El Roure del pont de Can n’Ubach, esta situat al costat del pont, a pocs metres de la carretera C-1413a de Rubí a Molins de Rei, en el municipi de Sant Cugat del Vallès.
S’accedeix a peu fàcilment per la citada carretera, hi ha una cadena. Al poc arribareu al Pont i tot abans de creuar-lo a la dreta esta el Roure.
Esta calculat que pot tindre uns 200 anys.
La zona on està emplaçat aquest arbre és el peu del puig Pedrós de l’Obac, una àrea destacada pel seu valor ecològic i geològic.
Actualment, sobre la seva escorça es poden veure les cicatrius d’un incendi que va patir temps enrere.
A la part nord del nucli de Cercs, al carrer del Cap de la Costa.
Historia:
Segons conta recollit (PIÑERO, PERARNAU: 1992), al mateix indret hi havia un safareig d’inicis del segle XX, el qual posteriorment es va abandonar.
Al mateix lloc, l’any 1942, s’hi instal·lar l’actual safareig.
La data que actualment consta al safareig és la de l’any 1947.
Fa pocs anys l’estructura va ser reformada, construint una nova teulada, instal·lant baranes i fent una repassada general de tota l’estructura del safareig.
El safareig està construït en un rebaix fet al talús del terreny. De fet la seva estructura s’adossa a la mateixa roca. Es tracta d’un safareig de planta rectangular, amb la part superior de dos dels murs inclinada cap l’interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba, al costat sud i oest.
El dipòsit està bastit amb murs que presenten un revestiment de morter industrial que no permet veure el material constructiu, per al costat nord un mur de pedra vista s’aixeca a major alçada que el nivell del dipòsit; en aquest mur hi ha una mena de cartel·la feta en ciment que indica l’any 1947. L’entrada de l’aigua és a l’angle nord-est.
El safareig es troba construït damunt una plataforma que regularitza i anivella el paviment. Compta amb una coberta de bigues de fusta, llates i teula àrab, sustentada sobre pilars de maó massís.
En la darrera remodelació es va instal·lar una barana de barrots de fusta. L’aigua que sobrant és conduïda cap un altre petit dipòsit, situat a l’extrem oest, a nivell del paviment, i fora del ras de la coberta.
Al costat del safareig, hi ha una font; aquesta compta amb un frontal de constitució senzilla fet a partir de maó massís i formigó al centre del qual hi ha l’aixeta polsador de llautó;
a la base hi ha una petita pica revestida també amb ciment industrial. L’estructura està bastida arrambada al talús que conforma el terreny.
Recull de dades: Mapes del Psatrimoni Cultural – Diba.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
La Font de Cal Pipa o Font de la Pipa esta situada en el carrer de la Canal 12 de Gósol, i adossada a la façana lateral d’una caseta de Cal Pipa.
La Font de raig continuo esta dins d’una construcció d’obra amb un arc de mitja punta, l’aigua cau a una pica rectangular, al seu costat hi ha un banc de forma rectangular de la mateixa obra de la font i adossada a ella.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 