La Plaça de la Cooperativa esta situada entre el carrer de Lluis Puig i Matas, carrer d’Amadeu de Savoia, carrer del Torrent i carrer de Miguel Angel de Terrassa.
Es una petita zona verda amb una diversitat d’arbres i no de masses plantes.
A l’allarg de la Plaça hi trobem bancs de fusta o de pedra, papereres,
així com alguns jocs per a nens i nenes petits.
No fa masses anys, l’Ajuntament va incorporar a la plaça, aparells de gimnàstica i taula de ping-pong, i va instal·lar-hi un gronxador adaptat, per a gent gran.
Curiosament hi trobarem un cartell apel·lant les normes de convivència ciutadana.
El parc de Sant Jordi es troba al l’oest de Terrassa, al barri de Ca n’Aurell, entre els carrers del Pare Llaurador, Dr. Ullés i places de Zamenoff , de Sant Oleguer i de Freixa Argemí.
De records de Terrassa, hem estret aquesta informació que crec que es prou interessant :
El dia 4 de juliol de 1959 es va inaugurar aquest nou parc per la ciutat, coincidint amb la celebració de la Festa Major. No feia gaire que la ciutat havia adquirit el terrenys de la Masia Freixa, amb un cost de sis milions de pessetes, i en menys d’un any s’havia aconseguit posar en funcionament el parc. Cal destacar el treball en els jardins.
La seva extensió total era de més de 20.000 metres quadrats i a la zona dels jardins destinada als rosers és destacable que se’n van plantar més de mil varietats diferents. La part de jardí botànic també reflectia una gran diversitat amb més de 300 varietats d’arbres…/…
Amb el pas dels anys d’arbres i de rosers en queden pocs en comparació als que hi havia en la seva inauguració…/…
Us passo l’article d’Arbres del Parc de Sant Jordi es moren publicat per LA TORRE :
Cal recordar que l’espai va patir i molt la ventada del desembre de 2014,
que va tombar al voltant de 80 arbres i va deixar-lo irreconeixible.
Durant l’any 2016, es van portar a terme la plantada d’uns 40 xiprers i d’una vintena de cedres,
s’han plantat al parc també moreres, eucaliptus, pins i altres espècies a diferents espais del parc.
Cal destacar arbres antics, con un Pi la zona de Bar i pinnic.
En el apartat del jardi destinat a les roses, aquestes són algunes de les més destacades:
Alba Màxima de 1750. Rosa de col.leccions de jardins, fins al s.XVIII. Les obres de reforma han permès recuperar una part important de la tradició jardinera del parc, centrada en les roses. Rosa Charles de Milles de 1790. Catalogada com a Gran Híbrid i d’excellència pel seu perfum.
Rosa La France, reconeguda com a primer Híbrid de Tè: La France de 1867 de Jean Baptiste.Guillot. Rose Dot de 1962 (Rosa de la família Dot). Pere Dot fou el més excel.lent dels roseristes catalans i va assolir fama mundial.
Recull de dades: Records de Terrassa, Ajuntament de Terrassa i altres
Voldria reproduir un article de JR Armadàs del 8 de desembre de 2015 :
Des de sempre el monestir de Sant Cugat s’ha considerat l’epicentre de la vida local i és per això que el seu entorn presenta també un conjunt arbori digne de ser admirat
Un santcugatenc podria passar-se un parell de dies fent voltes al voltant del Monestir i encara no hauria descobert tots els secrets històrics i naturals que s’hi amaguen.
Ja a la plaça d’Octavià, hi trobem un gran xiprer que, quan arriben les festes, s’ha convertit en l’arbre de Nadal oficial de la ciutat.
Amb més de 20 metres d’alçada és segurament el rei dels 29 xiprers que hi ha al voltant del Monestir.
Altres es troben davant de la muralla i també destaquen especialment els de l’interior del claustre.
Malgrat que ara els xiprers en són els protagonistes, històricament el Monestir havia estat envoltat d’horts de fruites i hortalisses i arbres fruiters, ja que els monjos que vivien al recinte s’alimentaven en part del que collien al seu terreny.
Durant bona part del segle XX el claustre va estar poblat per molts llorers i boixos, però l’actuació que la Generalitat va fer al recinte als anys 90 va netejar del tot la vegetació deixant només gespa, la font central i tres xiprers.
Això va facilitar la programació d’esdeveniments a l’interior.
Cal esmentar els castanyers d’índies que hi ha a la part del darrere del recinte, però tampoc es poden passar per alt els lledoners que hi ha als peus del campanar.
Els que hi ha actualment van ser plantats l’any 2010, fruit d’un pla de recuperació d’espècies autòctones monals quan es va arranjar el parc de l’Hort de l’Abat.
