Per visitar a la Font de l’Esquerrà, us cal situar-vos en l’aparcament de l’estació de l’Aeri de Montserrat,
cal resseguir la barana esquerra fins a donar amb un camí que baixa al riu Llobregat
,
fa pendent fins a una pista ampla, on girarem a la dreta
i anireu seguint el camí paral·lel al riu Llobregat en direcció al nucli urbà de Monistrol.
Arribareu de seguida a la font de l’Esquerrà,
situada a tocar de la paret de la muntanya, un cartell ens ho fa saber.
És una Font molt senzilla, com que ha plogut aquests últims mesos,
presenta un rajolí d’aigua.
A penes hi ha un tub, subjecta per unes roques.
En la fotografia de 2009, podem veure que disposava d’un tub gran.
Si seguiu pel camí, en uns vint minuts més arribareu a les primeres cases de Monistrol de Montserrat, tot pujant per una rampa que ens permetrà accedir al nucli urbà i enfilar cap a la plaça dels Països Catalans.
Aquest és el poema que Jacint Verdaguer dedica a la Font Vella:
“Tenia set d’aigua pura lo meu cor enfebrosit i enyorava la dolçura de la deu de l’infinit. Com el raig d’eixa Font Vella aboqueu vostra canella en mon cor que s’esbadella i em veureu, Jesús, guarit.”
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
Cal dir que la primera trobada va ser l’any 2018 en Cànoves i Samalús amb 4 assistents.
Font del Ferro
La present Trobada va tindre lloc a Viladrau, el passat dissabte dia 16 de novembre de 2024.
Font de Miquel
El Grup de Fonts, està integrat per gent motivada en buscar, trobar, fotografiar i, en algun cas, arranjar Fonts Naturals, especialment les de Catalunya.
Font de l’Arimany
Aquest any han pogut assistir-hi :
Oscar Farrerons, Rosa Pasaret, Enric Costa, Josep Arla, Javier Cuello, Javier Garcia i Eloy Guirao.
Grup de Font / 2024
En Oscar va fer de guia, visitant algunes de les fonts de les rodalies de Viladrau i donant explicacions en general.
Font Noi Gran
En acabar es va dinar a un dels hotels del municipi de Viladrau.
Font Noi Gran
Un dia de trobada que va ser descrit amb una paraula: “Genial”
Grup de Font / 2024
Tot pensant en una altra trobada que podria ser el proper any a Collserola.
El Molí de Constantí esta a la sortida del poble per l’Avinguda de les Forques, direcció a la Vila romana de Centcelles i a la dreta del riu Francolí.
Us passo la seva historia:
L’origen del molí de Constantí data de finals del segle XIV, ha patit, però, ampliacions diverses al llarg del temps.
Fou propietat de l’arquebisbat fins al 1688, a partir d’aquesta època passà a ser propietat de la vila de Constantí, amb diferents arrendataris.
A finals del segle XIX l’edifici es va eixamplar per la banda nord i s’hi ubicà un molí d’oli, que més tard servirà per triturar sofre, en comptes d’usar energia hidràulica s’usen mules per moure el molí.
Ha passat per molts arrendadors i persones, entre ells, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, el qual ocupà la seu tarragonina entre els anys 1380 i 1407, any de la seva mort.
Després va ser arrendat per Milta, el 1688
L’arquebisbe Josep Sanchís va cedir el molí a la universitat i vila de Constantí, a canvi de 18 dobles d’or pagades el 29 d’agost.
Setze anys més tard (1704) consta com a moliner Josep March, natural de Vila-Rodona.
Hi ha molts més descendents i arrendadors que es beneficiaren d’aquest patrimoni.
Conjunt de diverses edificacions que contenen la part antiga del molí original i les ampliacions de segles posteriors.
El molí és un dels que està en més bon estat de tots els que estaven accionats per aigua en aquesta zona.
Generalment s’utilitza per moldre blat.
El rec o canal passa pel costat de la finca o molí.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 