La Font de la Grípia està situada al barri de La Grípia i Can Montllor de Terrassa, teniu Bus urbá que us porta, des d’allí cal que us dirigiu al carrer del Pintor Casas amb confluència al carrer Millars,
des d’aquest punt, preneu un camí que esta cimentat que fa una certa baixada fins la Font.
Fa uns anys en rere, La Font de la Grípia disposava d’un berenador i molts horts il·legals per la seves rodalies.
L’Ajuntament va considerar en fer neteja i deixar com a zona verda-forestal aquest espai.
L’antiga Bassa de la Font de la Grípia, esta situada propera al Torrent,
a uns 5 minuts de la font direcció a Mossèn Homs.
Es una bassa rectangular, sempre plena d’aigua,
En la que viuen nombrosos amfibis i petits animals depenen molt de l’aigua i d’una zona humida.
Així com, es un punt d’aigua per ocells, granotes, cap grossos, sargantanes…
Si aneu per la tarda o capvespre, vigileu amb les picades de mosquits !…
El Pou de Cal Planell està a pocs metres de la masia en el barri de la Monistrolet, a tocar la carretera i molt a prop de la via del tren. de Rajadell.
Segons el propietari de Cal Planell, no es un pou de mina, sinó un dipòsit que omplia regularment el “tren de l’aigua” que venia de Manresa i omplia els pous de les cases de prop la via.
Pou de parament de totxo (rajoles) i pedra. El pou es circular i se li adossa un cos rectangular, amb el safareig.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba i propi.
Autoria de la fitxa: F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Mapes de Patrimoni Cultural- Diba
La Font dels Escolans està darrera de l’ermita de Sant Esteve en la colònia Soldevila de Balsareny.
Historia:
Amb la creació de la colònia Soldevila, també coneguda com a colònia de Sant Esteve, l’antiga església que hi havia en aquest indret va quedar-hi incorporada per donar-hi servei religiós.
Entre els anys 1985 i 1986 es va portar a terme una restauració de l’església promoguda pel capellà que n’estava al càrrec, mossèn Joan Bajona, i amb l’ajuda dels veïns de la colònia.
Va consistir en la neteja i consolidació dels murs interiors, que estaven recoberts amb guix, cosa que va permetre deixar ben visible l’absis romànic i la seva finestra de doble esqueixada, que romania cegada.
Una mica abans, el 1970, el mateix mossèn Bajona ja havia ideat i creat l’espai de la Font dels Escolans, al darrera de l’església. El monument als escolans és obra de Narcís Bessa i Fornell (de Sant Llorenç de Morunys) a partir d’un dibuix de mossèn Bajona.
Joan Bajona i Pintó (1932-2020) va néixer Sant Llorenç de Morunys, fill de pare paleta i mare amb aficions artístiques. Fou professor de plàstica, manualitats i humanitats a l’Escola Diocesana de Formació Professional de Navàs, més endavant va ser capellà de la Colònia Soldevila entre 1961 i 1978, i després ocupà la plaça de rector de Balsareny, un càrrec que exercí entre 1978 i 1990.
Persona d’interessos polifacètics, va conrear diferents disciplines artístiques, a més de ser també un gran amant de la música.
Va destacar sobretot en l’especialitat dels mosaics, des de 1965 i amb una obra extensa repartida en diferents poblacions com ara Riner, Sant Llorenç de Morunys i, especialment, Balsareny.
Alguns dels seus treballs són de caràcter menor, d’altres configuren petits monuments que porten un segell molt personal, no exempt d’una certa ingenuïtat naïf.
Uns anys després del tancament de la fàbrica, el 1992, tot el conjunt de la colònia, inclosa l’església, fou comprat per una multinacional.
Font envoltada d’una zona enjardinada que es troba rere l’església de Sant Esteve de la colònia Soldevila, avui en un estat d’abandó força acusat. Tot el conjunt fou ideat i executat en bona part per mossèn Joan Bajona a la dècada de 1980, quan era el capellà de l’església. Consta de diferents àmbits en un terreny terrassat que arriba fins a la fondalada d’un torrent.
A la part alta hi trobem una caseta de pedra i fusta ornamentada amb un seguit de còdols que recreen la muntanya de Montserrat, amb una rèplica de la Moreneta i altres figuretes.
Al costat hi trobem el monument als escolans, un conjunt escultòric fet de ciment i amb revestiment metàl·lic que representa un escolà que toca la flauta i,
al costat, el Timbaler del Bruc, tots dos aixoplugats sota un paraigua.
Antigament sobre el paraigua hi queia un rajolí d’aigua que seguia cap al brollador que hi havia a la caseta i,
a través d’un regueró, continuava fins omplir la bassa que hi ha a la terrassa inferior, que era plena de peixets.
Diverses taules de pícnic i parterres abans ben enjardinats completen el conjunt.
L’Alzina de Rafamans està al costat de la depuradora del municipi de Corbera de Llobregat i,
del camí que baixa a la Font de la Rovira en el municipi de Cervelló.
És un exemplar d’alzina (família de les fagaceae, gènere Quercus ilex),
que presenta un diàmetre de peu d’entre 0,60 – 1 m, copa de més de 10 m d’alçada i 10 m de diàmetre.
