La Font de Gospí és una font del poble de Gospí, al municipi de Sant Ramon (Segarra), situada a la vall que envolta el turó de Gospí.
Historia:
La font actual, anteriorment ja n’hi devia haver alguna altra, i el safareig es varen construir a finals del S. XVIII gràcies a la família Rubí.
Un membre d’aquesta, va “fer les amèriques” i va tornar ric.
El 1772, tal com mostra la inscripció el Sr. Rubí va pagar la font i el safareig.
A la segona meitat del S. XVIII Catalunya s’anava recuperant de la Guerra de Successió. Fou en aquest moment que les ciutats i els pobles van fer millores urbanístiques. Es van crear espais per passejar i afavorir la vida social.
La font i el safareig, que tenen una gran importància en la vida quotidiana, és fan més pràctics i s’embelleixen per fer més agradable el punt de trobada de la gent que va a rentar, a buscar aigua, etc.
Aquests elements que formen part de l’arquitectura popular s’han perdut en alguns pobles. És convenient preservar-los, ja que són un testimoni etnogràfic i mostren com es vivia no fa tant de temps.
Unes escales porten a la font
Actualment es conserva la font realitzada al segle XVIII, concretament el 1772, fruit de la transformació d’una ja existent.
La font original es va cobrir amb una volta formada per un arc de mig punt i es va tancar amb una porta metàl·lica sobre la qual hi ha una inscripció mig esborrada en la qual apareix el nom del promotor de l’obra, el qual degut al seu mal estat de conservació no es pot llegir correctament,
i una segona inscripció que fa referència aquesta transformació: “En loa per lo comu, 1772”.
La font està formada per dos brocs de coure en forma de cap d’animal, possiblement un lleó,
d’on raja l’aigua que es recull en un canal, fet amb pedra saulonenca, que la porta fins al safareig, una construcció rectangular de pedra on s’hi accedeix mitjançanat unes escales,
i que el 1951 es va reformar perquè es pogués rentar de peu.
Del safareig en surt un canal que condueix l’aigua cap als horts
per aprofitar l’aigüa per regar.
Al costat de la font trobem tres piques de pedra, de les quals una servia per netejar la verdura i l’altra s’utilitzava com abeurador
Resclosa i canal esta a prop de la colònia Galobart. Camí que surt de la colònia Galobart en direcció a les naus industrials properes.
Historia:
El 6 d’abril de 1693 es va autoritzar a l’Ajuntament de Navarcles a utilitzar les aigües del riu Llobregat per a la instal·lació d’un molí, amb el pagament de 6 sous anuals.
L’1 d’agost de 1694 l’Ajuntament va cedir el dret a la masia Solervicens i va ajudar a construir-lo, a canvi que pagarien el cens i moldrien el gra a 6 d. la quatera, preu molt avantatjós per als habitants de Navarcles.
El 1893 hi ha un conflicte amb els amos de la colònia Galobart, que volien alçar la seva resclosa, cosa que limitava la capacitat de moldre del molí.
El 1909 el mas Solervicens va pagar 7.500 ptes a l’Ajuntament en concepte de redempció del cens (amb aquests diners es va finançar la construcció del nou edifici de l’Ajuntament).
L’obra de la resclosa, molt sòlida, deu correspondre a aquest moment inicial del segle XX.
Poc després el molí es va vendre.
Posteriorment ha funcionat com una casa de pagès amb masovers.
Resclosa i canal de l’antic molí de Navarcles, que estava situat prop de la colònia Galobart. La resclosa, de forma semi-el·líptica, és de pedra, força ampla i amb una alçada considerable.
El canal, actualment en desús, tenia una llargada d’uns 100 metres i passava soterrat per sota de l’actual edifici de la turbina de la colònia Galobart.
A l’edifici del molí encara es conserva l’entrada i la sortida del carcabà. El canal de sortida passa soterrat per una zona d’horts i desemboca al riu.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Molí de Navarcles esta al costat del camí que surt de la colònia Galobart en direcció a les naus industrials properes.
Historia:
El 6 d’abril de 1693 es va autoritzar a l’Ajuntament de Navarcles a utilitzar les aigües del riu Llobregat per a la instal·lació d’un molí, amb el pagament de 6 sous anuals.
