El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:
En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:
Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.
El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.
La ciutat de Banyoles, fins fa poc, ha estat tradicionalment dividida entre la vila i el terme.
Al terme es vivia de manera diferent a com ho feien els habitants de la vila. Eren majoritàriament pagesos que residien en terres disperses o en masos.
Mas Teixidor
Un mas era un territori que menava una família i comprenia la casa d’estatge, la cort, l’hort annex, les terres i les vinyes.
Can Horts
Conreaven vinyes, arbres fruiters, blat, ordi, civada, mill, cànem, lli i llegums. Criaven vaques, bous, porcs, muls, cavalls, xais i aviram. Pagaven, en festivitats assenyalades de l’any, unes prestacions senyorials a l’abat, o altres oficis dependents del monestir, per les seves terres i cases. Solien ser treball personal, gallines, ous o altres espècies.
El rec d’en Teixidor és, juntament amb el rec de ca n’Hort, són dels primers que es van construir per regular el cabal de l’estany,
permetent el desguàs i regulant la sortida d’aigua mitjançant bagants regulables.
Aquest recs, passant a tocar les cases de Banyoles.
En un tram, podrem conèixer una antiga Font.
També així com un vell safareig, que agafava l’aigua del rec,
on les dones de la Vila anàvem a rentar-hi la roba..
fonts naturals, aigua, muntanya i més 