L’Alzina és un arbre que pot ser considerat un exemplar especial, ja que per les seves dimensions i antiguitat (és centenària) forma part de la història del municipi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro
L’edifici de can Barnils esta situat en el camí antic de Granollers en el Barri de Sant Cristòfol de Santa Eulàlia de Ronçana.
Can Barnils és una masia construïda al segle XIX, a la qual s’hi va adossar una casa durant el primer terç del segle XX.
Al voltant d’aquest període es van construir dos volums més que tenien un ús agrícola.
Davant la façana principal s’hi conserva l’antic pou,
és circular fet de rocs i pedres de diferents mides,
en la part superior està tancada amb un sostre algo ovalat. Una portella de fusta tanca l’obertura per extreure l’aigua, amb una jardinera o petit abeurador antic.
El Mirador de l’Alzina de cal Torres, es troba situada en el pla on antigament havia existit la masia.
Per anar-hi cal seguir el camí rural que surt de la carretera BV-2249, en algo més de cinc minuts arribareu al turonet que hi ha l’alzina de cal Torres.
Des d’aquest punt, es domina una amplia vista casi a 180 grau a la rodona.
Un paisatge en les que podem veure verdes muntanyes al fons.
Per les rodalies, magnifiques vinyes i ven cuidades.
A prop de l‘Alzina centenària, hi han varis xiprers.
També, varies oliveres a un nivell més baix.
Petits grups de pinedes aquí i allí…
I de lluny la muntanya de Montserrat
Per últim, en la part principal, on estaria la propiamen la masia, hi ha varis arbres molt vells.
Per visitar a Les Dames Coiffées, cal anar al Pont del Riu, allí prendre el camí al nord, està senyalitzat.
És seguir la Ruta de la Séquia al llarg d’1,3 km fins la Resclosa dels Manresans.
És una formació geològica peculiar que es coneix amb el nom de Dames Coiffées (dames amb barret) i que consisteix en una mena de columnes naturals amb una llosa de roca dura al capdamunt.
Estan emplaçades a la part baixa del cingle que hi ha en el congost del riu Llobregat, a l’alçada de la Resclosa dels Manresans.
Aquestes estructures geològiques són el resultat de l’erosió diferencial dels materials caiguts dels penya-segats.
De manera que els més resistents, com les lloses de gres, han protegit aquestes columnes de terra des de la part alta, com si fossin barrets.
L’erosió de la base del turó del castell per part del riu és el principal responsable de les esllavissades que provoquen acumulacions de sediments més avall. Aquests paquets de sediments són de diverses mides i no tenen cap coherència estratigràfica, més enllà de l’ordre amb què han anat caient.
Finalment, l’erosió provocada per l’aigua de les pluges ha anat modelant unes formes capritxoses, ja que els blocs més grossos i resistents situat a dalt protegeixen de l’erosió els sediments més fins que es troben a sota.
En això consisteix l’erosió diferencial, que produeix un intens buidatge sobre els sediments fins, mentre que els que tenen la protecció del “barret” resisteixen i es mantenen en forma de columnes. Per això s’anomenen també “pilars coronats” o orgues.
En aquest indret, concretament, hi trobem dues sèries de columnes “amb barrets” que s’alcen per sobre del perfil del penya-segat.
Com que l’accés és una mica difícil, les dammes coiffès també es poden observar des d’una mica més amunt, a la pista que segueix el recorregut de l’antiga via del ferrocarril de Manresa a Berga (el Carrilet), just sota del castell de Balsareny. En aquest punt s’hi ha adequat un plafó informatiu sobre l’espai natural de la zona humida de la Resclosa de la Séquia de Manresa que explica, també, el procés de formació de les dames coiffées.
És un bon lloc per contemplar aquestes estructures geològiques des d’una perspectiva alta i un excel·lent mirador per gaudir d’espectaculars vistes sobre la vall del Llobregat i el seu bosc de ribera.
Prop d’aquest punt hi ha unes escales de roca que condueixen fins al castell tot passant per un corriol enmig d’un bosc obac.
Aquesta bassa de can Morros esta al costat del camí de Valldòria i a uns 170 m. al NO de Can Morros de Rajadell.
Historia:
Cal Morros és un mas del segle XVII o XVIII (tot i que té origen medieval) que als segles XIX i XX fou ampliat i convertit en una gran explotació agropecuària.
A la part posterior es va construir un gran edifici residencial, possiblement per a parcers, que recorda a petita escala la colònia de parcers construïda i no estrenada de can Dalmau.
Com a can Dalmau, s’hi construí, segurament a finals del segle XIX o a principis del XX, una gran bassa per a regar els camps.
Gran bassa circular que forma part d’un complex d’infraestructura hidràulica d’un gran interès.
La bassa recollia l’aigua pluvial provinent dels recs de les vinyes per dues entrades.
Una xarxa de rases recollia les aigües pluvials d’una extensa superfície per confluir a l’entrada de la bassa.
Poc abans d’entrar a la bassa l’aigua passava per dos dipòsits que filtraven el llot. Aquesta bassa té una sortida que portava l’aigua fins la casa de Can Dalmau per una canalització.
La bassa està feta amb grans carreus perfectament tallats a mida. Està encerclada per una barana de ferro.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez
fonts naturals, aigua, muntanya i més 