.
Va estudiar enginyeria forestal i va treballar vint anys en un organisme públic de gestió forestal. Actualment dirigeix una acadèmia als boscos d’Eifel i defensa internacionalment la restauració dels boscos primaris. Participa en programes de televisió, dona conferències, imparteix seminaris i ha escrit llibres sobre temes relacionats amb els boscos i la protecció de la natura.
Els seus llibres La vida secreta dels arbres, La vida interior dels animals i La xarxa secreta de la natura han sigut veritables best- sellers i han entusiasmat els lectors de tot el món.
Darrerament també publica una revista, Wohllebens Welt. L’any 2019 li van concedir la Medalla de Baviera a la Conservació de la Natura per transmetre coneixements científics de manera emotiva i poc convencional.
Informació : Laura Patricio Sedano és llicenciada en Filosofia i Estudis anglesos.
Llegir, escriure i traduir són els tres fars que mantenen la seva barca flotant. Durant molt temps s’ha dedicat a la docència de llengües i a la traducció de l’alemany, especialment de llibres de ciències naturals. Actualment com pagina la traducció amb la tasca de conduir clubs de lectura a les Biblioteques Municipals.
Per anar a la Roureda de Les Tapies, si veniu de Manresa, us cal seguir la carretera N – 141 c direcció Moià, cal a l’arribar a una cruïlla que a la dreta va a Viladecavalls de Calders, pues vosaltres gireu a l’esquerra, direcció al mas Les Tapies, al poc en una bifurcació de camins,
seguiu tot recta direcció al Forn de Calç, molt abans passareu pel aquesta Roureda.
Arribareu desprès de passar entre camps conreats i bosc de pins, a un espai que os ho esperàveu…!
La Roureda de les Tàpies esta format per un destacat nombre de roures grossos i vells, situats en un prat sense vegetació.
Un cercat de fusta no us permetran entra amb el cotxe, però si a peu.
Molts d’aquest Roures, són centenaris amb una alçada important.
Tenen entre 200 i 300 cm. de perímetre.
I una gran majoria son d’un alçada de 20 m.
Pi destacable
No tots estan prou be, alguns presenten branques seques o danyades per algun paràsit,
també, segons estudis fa que la manca actual de pluges generoses l’aigua no profunditzi tant dins de la terra, on les arrels se assequin i poc a poc podria morir l’arbre.
Són pocs el roures d’aquestes característiques que podeu trobar en altres llocs de la comarca, donat que l’explotació forestal del segle XX, va fer desaparèixer molts exemplar com aquests..
Es un espai tranquil amb molta ombra i que cal respectar.
La Canal de Sala-d’Heures recorre el paratge de Sala – d’Heures, des del Pantà fins els dipòsits de la Mansió o Castell del mateix nom.
Pantà de Sala – d’Heures
El canal s’inicia als peus del pantà i finalitza el seu recorregut al casal de Sala-d’Heures, aquest discorre sempre per la banda dreta del torrent amb una extensió d’aproximadament un quilòmetre, donat que no es recte.
Té una amplada interior de 20 cm i exterior de 28 cm, té una alçada interior de 9 cm i exterior de 13 cm. Per sota hi ha una biga que forma una única peça. Durant el seu trajecte passa per la muntanya, amb predomini de roures, arços i per la vorera de camps, actualment en desús. En alguns trams, més enlairats el canal descansa sobre uns pilars fets amb pedra o formigó. En estar en desús en un futur acabarà desapareixent enmig de la vegetació.
Actualment ho té cap utilitat però havia servit per portar aigua fins a la finca on es feia servir per regar els jardins i consum del bestiar.
El seu recorregut es pot seguir per un camí que marxa paral·lel entre els dipòsits que hi ha sota el Casal i el pantà. Element de poc interès arquitectònic, donada la seva senzillesa, però imprescindible per conèixer la distribució de l’aigua a la finca de Sala-d’Heures.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 