Cal situar-se en l’església (nova) de Sant Pere de Viladecavalls del municipi de Calders.
En part frontal de l’església i adossada al mur a l’esquerra, esta la font, actualment no raja aigua, disposa d’una pica. Tota l’estructura esta feta de maons i pedres.
El Parc de la Molinada esta en l’ Avinguda Prat de la Riba, 27. Pallejà.
Història del parc :
Abans que, a finals del segle XIX, el doctor Josep Tarruella fes construir el casal i els jardins que formen el parc de la Molinada, l’indret formava part d’un sector de Pallejà conegut amb el nom de “els Horts de Baix”. Eren unes petites extensions d’horta, de consum familiar, arrendades per famílies del poble que no disposaven d’hort al pati de casa seva. Aquells horts es regaven amb l’aigua de la Molinada, un antic sistema de reg de Pallejà.
A finals del segle XVI, ja es tenen referències documentals sobre l’existència d’un molí a Pallejà. La seva situació no era l’habitual, prop del riu o d’un canal, sinó que es trobava a la part alta del poble. Darrera hi havia una bassa, que s’omplia amb l’aigua del brollador de la font de la Presa, situada a la muntanya. El molí molia “a bassades”: la força de l’aigua, en caure de la bassa, provocava el moviment de la maquinària.
Després de donar al molí l’energia necessària, l’aigua seguia muntanya avall, canalitzada per una regadora de maons, encara visible en alguns trams. Quan entrava al poble, s’aprofitava per regar els horts, amb un horari assignat per a cada casa.
Aquell sistema de reg es coneixia amb el nom de “la molinada”. El seu camí anava pels actuals carrers de Roger de Llúria, de Sant Francesc, de Martí i Julià, de Miquel Ricart i, per la carretera, fins arribar als Horts de Baix.
Des dels Horts de Baix i la Molinada fins al magnífic casal i els jardins dels Tarruella, el parc de la Molinada ha recuperat i ha posat a l’abast dels ciutadans de Pallejà, un petit bocí de la seva història comuna.
La Molinada és un parc petit, que ocupa l’espai de la casa del segle XIX i, amb els jardins i els antics horts dels Tarruella.
La casa i el que resta dels jardins que l’envoltaven són a la part alta on, expressament,
s’ha obert el tancament de la finca per facilitar el contacte amb l’àmbit del castell de Pallejà, situat just al davant,
per la banda de baix, el Parc també és obert, amb accés des de qualsevol punt per una vorera-passeig, que el connecta amb l’entorn urbà.
Indret d’interès historicoarquitectònic, vegetació singular, jardí històric, escultura, fonts d’aigua potable, jocs infantils, taula de ping-pong, Centre Cívic.
És un parc petit, que ocupa l’espai de la casa, els jardins i els antics horts dels Tarruella,
on es conserva l’antiga bassa.
Amb un total de Superficie de 7.410,07 m2.
Recull de dades: L’àrea metropolitana i Ajuntament de Pallejà
Per anar a la Font del Roure, cal anar per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km. 8, seguiu a la dreta un ample camí, al poc cal desviar-vos per un camí que surt a la dreta, millor anar a peu, que us portarà a la Font del Roure.
Font situada a peu del camí vell de Can Marcet i sota del Roure centenari.
Està formada per un petit mur de pedra lligada amb morter, del qual en surt un tub metàl·lic que fa de brollador.
L’aigua cauria sobre una petita canalització que condueix a una bassa que hi ha davant plena actualment de vegetació.
A l’altre costat del camí hi ha un roure centenari i un forn de calç.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
L’Alzina Gran esta al costat del camí de can Migrat, a 300 m del carrer Pau Bertran de Collbató. És situat al mig del torrent del Clot del Lladerns que baixa de la muntanya. Hom creu que l’aigua del torrent ha afavorit el seu creixement.
Historia:
L’hisendat local Ramon Rogent passejava pel camí de cal Migrat i va veure uns homes que tallaven branques de l’alzina per fer llenya i els ho recriminà, però no li feren cas. Aleshores, Rogent els donà un bitllet de 100 pessetes a cada un perquè paressin de malmetre l’arbre i no perdessin el jornal.
