Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac sector de Vacarisses.
Historia:
L’any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l’antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l’Obac, amb una superfície de 623 ha.
D’aquesta manera s’ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural.
Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l’incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha).
La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s’amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo.
La zona de l’Obac va tenir una important ocupació a l’època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l’Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners.
El Parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l’Obac
(aquest últim pren el nom de l’antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses.
La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l’antiga finca de l’Obac, a l’extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses.
Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus.
L’orografia de la serra de l’Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat.
La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular,
com ara el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig.
També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l’esquena del poble.
La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d’aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs.
Un exemple d’aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d’aigua procedent del subsòl.
La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars.
Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d’aigua i zones de ribera d’un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana.
El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l’alzinar, que per sobre dels 800 m
s’enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc).
L’existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades.
Entre d’altres: el senglar, l’esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord.
També s’hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l’escurçó o la salamandra.
Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l’Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d’informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants.
Observacions:
En bona part de la zona hi ha restringit l’accés als vehicles motoritzats
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Obres de transformació la plaça de la Immaculada de Terrassa.
L’Ajuntament de Terrassa va iniciar el passat juliol les obres de millora de la plaça de la Immaculada, al barri d’Ègara. El projecte consta d’un pressupost total de 41.800,35 euros i una superfície d’actuació de 121 metres quadrats.
Segons van explicar des del Consistori, els treballs tenen com a objectiu transformar la plaça per millorar la convivència veïnal i protegir les façanes dels edificis que l’envolten.
La regidora d’Obres Públiques, Montse Alba, va visitar durant el matí els treballs de plantació de vegetació arbustiva i enfiladissa a la plaça de la Immaculada.
Des del Consistori expliquen que la plantació està formada per espècies resistents a la sequera, persistents i de llarga durada, i recalquen que aquesta intervenció “contribueix a millorar l’entorn i a afavorir la enfiladissa . Els treballs s’emmarquen en la creació d’un llindar verd entre la plaça i els edificis del voltant.
Les obres civils de la plaça Immaculada van finalitzar el passat mes de juliol, amb la instal·lació de dos parterres enjardinats i una nova distribució del mobiliari urbà en les zones de pas. Tot i això, a causa de les altes temperatures, la plantació es va programar per a aquesta tardor.
De cara a la primavera de 2026, l’Ajuntament preveu que l’aspecte de l’entorn de la plaça “canviarà significativament” i afirmen que estarà “en harmonia amb la resta de les zones verdes del barri d’Ègara”.
“Aquesta intervenció crearà un llindar verd entre la plaça i els edificis, contribuint a embellir i humanitzar aquest espai públic”, va explicar la regidora d’Obra Pública i Manteniment Urbà, Montserrat Alba, durant l’inici de les obres de la plaça el passat de juliol. D’aquesta manera, el Consistori també vol donar resposta a “una demanda veïnal històrica que ens reclamaven reduir els danys i sorolls ocasionats pels jocs de pilota a la plaça, que afecten les façanes dels edificis”, va afegir la regidora.
Jardí que originàriament formava part de l’Hotel Gori (actual Ajuntament) i que ara és un parc públic, situat en ple centre de la vila. Destaca per la gran diversitat d’arbres i espècies vegetals en general. A l’entrada pel nord hi trobem una avinguda de plàtans, situats davant dels antics xalets de l’Hotel. En aquest sector hi ha una pèrgola recoberta de glicines i, al centre, junt al monument a l’agermanament amb Weingarten, una olivera.
A ponent de l’edifici de l’Ajuntament, el monument als germans Casals està envoltat per un esquadró de 25 plàtans. Més al fons hi trobem un magnífic pitòspor: un exemplar excepcional amb set troncs molt alts, tenint en compte que es tracta d’una planta arbustiva. El sector de llevant té com a element destacat un pi pinyer de dimensions gegantines, que fa 248 centímetres de volta de canó (perímetre mesurat a l’altura del pit).
Al seu entorn hi ha una zona plantada amb oliveres i altres espècies. El sector de ponent s’estructura al voltant d’una placeta central amb un escenari. Hi trobem una gran diversitat d’espècies, les quals es troben descrites minuciosament en el llibre d’Àngel M. Hernández (1997: 120-136).
