En la Plaça de l’església hi trobem la seva font. Es en forma de caseta, amb teulada. Te una aixeta antiga, l’aigua sobrant va a una pica rodona, Va ser construïda l’any 1984. Darrera seu hi ha un seient fet d’obra.
Aviat arribarem a les 100 entrades, si no ho heu fet ja us convidem a que doneu una ullada a aquest nou blog que mostra racons de territoris més propers, com la resta de la Península i d’altres més llunyans i exòtics.
La Terra és plena de natura i de cultura que cal conèixer i respectar per tal que totes i tots puguem gaudir del patrimoni, aquest és l’interès principal de tot plegat.
La Font del Lleó esta en el Molí de La Roda de Veciana.
La gent que coneix la font, parlen de que l’escultura de la font del Molí de la Roda és una granota però no saben perquè tothom la coneix popularment com la Font del Lleó.
Font de pedra per on raja l’aigua que prové d’una surgència natural captada uns tres cents metres aigües amunt.
Per poder-la canalitzar fins a la font es va construir al darrera mateix, resseguint l’antic mur de la bassa del molí,
un canal de pedra que circula per l’interior d’una mina a la qual s’hi pot accedir a través d’un barri de ferro.
La capçalera de la font està representada amb una escultura zoomorfa, en posició asseguda damunt d’un seient de pedra, amb respatller, a la qual li manca el cap.
Recorda per la forma un batraci i amb les seves mans i ajudat per les cuixes, aguanta un escut que segons Duocastella (2013) podria tractar-se de l’escut de la baronia de Segur.
L’aigua raja per una aixeta moderna, cromada amb polsador, col·locada a la part davantera inferior del seient o banc de pedra.
L’aigua que cau queda recollida en una pica de pedra.
Observacions:
Està vorejada per parets de pedra i vegetació arbòria que permeten que hi hagi un espai fresc i acollidor al voltant de la font.
Al davant hi ha una taula de pedra feta amb una roda de molí provinent de l’antic molí de la Roda.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Jordi Montlló Bolart
A l’entrada a petit poble, al costat esquerd i front de la Bassa, que ja us vaig descriure, esta l’Alzina. Es de tronc allargat amb nombroses branques i bona capçada.
L’hort medieval encara esta present en el Monestir de Pedralbes, podem tindre una clara visió gracies a la reproducció de com es cultivava i la diversitat de producció que tenien en aquell moment.
Ens centrarem en el Hort petit tal com és coneix,
A
B
L’any 2017 el Museu del Monestir va iniciar un projecte per recuperar l’ús original d’aquest espai, amb l’objectiu de reconstruir un hort de quatre parcel·les tal com podia haver estat durant l’edat mitjana.
Per aquest motiu no inclou les espècies que van arribar des d’Amèrica a Europa després del 1492.
Per a conèixer al màxim com podia haver estat l’hort medieval es va constituir un equip multidisciplinari format per especialistes provinents dels camps de la història, l’arqueologia, la botànica, l’arqueobiologia, l’arquitectura, la museografia, l’educació mediambiental i els serveis socials que han abordat el projecte des de diferents vessants.
Es pot veure un recull de verdures collites del dia,
Delimitat per l’avinguda de Martí Pujol i els carrers de Guerau de Liost i John Lennon, és de petites dimensions, amb tan sols 0,81 Ha, i és accessible per tot el perímetre.
Disposa d’espais lliures destinats al descans i a la integració dels residents de la zona. Hi ha parcel·les enjardinades amb gespa i un arbrat ja consolidat format per pins, roures, arbrat de flor, palmeres i arbustiva diversa. També hi ha una àrea de jocs infantils i una altra per a gossos.
Historia:
Inaugurat el 1999, ocupa els terrenys de l’antiga Torre Calitxa, originalment una residència d’estiueig de la família Gusi, propietaris de la fàbrica veïna de Can Gusi, actualment ocupada per l’Asil Roca i Pi.
Durant la Guerra Civil espanyola, aquests marxaren a l’exili, i després del conflicte s’hi instal·laren els frares Agustins recol·lectes, que la van reformar i hi construïren una capella dedicada a Santa Rita.
Finalment, la casa i la capella foren enderrocades a la dècada del 1970, romanent-ne només alguns arbres.
L’any 2005 fou reconegut com una de les 142 zones verdes catalanes més sostenibles, conjuntament amb el parc de Nova Lloreda, entre els que presentaren a la jornada tècnica de parcs i jardins celebrada a Badalona.
Aquest parc es un dels espais considerats com a Refugis climàtics, durant els períodes de calor.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 