És un dels cims més visitats dels propers a l’Estany de Banyoles, ja que forma part d’un dels itineraris marcats i disposa de dos miradors que faciliten una àmplia contemplació sense cap mena d’obstacle visual.
En tota aquesta zona hi ha molts afloraments de margues (xalió per a la gent de la comarca) que destaquen enmig de la densa vegetació. És una roca sedimentària de color gris i molt trencadissa, composta d’una fracció argilosa i d’una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci.
Als peus d’aquest puig s’hi forma la Ribera del Castellar que passa a prop del Salt del Matxo i és una de les vuit rieres que aporten aigua superficial a l’Estany de Banyoles.
El Parc de Vallparadís es un espai que concentra una gran part de la biodiversitat de Terrassa.
Podem contemplar a la primavera i l’estiu d’una diversitat d’insectes i en tot l’any d’ocells.
Inclòs podem contemplar espècies en migració de l’Europa septentrional direcció a l’Àfrica.
Es creu per estudis realitzats que en la falta de conreus, camps abandonats, boscos amb manca d’aliments, sequeres sense deus d’aigua…
fan que els animals, sobre tot els ocells s’estiguin i integrin més a les ciutats i urbanitzacions,
Mallarenga blava
Per això el Parc de Vallparadir, podem contemplar cada vegada més especies diverses d’ocells.
Tallarol capnegre
Bona part, hi viuen tot l’any, fent els seus nius en el arbres i altres racons del parc.
Pasarell
Acostumant-se a la gent que visita i circula pel Parc amb més o menys soroll…
Per estudis s’han contat més de 100 especies diferents d’ocells que hàbitat de forma fitxa o temporal com les aus migratòries, se’n un oasis en la gran ciutat.
Us passo una relació de les aus més comunes de ser vistes per Parc de Vallparadis:
Cal destacar la “Bassa”, que es un punt destacat d’aquest Parc, per les aus que han fet niu gràcies a la presència de vegetació autòctona, com alzines i vegetació pròpia de torrent i bassa, l’espècie resident i permanent és l’ànec real
Altres ocells són el rossinyol, que podem veure tot l’any; el tudó, el pardal comú; el colom domèstic; el tallarol cap negre i les mallerengues.
Podeu organitzar un safari fotogràfic per el més petit o joves dins del Parc de Vallparadis. !
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Dora Salvador i Ramon Solé
El segle X, la vila era coneguda per Garrosa o Vila Garrosa, se la identificarà per ‘Sant Vicenç, la que té a prop els horts com assenyala un document del cartulari de Sant Cugat (llibre que recull pergamins) de l’any 986.
L’economia es basava en els conreus de regadiu, però, a causa de l’avanç de la urbanització, ha estat substituït pel sector de serveis (indústria i comerç).
En el Baix Llobregat a les dues lleres del riu i fins avui en dia, continuant hagen horts i camps conreats i arbres fruiters,
i que cal la seva protecció i ajuda davant les pressions urbanístiques.
El horts de Sant Vicens, estant molt vent delimitats i parcel·lats.
I durant els mesos de primavera i l’estiu, te una horta destacada i plena de variat de verdures i fruites.
Us passo un article molt complert sobre Sant Vicens dels Horts i el horts a la llarg del temps, editat per Orgull de Baix:
La Plaça de la Cooperativa esta situada entre el carrer de Lluis Puig i Matas, carrer d’Amadeu de Savoia, carrer del Torrent i carrer de Miguel Angel de Terrassa.
Es una petita zona verda amb una diversitat d’arbres i no de masses plantes.
A l’allarg de la Plaça hi trobem bancs de fusta o de pedra, papereres,
així com alguns jocs per a nens i nenes petits.
No fa masses anys, l’Ajuntament va incorporar a la plaça, aparells de gimnàstica i taula de ping-pong, i va instal·lar-hi un gronxador adaptat, per a gent gran.
Curiosament hi trobarem un cartell apel·lant les normes de convivència ciutadana.
El parc de Sant Jordi es troba al l’oest de Terrassa, al barri de Ca n’Aurell, entre els carrers del Pare Llaurador, Dr. Ullés i places de Zamenoff , de Sant Oleguer i de Freixa Argemí.
De records de Terrassa, hem estret aquesta informació que crec que es prou interessant :
El dia 4 de juliol de 1959 es va inaugurar aquest nou parc per la ciutat, coincidint amb la celebració de la Festa Major. No feia gaire que la ciutat havia adquirit el terrenys de la Masia Freixa, amb un cost de sis milions de pessetes, i en menys d’un any s’havia aconseguit posar en funcionament el parc. Cal destacar el treball en els jardins.
La seva extensió total era de més de 20.000 metres quadrats i a la zona dels jardins destinada als rosers és destacable que se’n van plantar més de mil varietats diferents. La part de jardí botànic també reflectia una gran diversitat amb més de 300 varietats d’arbres…/…
Amb el pas dels anys d’arbres i de rosers en queden pocs en comparació als que hi havia en la seva inauguració…/…
Us passo l’article d’Arbres del Parc de Sant Jordi es moren publicat per LA TORRE :
Cal recordar que l’espai va patir i molt la ventada del desembre de 2014,
que va tombar al voltant de 80 arbres i va deixar-lo irreconeixible.