L’any 2004 l’empresa Moix va emetre un informe de l’estat de l’alzina i va determinar que “el factor primari i desencadenant del decaïment i pèrdua de vigor va ser la realització d’una rasa que va malmetre entre un 30 i un 50% de la massa radical absorbent i una part important de la massa de subjecció”.
També va diagnosticar la plaga i va recomanar les següents actuacions:
Modificar el traçat del camí.
Fer un tractament fitosanitari per eradicar els cerambícids.
Fer una poda de sanejament.
L’Alzina Gran és l’arbre més emblemàtic de Collbató. Es tracta d’un exemplar de “quercus ilex” de gran envergadura.
Des de fa uns anys està malalt: ha perdut vigor i massa foliar i, a més, està infectat per una plaga de cerambícids, uns escarabats que perforen la fusta.
L’any 2006 es va endreçar l’entorn de l’alzina, amb la implementació d’aquestes mesures de protecció, i es van iniciar els tràmits per sol•licitar la declaració d’Arbre d’Interès Local.
Tractament de reforç i manteniment de l’alzina gran :
El Safareig de Mogoda es troba ubicat en el nucli de Mogoda, a llevant dels edificis situats al carrer principal, unes escales hi porten.
Aquest safareig actualment en desús, es troba buit d’aigua tot i que en bon estat de conservació.
El safareig presenta una planta gairebé quadrada, construït amb obra i arrebossat tan per dins com per fora.
Exteriorment presenta un arrebossat recent realitzat amb morter (ciment) que n’oculta el parament.
Tot i així aquest arrebossat s’ha realitzat fins a la mateixa alçada al volt de tota l’estructura, quedant a la vista restes de l’antic arrebossat i les peces ceràmiques que conformen la repisa damunt la qual les dones rentaven la roba. Interiorment el safareig es troba arrebossat i pintat de blanc (no restaurat).
El fons del safareig és fet amb cairons quadrats de mida petita, disposat amb enrajolat de caixó, amb algunes peces reposades amb rajoles també vermelles que no són les originals.
A un dels extrems de l’estructura s’observa una mena de pilastra de la qual surt un tub de ferro corbat per on sortiria un broll d’aigua que ompliria d’aigua neta el safareig.
Observacions:
Tot i que es troba dins el conjunt de Mogoda, protegit i catalogat pel PEPPASPM, no gaudeix d’una protecció específica.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La bassa de can Rufi, esta situada en front de l’antiga masia de can Rufi de Caldes de Malavella.
Gracies a un acord amb els propietaris de la Finca de can Rufi, l’Associació de La Sorellona va portar l’arrenjament de la bassa.
La bassa en l’actualitat es un espai en custòdia, aquesta bassa és com una reserva on hi han amfibis i altra fauna autòctona.
Un cartell dona a conèixer que no es tirin altres animals no autòctons, com peixos, tortugues, crancs, entre altres, els quals poden perjudicar la vivència dels animals allí existents.
Recull de dades: Del cartell d’Adrena i La Sorellona
El Dia Mundial de l’Aigua es celebra principalment el 22 de març de 2023.
El Dia Mundial de l’Aigua 2023 té com a objectiu accelerar el canvi per resoldre la crisi de l’aigua i el sanejament.
El Dia Mundial de l’Aigua se celebra anualment el 22 de març com un mitjà per centrar l’atenció en la importància de l’aigua i la defensa de la gestió sostenible dels recursos hídrics.
L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 22 de de març de 1993 com el primer Dia Mundial de l’Aigua, després que la seva celebració s’aprovés a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) l’any 1992.
El Parc de les Planas està situat en l’Av. d’Isabel la Catòlica de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l’Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals.
Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l’agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona.
Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se’n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat.
La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles.
Les de l’Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l’Hospitalet era anomenat “la bòbila de Barcelona”. Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX.
A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l’onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l’oferta de llocs de treball.
L’especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d’aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada.
L’espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent.
L’any 1976 s’aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l’especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.
L’antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l’any 1986.
La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’ha succeït en aquestes tasques.
El 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha,
El 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l’Hospitalet.
Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l’avinguda d’Isabel la Catòlica,
i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide.
La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador.
La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 