L’antic safareig esta situat a l’entrada del petit poble de Querol, on hi ha un gran plàtan. al costat mateix de la carretera, venint de Pont d’Armentera,
i punt de partida per anar a l’Àrea de Lleure i a la Font de Querol.
Es de construcció rectangular, es podia rentar la roba gracies a les lloses en pendent.
En el seu inicis no tenia cobert, actualment si en disposa.
Al no ser utilitzat, dins del safareig hi ha peixos de colors.
L’aigua tant entre per igual al safareig
com pel abeurador que estan adossat entresi.
L’antic abeurador era i es pels animals de granja.
Querol és un municipi de la comarca de l’Alt Camp, que s’estén al sector nord-oriental de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i Anoia, i s’estén en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que travessa el territori de nord a sud. Forma part del sector muntanyós del bloc del Gaià, format ací a la part més septentrional per contraforts de la serra de Brufaganya (874 m al punt més alt) i al centre i sud per la plana d’Ancosa, serra que s’inicia a Montagut (962 m), al S del terme, i es continua pel terme de la Llacuna, ja d’Anoia, amb altituds de 900 m. La part de la dreta del riu és accidentada pels contraforts de la serra de Comaverd (827 m, a les Agulles, 625 m al tossal de Saburella).
Cal dir que el punt de partida per anar a la Font de Querol i Àrea de Lleure,
es a l’entrada a aquest petit poble on hi ha un gran plàtan que ahir us vaig presentar.
Seguiu la pista indicada per cartells des del safareig, al poc passareu pel costat d’un edifici,
seguiu i aviat arribareu a l’Àrea de Lleure,
Es una zona amb molts arbres i humida.
Amb diversitat de taules i bancs per poder fer un bon àpat.
En racó, i sota d’una paret de rocosa hi ha la Font de Querol.
Gracies a unes escales hi podreu arribar.
D’un broc gros surt contínuament l’aigua
Que cau a una pica rectangular a una certa alçada del terra.
Es un espai natural i molt tranquil per fer una parada en el camí…
El Safareig públic esta en el carrer Major, 44 de Jorba.
Historia:
L’element associat al safareig del qual es té una constància documental més antiga és el rec que l’abasteix, esmentat l’any 1323.
El raig d’aigua que va del rec cap al safareig era anteriorment sota el campanar (on també hi havia uns abeuradors).
L’any 1921 fou traslladat a l’emplaçament actual.
La tradició diu que el safareig fou construït l’any 1777 com una mesura higiènica per combatre l’epidèmia de pesta que patia la població.
L’edifici del safareig és de planta rectangular, i està alçat amb maçoneria. La seva ubicació en un punt amb força desnivell, entre el carrer del Rec (a darrere, més alt) i el carrer Major (més pla) fa que les obertures estiguin encarades cap a aquest segon, a migdia. Aquesta façana està formada fins a mitja alçada per lloses de pedra calcària més grans que els de la resta.
Per tal de deixar dues grans obertures, la coberta se sustenta sobre amb un pilar central de pedra i el marc de la porta de maó. El pilar central de la façana té la següent inscripció: “AÑO / 1921 / 1867 / 1781”, que podem associar a diversos moments constructius de l’equipament.
L’espai interior està pràcticament tot ocupat per la gran pica de pedra del safareig, de forma rectangular.
Una reforma recent (segle XXI) ha substituït la coberta original per una de nova, amb grans bigues de fusta, que decanten la teulada cap al sud.
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Xavier Bermúdez – iPAT Serveis Culturals
La Font de Gospí és una font del poble de Gospí, al municipi de Sant Ramon (Segarra), situada a la vall que envolta el turó de Gospí.
Historia:
La font actual, anteriorment ja n’hi devia haver alguna altra, i el safareig es varen construir a finals del S. XVIII gràcies a la família Rubí.
Un membre d’aquesta, va “fer les amèriques” i va tornar ric.
El 1772, tal com mostra la inscripció el Sr. Rubí va pagar la font i el safareig.
A la segona meitat del S. XVIII Catalunya s’anava recuperant de la Guerra de Successió. Fou en aquest moment que les ciutats i els pobles van fer millores urbanístiques. Es van crear espais per passejar i afavorir la vida social.
La font i el safareig, que tenen una gran importància en la vida quotidiana, és fan més pràctics i s’embelleixen per fer més agradable el punt de trobada de la gent que va a rentar, a buscar aigua, etc.
Aquests elements que formen part de l’arquitectura popular s’han perdut en alguns pobles. És convenient preservar-los, ja que són un testimoni etnogràfic i mostren com es vivia no fa tant de temps.
Unes escales porten a la font
Actualment es conserva la font realitzada al segle XVIII, concretament el 1772, fruit de la transformació d’una ja existent.
La font original es va cobrir amb una volta formada per un arc de mig punt i es va tancar amb una porta metàl·lica sobre la qual hi ha una inscripció mig esborrada en la qual apareix el nom del promotor de l’obra, el qual degut al seu mal estat de conservació no es pot llegir correctament,
i una segona inscripció que fa referència aquesta transformació: “En loa per lo comu, 1772”.
La font està formada per dos brocs de coure en forma de cap d’animal, possiblement un lleó,
d’on raja l’aigua que es recull en un canal, fet amb pedra saulonenca, que la porta fins al safareig, una construcció rectangular de pedra on s’hi accedeix mitjançanat unes escales,
i que el 1951 es va reformar perquè es pogués rentar de peu.
Del safareig en surt un canal que condueix l’aigua cap als horts
per aprofitar l’aigüa per regar.
Al costat de la font trobem tres piques de pedra, de les quals una servia per netejar la verdura i l’altra s’utilitzava com abeurador
Al Parc de can Vidalet si pot accedir per l’Av. Laureà Miró, 1-67 / i els carrers Molí, 102-112 / Cedres, 40-122 / Glicines, 12-22 / Eucaliptus, 2-16 / Caquis, 2-22 d’Esplugues de Llobregat.
L’aigua era i es un element decoratiu important al Parc, ja que aporta una agradable sensació de frescor i dinamisme a l’ambient.
Però, abans que fessin servir mànegues de reg, els jardins havien de resoldre el problema de l’abastiment d’aigua emmagatzemant-la en un dipòsit enlairat, des d’on es repartia a tot el recinte amb un sistema de petits canals. Aquesta era la finalitat del safareig, que es troba damunt les arcades de rajoles.
Esta en un mirador on s’arriba per dues àmplies i elegants escalinates, al peu de les quals hi ha un curiós exemplar d’alzina amb diversos peus que creixent junts possibles rebrots d’arbres tallats arran de terra.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 