Més cap a ponent, el parc ha estat ampliat recentment de manera que ara abasta una àmplia esplanada situada a un nivell més baix, distribuïda al voltant d’un gran estany amb un sortidor, tot envoltat per desmais i altres espècies.
El Parc Municipal esta en l’Avinguda Santiga, 2 de Santa Perpètua de Mogoda.
Historia:
A la dècada dels anys quaranta del segle XX es fa un projecte urbanístic important per als perpetuencs, que seria la construcció del parc Municipal.
L’abril del 1942 va fer-se la primera proposta i el projecte s’aprovà el 20 de juliol, amb la intenció de fomentar “la cultura física conveniente para la creación de una juventud sana, fuerte y apta para el engrandecimiento de la patria”.
També es pretenia sanejar així la riba de la riera a l’alçada de Grupo escolar, trasformada en un veritable abocador, i dotar al Frente de Juventudes d’un lloc adient per a les seves activitats. El projecte inicial preveia la construcció d’un frontó, un espai per atletisme, dues pistes de tennis, instal·lació per a fer carreres a peu i en bicileta i una biblioteca a l’extrem del parc.
En total l’obra havia de costar 71.087 pessetes, de les quals prop de 30.000 eren per a expropiacions. Aquell ambiciós projecte, però , s’aplicà considerablement retallat.
Les obres del parc Municipal van iniciar-se amb l’aplanament dels terrenys l’any 1946.
Malgrat estar en obres i expropiat, l’Ajuntament va permetre continuar treballant la terra als antics propietaris, ja que “con la escasez renuente de productos comestibles conviene aprovechar todos los recursos”.
Al novembre el consistori autoritzà aquests conreus un any més, atès que “por el momento no puede realizarse obra alguna en dicha parcela y que su cultivo constituye una aportación de alimentos en estos tiempos tan necesarios”. Malgreat això, una vegada aplanat el terreny van fer-se petits treballs de manteniment com arrencar herbes, regar arbres..
Les obres definitives van endegar-se el gener del 1947 i el parc va ser inaugurat uns mesos més tard.
El Parc Municipal es troba situat a l’Avinguda de Santiga i a ponent de la Riera de Caldes.
Deu el seu nom al fet de ser el primer parc recuperat per al municipi.
És una bonica i espessa pineda molt definida.
Presenta vàries escultures repartides per aquest espai.
És un espai de lleure per a petits i grans, amb pistes de petanca, una font,
una font ornamental que no raja sempre
i jocs per a la mainada.
El parc té una superfície de 10.137 m2.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa deMPC.: Goretti Vila i Fàbregas
Delimitat per l’avinguda de Martí Pujol i els carrers de Guerau de Liost i John Lennon, és de petites dimensions, amb tan sols 0,81 Ha, i és accessible per tot el perímetre.
Disposa d’espais lliures destinats al descans i a la integració dels residents de la zona. Hi ha parcel·les enjardinades amb gespa i un arbrat ja consolidat format per pins, roures, arbrat de flor, palmeres i arbustiva diversa. També hi ha una àrea de jocs infantils i una altra per a gossos.
Historia:
Inaugurat el 1999, ocupa els terrenys de l’antiga Torre Calitxa, originalment una residència d’estiueig de la família Gusi, propietaris de la fàbrica veïna de Can Gusi, actualment ocupada per l’Asil Roca i Pi.
Durant la Guerra Civil espanyola, aquests marxaren a l’exili, i després del conflicte s’hi instal·laren els frares Agustins recol·lectes, que la van reformar i hi construïren una capella dedicada a Santa Rita.
Finalment, la casa i la capella foren enderrocades a la dècada del 1970, romanent-ne només alguns arbres.
L’any 2005 fou reconegut com una de les 142 zones verdes catalanes més sostenibles, conjuntament amb el parc de Nova Lloreda, entre els que presentaren a la jornada tècnica de parcs i jardins celebrada a Badalona.
Aquest parc es un dels espais considerats com a Refugis climàtics, durant els períodes de calor.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 