Les covetes, de fet es tracta de dues Balmes i dues covetes,
situades mes avall de la principal cova del Toll.
També cal destacar la Balma del Torrent Mal amb 65 metres de recorregut,
amb una surgència intermitent, i una bonica cascada.
(Quan vàrem anar estava seca per manca de pluges).
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Les coves del Toll són unes coves prehistòriques situades al municipi de Moià, al Moianès.
Es divideixen en dos sectors:
La galeria sud (108 m), zona ocupada per l’home prehistòric.
La galeria est (80,55 m), que voreja sobre un curs fluvial intermitent.
En total fan 1.148 m de profunditat, no obstant això la part visitable, en forma d’ela, és de 180 m.
És una de les coves prehistòriques d’Europa més rica en fauna del Quaternari, durant les glaciacions würmianes.
S’hi han trobat restes fòssils d’hipopòtam, rinoceront, ós de les cavernes, lleó, hiena, bou primitiu, isard, etc.
També s’han descobert restes d’un foc i d’alguns estris de sílex corresponents al Mosterià,
les quals demostren la presència humana de l’home Neandertal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat).
Les troballes, relatives a l’Epipaleolític, al Neolític i a l’edat de bronze, mostren canvis en l’activitat dels pobladors.
S’hi va trobar un individu masculí i robust, no gaire alt i branquimorf, de tipus alpí,
del qual s’ha trobat l’enterrament i que s’acompanya d’un fermall metàl·lic d’origen centreuropeu.
Actualment totes les restes arqueològiques que s’hi han trobat s’exposen al Museu de Moià.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Per anar a la Font de can Marcet , cal anar per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa de Montserrat, poc abans del Km.8 seguiu a la dreta un ample camí, al poc sense desviar-vos per un que surt a la dreta, que us portaria a la Font del Roure que properament us la presentaré.
A poca distancia arribareu a un vell i estret pont sobre les vies del tren, passeu amb precaució i agafeu la pista de la dreta que fa una certa baixada, a uns 200 metres i abans d’arribar a la masia de can Marcet, trobareu a l’esquerra un sender que us portarà directament a la Font.
De fet, és una antiga mina, actualment sense portella que la tanqui, podeu veure l’estructura interior.
Al no ploure des de fa molt de temps, esta totalment seca.
A l esquera de l’explanada hi ha un llarg seien adossat a la paret.
Cal destacar que fa anys deuria estar tapada aquesta explanada, on encara quedant les arcades de ferro que deuria sostenir algun tipus sostre.
A l’any 2018 va ser recuperada, us passo l’enllaç :
http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com/2018/12/recuperada-la-font-de-can-marcet.html
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Granja Soldevila és situada el Pg. de la Florida amb l’av. Onze de Setembre; és una construcció característica del modernisme menor de principis del segle XX i un dels edificis nobles més reeixits de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). S’hi ubiquen diversos serveis municipals com Ràdio Santa Perpètua, i els departaments de Cultura, Educació i Promoció Econòmica de l’ajuntament.
En el seu antic camí d’accés, s’han conservat la majoria dels plataners, situats en cada costat del camí.
Avui us faig la mostra d’aquests plataners, durant l’hivern i en el període de l’estiu.
Com podem veure en la imatge, són arbres corpulents, en la majoria estan en bon estat.
Molts d’ells, fa anys que no s’han tallat les branques, que ara són molt allargades cap a munt.
Pocs, tenen ferides obertes antigues en el seu tronc. Esperem que durin en el seu conjunt molt més anys…
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
El Pou del Xic Riera esta situat en l’Avinguda del Centenari, 38, darrere la piscina municipal, a 650 m de l’Ajuntament de Collbató.
Historia:
El pou de cal Xic Riera és dins d’una caseta d’obra arrebossada. Té la teulada a dues aigües i el carener perpendicular a la façana.
En una de les parets hi ha una porta per accedir al pou i en una altra una finestreta paredada, on abans hi havia l’aixeta.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural
Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
No és un riu, però quasi. Les seues aigües cristalines, procedeixen de l’ullal de la font de la Reina, en el paratge natural municipal del Molí de la Font. L’ullal -molt cabalós- aflora a uns 5 m. sobre el nivell de la mar, i dona cabal a diverses séquies, que després de recórrer una distància entre 3 i 5 km. fan cap a la mar.
Text i Fotografia : Jordi Monfort
Parc de l’Agulla és un llac artificial on desemboca la Séquia de Manresa al nord de la capital del Bages, a la vora de la carretera de Santpedor.
El nom prové del distribuïdor de l’aigua de la Séquia, ja que en aquest lloc abans la Séquia se separava en dos canals. Antigament s’utilitzava «agulla» per un canal o rec.
És un espai lúdic molt freqüentat pels manresans, sobretot els caps de setmana.
Historia:
Al parc hi ha plantades diverses espècies d’arbres, acull més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones amb gespa.
Podem veure els monuments a la Séquia i al Gos, l’amic fidel, amb versos del poeta mexicà Amado Nervo, i la columna trencada dedicada a Josep Maria Vives i Llambí.
Hi ha amplis espais de joc i gronxadors per a nens i nenes de diferents edats i la pràctica esportiva que fan d’aquest espai un dels més visitats a la comarca. Així com la casa de l’Aigua i el Museu.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Brocal del pou de can Llates es situat a dalt de la rotonda d’accés a Collbató, per can Llates de Collbató.
Devia pertànyer a la veïna masia de can Llates.
El brocal del pou de can Llates té forma rectangular i la coberta de volta feta amb rajoles.
La resta de l’estructura fou bastida amb rocs i obra cuita. L’interior està arrebossat.
Falta la part del davant, on hi havia la boca per treure l’aigua, i una part de la teulada, que van ser esbotssades per fer les obres de l’A-II.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons
Adaptació al Text al bloc : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font del Camp Miracle esta situada en una explanada en el costat de l’ermita de Sant Medir, dins del Parc Natural de Collserola en el municipi de Sant Cugat del Vallès.
Aquest espai es denomina com el Camp del Miracle.
La Font es molt necessària per la gent de pas per aquest lloc, senderistes, ciclistes, per qui va a passar el dia per les rodalies…
Sobre tot que es fa l’Aplec de Sant Medir, on s’omple de gent, es feia imprescindible disposar d’una font en aquest lloc.
La Font es d’obra amb un mur fet de rocs, en un dels laterals es més elevat on hi ha la imatge en rajoles de Sant Medir.
Disposa de 4 aixetes de polsador on l’aigua cau a una gran pica semi circular. No es d’aigua natural, es de xarxa.
Es un espai molt ampli, ideal per fer un descans, fer un àpat… i perquè no, prendre el Sol…
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 