En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:
En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:
Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.
El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.
El Pou de Cal Marcet, està situat en el carrer de Sant Joan, núm. 6 de Matadepera.
Historia:
La llicència d’obres d’aquesta torre és la més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Matadepera (AMMAT) i és del 6 de desembre de l’any 1895.
Va a nom de Miguel Marcet. I l’arquitecte que el signa és Lluís Muncunill.
L’any 1941 s’hi van fer reformes que comportaren un recreixement en planta i un augment de l’alçada del mirador.
Lluís Muncunill (Sant Vicenç de Fals, 1868 – Terrassa, 1931), és un referent de l’arquitectura modernista, sobretot pel que fa a l’arquitectura industrial, esdevenint un gran especialista del maó pla i els tirants de ferro.
Pou situat en l’angle nord-est del pati de la casa, que servia antigament d’abastiment d’aigua a la casa de Cal Marcet i que té una torre de planta circular construïda de maó massís i coronada amb una barana metàl·lica.
Hi ha un accés fet de graons de ferro per l’exterior. La portella inferior està coronada per un arc apuntat.
La porta és de planxa de ferro que porta retallada la data de 1897. L’Accés és Restringit.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Font del Pardal esta camí a Sant Jaume de Viladrover, a uns 350 m al NE de la Font de l’Obi (masia i Font) en el municipi de El Brull.
La seva construcció és d’obra semicircular, amb volta de canó, feta de carreus irregulars de pedra i ciment, de 100 cm d’alçada i uns 130 d’amplada aproximadament. No té cap broc visible, ni actualment surt aigua.
Un cairn (carn en irlandès, carnedd en gal·lès, càrn en gaèlic escocès, karn en bretó) és un túmul, habitualment amb forma cònica. Es troba normalment en terres altes, en erms, en cims de muntanyes o prop de cursos d’aigua.
Varien de petites piles de pedres soltes fins a elaborades obres d’enginyeria.
En català, especialment quan la grandària no és molt gran, aquests monticles de pedres, piles de pedres o fites de pedres s’anomenen cossol o piló.
En els prats de muntanya d’Andorra i com en diversos llocs de Catalunya, el cossol és una petita piràmide de pedres destinada a marcar un límit. Sempre està situada en un lloc visible, una cresta, un coll, una pastura d’estiu o un pla en un cim.
El cossol no té la mateixa valor que la creu de terme, que és la marca indeleble del límit. Es pot completar el marcatge de la trenca entre les creus, com els segells, o bé delimita espais pastorals a l’interior d’una parròquia, per exemple, entre una pastura comuna i un quartó, entre un territori d’ús compartit (empriu) i un territori d’ús exclusiu.
A la Catalunya del Nord, del Rosselló a la Cerdanya, el terme més utilitzat és el piló per a designar aquestes marques de límits construïdes amb pedres seques o, de vegades, amb calç i sorra. El cossol de vegades és modest, de 50 cm a un metre d’altura, uns altres són més alts i amples.
És una moda que ha vingut d’altres països, cada persona que hi passa, hi deixa una pedra més o menys gran.
Del Diari de Barcelona i publicat el 28 d’agost de 2022, en informa que és millor no fer-ho, us passo l’article:
Les Fonts estan en la Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Olesa és un lloc amb abundància d’aigua. El mateix nom d’Olesa deriva probablement de l’arrel pre-romana ol o or, que significa aigua.
En el lloc on hi ha la font hi havia una sorgència natural d’aigua, que inicialment va ser aprofitada en forma de bassa, anomenada Bareia (una paraula que etimològicmant suggereix un lloc on brolla l’aigua). Aquesta bassa servia per regar l’horta que hi havia a la zona de l’actual Eixample i per al consum domèstic.
L’existència de fonts en aquest indret està documentada almenys des de 1693.
A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d’aigua d’algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts.
Concretament en aquesta plaça hi havia dues mines d’aigua i en aquest moment ja diversos brolladors o fonts. L’aigua potable del poble la subministraven aquestes fonts, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis.
Era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, de les fonts d’en Roure i de Vilapou.
Al segle XVIII la font encara era coneguda com la Bareia i tenia un safareig, el qual era utilitzat pels paraires per rentar les seves peces.
Cal dir que aquesta era la plaça on es feia el mercat.
L’any 1858, segons s’indicava en una làpida, durant el regnat d’Isabel II es va construir una nova font, situada en aquesta mateixa plaça, que en aquesta època es va dir de la Constitució, i el safareig es va traslladar a la ubicació actual. El motiu era que les instal·lacions situades al mig de la plaça eren antiestètiques.
En una mesura feta a les diferents fonts de la vila l’any 1879 la “font de la Vila” a la Plaça de la Constitució tenia 41 plomes i era, de llarg, la que té més cabal.
Al segle XX la plaça ha sofert diverses reformes: el 1919, quan es van enrunar unes cases que n’ocupaven la part central o el 1960, quan es va repavimentar la plaça.
Més recentment, l’any 1999 es va remodelar la plaça i s’habilità la font actual.
Al llarg dels anys aquesta plaça ha tingut diversos noms: plaça pública, plaça major, plaça de la Constitució, plaça de la República, plaça Nacional o plaça de la Verdura, ja que és el lloc on s’hi feia el mercat.
Font de construcció recent que ha substituït la que hi havia antigament i que,
des de temps immemorials, constituïa la principal font pública de la vila.
La font actual, de disseny modern i geomètic,
consisteix en un bloc rectangular, llis i revestit amb lloses,
amb una gran pica a la cara nord on cau l’aigua que raja de set brolladors.
Els brolladors, de bronze, adopten la forma de cares.
La font, que és encara molt utilitzada pels habitants de la vila, està situada a un extrem de la plaça anomenada de les Fonts,
que ha estat recentment reurbanitzada amb un paviment de llambordes.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 