Durant l’any 2016, es van portar a terme la plantada d’uns 40 xiprers i d’una vintena de cedres,
s’han plantat al parc també moreres, eucaliptus, pins i altres espècies a diferents espais del parc.
Cal destacar arbres antics, con un Pi la zona de Bar i pinnic.
En el apartat del jardi destinat a les roses, aquestes són algunes de les més destacades:
Alba Màxima de 1750. Rosa de col.leccions de jardins, fins al s.XVIII. Les obres de reforma han permès recuperar una part important de la tradició jardinera del parc, centrada en les roses. Rosa Charles de Milles de 1790. Catalogada com a Gran Híbrid i d’excellència pel seu perfum.
Rosa La France, reconeguda com a primer Híbrid de Tè: La France de 1867 de Jean Baptiste.Guillot. Rose Dot de 1962 (Rosa de la família Dot). Pere Dot fou el més excel.lent dels roseristes catalans i va assolir fama mundial.
Recull de dades: Records de Terrassa, Ajuntament de Terrassa i altres
Voldria reproduir un article de JR Armadàs del 8 de desembre de 2015 :
Des de sempre el monestir de Sant Cugat s’ha considerat l’epicentre de la vida local i és per això que el seu entorn presenta també un conjunt arbori digne de ser admirat
Un santcugatenc podria passar-se un parell de dies fent voltes al voltant del Monestir i encara no hauria descobert tots els secrets històrics i naturals que s’hi amaguen.
Ja a la plaça d’Octavià, hi trobem un gran xiprer que, quan arriben les festes, s’ha convertit en l’arbre de Nadal oficial de la ciutat.
Amb més de 20 metres d’alçada és segurament el rei dels 29 xiprers que hi ha al voltant del Monestir.
Altres es troben davant de la muralla i també destaquen especialment els de l’interior del claustre.
Malgrat que ara els xiprers en són els protagonistes, històricament el Monestir havia estat envoltat d’horts de fruites i hortalisses i arbres fruiters, ja que els monjos que vivien al recinte s’alimentaven en part del que collien al seu terreny.
Durant bona part del segle XX el claustre va estar poblat per molts llorers i boixos, però l’actuació que la Generalitat va fer al recinte als anys 90 va netejar del tot la vegetació deixant només gespa, la font central i tres xiprers.
Això va facilitar la programació d’esdeveniments a l’interior.
Cal esmentar els castanyers d’índies que hi ha a la part del darrere del recinte, però tampoc es poden passar per alt els lledoners que hi ha als peus del campanar.
Els que hi ha actualment van ser plantats l’any 2010, fruit d’un pla de recuperació d’espècies autòctones monals quan es va arranjar el parc de l’Hort de l’Abat.
D’aquesta manera se substituïen uns malmesos plàtans i es tornava a la vegetació que anys enrere havia estat testimoni any rere any del Paga-li Joan, el ball tradicional de Sant Cugat.
Sense anar gaire lluny del Monestir es poden veure un conjunt d’oms al costat de la Casa de Cultura i creuant el carrer hi ha l’imponent pollancre del camí de la Creu, un arbre de 13 metres d’alçada que es va nodrir de les aigües de la riera de Volpelleres.
Oms del Monestir
Els sis oms que hi ha a prop de la Casa de Cultura són autòctons i provenen de llavors d’un om que hi havia en un jardí privat del carrer d’Orient.
Van arrelar durant els anys 70 en un terreny on abans hi havia el camp de futbol que anys més tard es va traslladar a la rambla del Celler.
Sota els oms l’Ajuntament hi ha instal·lat uns bancs que han fet que aquest punt i la gespa que hi ha a la zona hagin esdevingut un punt de trobada i descans pels santcugatencs. A més, la seva fulla ofereix un bonic abric vegetal a la part del darrere de l’entorn del Monestir.
Castanyers del Monestir
Aquests tretze castanyers es troben a la zona nord-est dels jardins del Monestir, entre la muralla i els absis de l’església.
Malgrat que resisteixen bé temperatures extremes, estan protegits de les calors pel mateix Monestir i ofereixen un ambient fresc durant tot l’any i unes vistoses fulles grogues a la tardor. Aquest arbres es van plantar fa uns 90 anys per millorar l’enjardinament de l’entorn del Monestir.
Fins l’any 1940 formaven part d’un parc municipal que mossèn Griera va fer enderrocar perquè no volia que al recinte hi hagués activitat d’esbarjo.
Un segon cartell diu: Aquí no podem regar tant com voldríem. ( Acord GOV/1/2020 de 8 de gener pel qual s’aprova el Pla especial de la sequera de l’ACA.)
Aixó ha fet que algunes plantes i/o arbres s’hagin mort…
També s’ha ressentit la gespa, on abans estava un terra verd, ara hi manca la gespa o sols la que ha sobre viscut. Així com a crescut vegetació invasiva.
Les fotografies són realitzades en els jardins del barri de can Boada i l’ermita del Sagrat Cor de Jesús.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 