L’1 d’agost de 1694 l’Ajuntament va cedir el dret a la masia Solervicens i va ajudar a construir-lo, a canvi que pagarien el cens i moldrien el gra a 6 d. la quatera, preu molt avantatjós per als habitants de Navarcles.
El 1893 hi ha un conflicte amb els amos de la colònia Galobart, que volien alçar la seva resclosa, cosa que limitava la capacitat de moldre del molí.
El 1909 el mas Solervicens va pagar 7.500 ptes a l’Ajuntament en concepte de redempció del cens (amb aquests diners es va finançar la construcció del nou edifici de l’Ajuntament).
Poc després el molí es va vendre.
Posteriorment ha funcionat com una casa de pagès amb masovers.
Edificació formada a partir de l’antic molí de Navarcles, que ha estat objecte de diverses ampliacions, sobretot als segles XIX i XX.
L’antic molí era una construcció de planta més o menys quadrada, que devia tenir baixos més un pis i golfes. Als baixos es conserven dues cambres cobertes amb volta de pedra. En una hi havia la mola i l’altre devia ser un magatzem. Els elements interiors del molí no s’han conservat.
Aquest edifici originari ha estat ampliat amb un petit cos adossat a ponent i el sobrealçament de l’edifici i l’afegit de nous cossos a la banda de llevant, possiblement al final del segle XIX o començament del XX. També en aquesta època s’hi bastí una nau allargada al costat de migdia com a graner, la qual ha estat ampliada modernament i convertida en granja. La resclosa del molí és uns cent metres més amunt.
El canal passava soterrat per sota de l’actual edifici de la turbina. Encara es conserva l’entrada i la sortida del carcabà. El canal de sortida passa soterrat per una zona d’horts i desemboca al riu.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
El Pont de la Remunta esta situat en l’avinguda Josep Tarradellas, 272 de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
El tram que es veu d’un color més clar per fora i rocs per dins, és el que queda del pont original, de l’any 1819.
La resta més fosc és fruit de la reconstrucció del 2014, inclou les escales.
Altres dades:
La Canal de la Infanta, passava per dins de les instal·lacions de l’antiga caserna militar de la Remunta, que ocupava aquest espai, ara edificat amb habitatges.
El pont reconstruït era el pas per damunt de la Canal de la Infanta.
El Molí del Madora esta situat Carrer del Raval, 17-Camí de les Basses, 6, a l’extrem de ponent del nucli urbà de Copons.
Historia:
La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193.
En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret.
No queda clar, però, si fa referència al molí que ens ocupa. Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell.
Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família, en Pere Carbonell i en Benet Carbonell.
Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer.
La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII, constant com a propietari Antoni Carbonell.
A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó, segons el cas), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801.
Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí.
A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner.
Posteriorment, l’any 1869 els seus nets van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts.
L’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per 20 anys.
Amb la mort de la propietaria l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas (que probablement era el fill de Isidre Tomàs). Tenim constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix.
Aquesta activitat es mantingué fins l’any 1930 aproximadament.
Finalment, amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué altre cop a Teresa Estany, ara comtesa vídua de Lacambra, l’any 1945.
En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per criar-hi conills.
Finalment, l’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. Cal destacar que la galeria del pis superior es correspon amb l’estenador utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII.
El renom de cal Madora deriva de l’apelatiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris de l’edifici, Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora.
A la llarg de tots aquests segles ha tingut diversos noms, com Molí del Madora / Molí de l’Amadora / Molí de Baix / Molí d’en Carbonell.
Ajuntament de Copons
Edifici cantoner de planta trapezoidal, format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuit en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, orientada al carrer del Raval, presenta un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda.
Al primer pis hi ha una petita finestra rectangular, amb la llinda de fusta i arc de descàrrega superior. Al seu costat hi ha una antiga obertura tapiada de la que es conserva la llinda de fusta. Al pis superior hi ha una galeria formada per set petites obertures d’arc rebaixat, que també es reprodueix a la façana lateral i a la posterior. La façana lateral, orientada al camí de les Basses, també presenta obertures reformades.