D’aquesta manera se substituïen uns malmesos plàtans i es tornava a la vegetació que anys enrere havia estat testimoni any rere any del Paga-li Joan, el ball tradicional de Sant Cugat.
Sense anar gaire lluny del Monestir es poden veure un conjunt d’oms al costat de la Casa de Cultura i creuant el carrer hi ha l’imponent pollancre del camí de la Creu, un arbre de 13 metres d’alçada que es va nodrir de les aigües de la riera de Volpelleres.
Oms del Monestir
Els sis oms que hi ha a prop de la Casa de Cultura són autòctons i provenen de llavors d’un om que hi havia en un jardí privat del carrer d’Orient.
Van arrelar durant els anys 70 en un terreny on abans hi havia el camp de futbol que anys més tard es va traslladar a la rambla del Celler.
Sota els oms l’Ajuntament hi ha instal·lat uns bancs que han fet que aquest punt i la gespa que hi ha a la zona hagin esdevingut un punt de trobada i descans pels santcugatencs. A més, la seva fulla ofereix un bonic abric vegetal a la part del darrere de l’entorn del Monestir.
Castanyers del Monestir
Aquests tretze castanyers es troben a la zona nord-est dels jardins del Monestir, entre la muralla i els absis de l’església.
Malgrat que resisteixen bé temperatures extremes, estan protegits de les calors pel mateix Monestir i ofereixen un ambient fresc durant tot l’any i unes vistoses fulles grogues a la tardor. Aquest arbres es van plantar fa uns 90 anys per millorar l’enjardinament de l’entorn del Monestir.
Fins l’any 1940 formaven part d’un parc municipal que mossèn Griera va fer enderrocar perquè no volia que al recinte hi hagués activitat d’esbarjo.
Un segon cartell diu: Aquí no podem regar tant com voldríem. ( Acord GOV/1/2020 de 8 de gener pel qual s’aprova el Pla especial de la sequera de l’ACA.)
Aixó ha fet que algunes plantes i/o arbres s’hagin mort…
També s’ha ressentit la gespa, on abans estava un terra verd, ara hi manca la gespa o sols la que ha sobre viscut. Així com a crescut vegetació invasiva.
Les fotografies són realitzades en els jardins del barri de can Boada i l’ermita del Sagrat Cor de Jesús.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
El Parc Central és un espai verd d’una superfície de 50.000 m² situat en els barris de Sant Domènec i El Colomer de Sant Cugat del Vallès.
Es va construir entre els anys 1996 i 1998 per encàrrec de l’ajuntament de Sant Cugat i el disseny va anar a càrrec del despatx d’arquitectes Batlle i Roig.
El parc s’assenta en una petita vall i aprofita una antiga riera. S’estén des del centre de la població, al costat de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, fins al Turó de Can Mates.
El Parc Central és recorregut longitudinalment per un torrent i un camí paral·lel a aquest que permet recórrer tot el parc d’inici a final.
Per altra banda, hi ha un seguit de camins transversals que permeten la connexió del parc amb els carrers adjacents.
La vegetació és pròpia dels ecosistemes de la zona. Trobem una alineació d’arbres i arbustos de fulla caduca sobre el torrent i el camí longitudinal, arbres de fulla perenne sobre en els camins transversals,
així com petits boscos de fulla perenne en la demarcació dels camps i diversos tipus de gramínies a les praderies.
Dintre de les especies d’arbres que hi ha al parc, sobresurten el plàtan, l’àlber blanc i el pollancre de fulla caduca i el pi blanc, l’alzina i el roure de fulla perenne.
Dintre del parc hi ha dues àrees de joc infantil, que es troben per sobre i per sota del carrer de Pere Serra.
També hi ha taules de pícnic, taules de ping-pong i un carril bici que connecta el centre de la ciutat amb el Parc Central i el Turó de Can Mates.
El Balneari de la Font Picant està en la carretera GI-542, km 20,4 en Sant Hilari Sacalm.
Per poder visitar-ho i recorre la ruta de les 3 Fonts, cal que en la porta d’accés truqueu un timbre, us vindran els masovers i guardes de la finca, i preguntaran si voleu fer la visita a les fonts o també, a l’interior del Balneari.
Us faran pagar un import simbòlic,
m’entres mireu la placa que hi ha a la paret de l’edifici de la masoveria i que fa referencia a les aigües mineromedicinals.
Darrera d’aquesta casa hi ha uns esglaons que us portaran al recorregut de les Fonts.
La Casa dels masovers o porteria, consta de planta baixa i pis, on estan les dependències d’habitatge.
Entre aquesta caseta i l’edifici del Balneari hi ha un ampli aparcament,
fonts naturals, aigua, muntanya i més 