En Riudellots de la Creu ens cal situar-se al veïnat de la República, d’allí seguirem el camí tot passant per la riera de can Giralt, i
mes tard el rec de la Font, continuem fins arribar al Torrent de la Cremada, on a prop hi ha la Font de Sant Martí.
La Font esta seca … i el seu estat en general és de molt deteriorada i abandó…
Us passo la seva llegenda, estreta del costumari català de Joan Amades:
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
La font de la Mina, com l’anomenen més actualment, té una altra denominació: la font de Can Janic.
Aquest és el nom del mas que hi ha a l’altra banda de la font i que, juntament amb Can Tulsà i Can Met de Boscós, eren les cases que antigament se n’aprofitaven.
Ben possiblement els estadants d’aquestes cases foren els que, més de dues centúries enrere, van decidir construir la font i arranjar el seu entorn per treure’n profit.
És una font de biot, on l’aigua brolla subterràniament i
a la qual s’accedeix baixant uns graons.
És una construcció robusta, feta de pedra, on es veu un treball sobri i pensat perquè duri.
En el quart graó hi ha un desguàs per on, en les èpoques en què el nivell pujava molt, l’aigua es filtrava per regar la feixa de davant de la font.
La Palmira Armengol Ribas, que a mitjan anys quaranta havia treballat servint a Can Janic, veia com amb el carro i les semals portaven l’aigua des d’aquesta font fins a la casa.
A pocs metres a un nivell inferior hi ha l’antiga Bassa o Safareig, on les dones dels masos de les rodalies anaven a rentar-hi la roba.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
[4] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/
[5] https://joanamades.cat/wp-content/uploads/2020/05/Amades_Esplugues_conferencia.pdf
[6] Solé, Ramon. https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/
Des de la carretera C-26, i front de la masia de cal Gotlla, hi surt una carretera de terra que s’agafa i porta directament fins el pantà.
Situat al sud del municipi de Capolat, prop de la frontera amb l’Espunyola.
El pantà de l’Espunyola “Petit” és un petit embassament del municipi de Capolat.
Està format de fet per dos embassaments situats just un a continuació de l’altre,
separats per una petita presa.
El pantà “Petit” està envoltat, per una tanca metàl·lica, per evitar accidents.
Recullen les aigües d’un petit torrent afluent de la riera de Navel.
No s’hi ha desenvolupat vegetació de ribera ni vegetació helofítica, tret d’algun clap de boga molt puntual.
El seu aïllament fa que no presenti cap impacte que el pugui posar en perill.
Esta en un espai natural de bosc de Pi Roig, que fa que sigui molt ric amb bolets…
En general, cal vetllar només perquè l’espai mantingui les característiques actuals.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona.
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies : Mª Àngels García – Carpintero
Des de la carretera C-26, i front de la masia de cal Gotlla, hi surt una carretera de terra que s’agafa i porta directament fins el pantà.
Situat al sud del municipi de Capolat, prop de la frontera amb l’Espunyola.
El pantà de l’Espunyola “Gran” és un petit embassament de 0,8 hectàrees del municipi de Capolat.
Es troba inserit en un ambient totalment forestal, enmig d’una pineda de pi roig amb boix i roures.
Està format de fet per dos embassaments situats just un a continuació de l’altre, separats per una petita presa.
Recullen les aigües d’un petit torrent afluent de la riera de Navel.
No s’hi ha desenvolupat vegetació de ribera ni vegetació helofítica, tret d’algun clap de boga molt puntual.
El fons del pantà, però, ha estat colonitzat per herbassars de Myriophyllum (hàbitat d’interès comunitari 3150).
La transparència i l’excel·lent qualitat de l’aigua fan que aquest espai destaqui especialment per ser un punt important de reproducció d’amfibis, especialment diverses espècies de tritons.
Es tracta, doncs, d’un espai de gran interès per a la fauna amfíbia.
El seu aïllament fa que no presenti cap impacte que el pugui posar en perill.
En general, cal vetllar només perquè l’espai mantingui les característiques actuals.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputacio de Barcelona.
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies : Mª Àngels García – Carpintero
Des de Setcases cal situar-se a la carretera ( pista forestal o de terra) que us portaria a Espinavell. Es una travessia llarga, recomanem anar amb tot terreny i que no estigui nevat…Passareu pel mirador de la Baidana.
Deixareu aquesta carretera per agafar a l’esquerra el camí de la Balmeta que va al Refugi de Jaume Farrer, passareu a prop de la font i abeurador de la Taverna.
En el Refugi i a sota de la pista hi ha una altre font i abeurador.
Punt aquest per poder fer moltes rutes d’alta muntanya i amb vistes a Catalunya i a França.
Text: Ramon Solé
Fotografies : Dora
Des de Vilallonga de Ter anirem a Tregurà per la carretera GIV – 5265. Allí seguirem per la pista del camí de Fontlletera, poc abans d’arribar al Refugi de Claus, i a tocar de la carretera està la Font de l’Esclop.
Un cartell ens indica la seva situació.
La Font es una deu d’aigua que surt d’un gran forat a la paret de la muntanya, on l’aigua es perd pel camí…
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
Es una Bassa artificial situada dins de la Plaça Ricard Camí, entre la Rambla d’Egara, carrer Cervantes i carrer del Notari Badia de Terrassa.
La finalitat d’aquesta Bassa Naturalitzada es crear un refugi de Biodiversitat.
En aquesta Bassa hi ha lliris, joncs, esparganis, on viuen petits animals i insectes diversos, com libèl·lules, cargols aquàtics, heteròpters, planaries i amfibis.
De fet es un conjunt de animals que ens permet viure sense mosques i mosquits en les rodalies de la Bassa.
No esta permès alliberar en la bassa cap animal, com peixos o tortugues.
Pot ser motiu de comprometre i perjudicar de forma important com a refugi de Biodiversitat.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Es una Font la del Pla del Viver molt fàcil d’arribar-hi, donat que esta a un costat de la pista que portaria de Setcases a Espinavell de Molló.
L’aigua surt d’un broc corbat situat a una roca que fa de petit mur.
Cau l’aigua a una reixa que fa de desguàs.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
Per anar-hi hem de sortir de la mateixa pista de la que baixa el corriol que va a la Font de las Feixes, (Mirar article amb data 28/04/2019)
Als pocs minuts veiem, a l’altra banda de la muntanya, la masia Esparc
i un camí que hi porta, amb una barana.
Just després trobem un camí que baixa cap a la riera.
Aquesta en general amb poca aigua, anem cap a la dreta
des de la cruïlla, la font és a la esquerra.
La Font té la seva estructura molt deteriorada,
no es gaire gran i pot estar mig tapada per la vegetació, per això cal anar amb compte de no passar-nos de l’indret.
D’un forat a la paret mena l’aigua i a la seva dreta n’hi ha una petita pica estreta i allargada.
No disposa quasi d’aigua, i menys en època de sequera.
Per arribar a la Font us serà una mica difícil al no conèixer-ho.
Text: Dora Salvador i Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
fonts naturals, aigua, muntanya i més 