Adossat a l’extrem de tramuntana del parament hi ha un volum rectangular amb la coberta d’un sol vessant de teula àrab, distribuit en planta baixa, dos pisos i golfes. Les obertures són rectangulars, amb llindes de pedra i fusta. A les golfes hi ha una gran obertura rectangular que es correspon amb la zona d’emmagatzematge. Al interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà. De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La construcció està bastida en pedra desbastada i algun carreu, lligat amb morter de calç i disposat en filades més o menys regulars.
Observacions:
La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.
Viquipèdia
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Cal Martí i cal Biel estan al peu del camí asfaltat de Mura a Rocafort, després del Raval de Mura, al Raval de baix.
Darrera de les cases cal Biel i cal Martí, destaca el canal que porta l’aigua de la riera per omplir les dues basses, una al costat de cal Martí i altre uns 400m més cap a Rocafort, totes dues al peu de la carretera i de forma triangular.
Aquest canal és el mateix que alimenta tots els molins de Mura i que segueix al costat de la riera de les Nespres.
Destacant dos àrees amb horts dins de Navarcles, el Regadiu Vell (Horts de la Riera i de Santa Margarida) i el Regadiu nou en el Sector oest de Navarcles.
Hi ha una tercera àrea d’horts, coneguda per Molí d’en Serra.
Situats entre el pont del Molí d’en Serra i la fàbrica, als marges del riu Calders.
Molí d’en Serra
Estan alimentats els horts gràcies a l’aigua de la Canal de la Fàbrica del Molí d’en Serra.
Es una continuïtat del Regadiu Vell, separats per la carretera BV-1221.
Està ordenat seguint el traçat del Canal de la Infanta, del qual pren el nom.
Aquest Parc esta en la carretera de Sant Joan Despí, s/n de Cornellà de Llobregat.
Els inicis del parc, situat al barri de Fontsanta-Fatjó, es remunten a la dècada dels 80, quan es va plantejar la reurbanització de la zona amb el Pla Parcial Fatjó.
Després d’un temps aturat, a partir de l’any 1987 l’empresa municipal Emducsa va començar a adquirir terrenys del sector fins a esdevenir-ne el propietari principal,
L’últim disseny de la nova zona del barri incloïa una gran àrea verda central envoltada de nuclis d’habitatges de baixa alçada.
Amb la venda de la parcel·la on es va construir el Llobregat Centre, el pla va tirar endavant i el parc va ser inaugurat l’any 1995 com a Parc de la Infanta.
També està dotat de diversos equipaments: el camp de futbol de Fontsanta-Fatjó, una pista de basquetbol, una Biblioteca i una residència per a gent gran.
L’any 2017 es va reanomenar com a parc del Canal de la Infanta per ajustar millor el topònim al seu origen històric, el Canal de la Infanta
—canalització inaugurada el 1819 que travessa la zona i fou emprada per abastir d’aigua els conreus de la comarca del Baix Llobregat.
El Molí de Constantí esta a la sortida del poble per l’Avinguda de les Forques, direcció a la Vila romana de Centcelles i a la dreta del riu Francolí.
Us passo la seva historia:
L’origen del molí de Constantí data de finals del segle XIV, ha patit, però, ampliacions diverses al llarg del temps.
Fou propietat de l’arquebisbat fins al 1688, a partir d’aquesta època passà a ser propietat de la vila de Constantí, amb diferents arrendataris.
A finals del segle XIX l’edifici es va eixamplar per la banda nord i s’hi ubicà un molí d’oli, que més tard servirà per triturar sofre, en comptes d’usar energia hidràulica s’usen mules per moure el molí.
Ha passat per molts arrendadors i persones, entre ells, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, el qual ocupà la seu tarragonina entre els anys 1380 i 1407, any de la seva mort.
Després va ser arrendat per Milta, el 1688
L’arquebisbe Josep Sanchís va cedir el molí a la universitat i vila de Constantí, a canvi de 18 dobles d’or pagades el 29 d’agost.
Setze anys més tard (1704) consta com a moliner Josep March, natural de Vila-Rodona.
Hi ha molts més descendents i arrendadors que es beneficiaren d’aquest patrimoni.
Conjunt de diverses edificacions que contenen la part antiga del molí original i les ampliacions de segles posteriors.
El molí és un dels que està en més bon estat de tots els que estaven accionats per aigua en aquesta zona.
Generalment s’utilitza per moldre blat.
El rec o canal passa pel costat de la finca o molí.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 