Arbres – Els Pins pinyers d’Hostalets de Pierola

Cal situar-se en la carretera  B-231 entre els quilometres 11 i 12, allí surt el camí que porta al dipòsit d’aigua d’Hostalets de Pierola.

Cal seguir la pista que una vegada passat uns camps, s’endinsa per un bosc de Pins pinyers,

podeu anar amb vehicle, aviat fa una certa pujada que es va guanyant altura.

En cada costat del camí, veureu uns Pins pinyers, destacats per la seva corpulència i,

amb una escorça molt gruixuda,

fen-los així uns pins més destacables.

La majoria tenen branques grans i allargades cap a munt.

També aquests pins, disposen d’una pinassa allargada i grossa.

Estan en un bosc relativament net i amb vegetació diversa.

Si seguiu aquesta pista, trobareu una segona a la dreta que us portarà a les runes de l’ermita de Sant Cristòfol.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui destaquem: La Font del Duc de Vilalba Sasserra

Una de les Fonts més destacades de Vilalba Sasserra, és la Font del Duc.

Per anar-hi cal seguir el carrer de la Creu direcció a Can Gol, en aquest punt cal girar a l’esquerra i al poc estareu a una cruïlla de dos camins,

a la dreta al costat del camí esta la font molt tapada per la vegetació.

Primer veurem una antiga taula rodona i al poc la font.

Per accedir a la Font es baixava un desnivell, ara està totalment plena d’aigua.

A l’altre costat del camí (esquerra) hi ha la antiga bassa, avui tapada per la vegetació, rebia l’aigua de la font.

Antigament era l’aigua considerada de gran qualitat…

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

El Mestre de les Fonts de Barcelona (1620 – 1650)

En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:

https://fontsaigua.com/2020/04/19/informacio-el-llibre-de-les-fonts-de-barcelona-del-mestre-francesc-socies-de-lany-1650/

En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:

https://fontsaigua.com/2023/01/24/presentacio-del-llibre-el-llibre-de-les-fonts-aigua-clima-i-societat-a-la-barcelona-del-segle-xvii/

Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.

https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.

https://historiasdebellvitge.com/2024/09/06/breu-historia-del-proveiment-daigua-a-barcelona-fins-ledat-mitjana/

El passat queda unit al present amb aquests texts…

Text: Ramón Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Plataners, una petita reserva d’aigua per ocells i insectes

A l’entrada a Monistrol de Calders, concretament en l’avinguda del Dr. Pere Tarrés, hi ha a l’esquerra una filera de Plataners,

Tots són arbres centenaris, amb un tronc gruixut, i amb branques grosses i allargades.

Al ser tant vells, s’han creat uns forats en la part on surten les branques,

que en dies de fortes pluges s’emmagatzema l’aigua creant -se un dipòsit de forma natural,

són uns punts per beure l’aigua per part d’ocells i petits insectes.

Si es a l’estiu o en època de sequera, durarà poc temps donat a l’evaporació…

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fem safareig: L’Antic rentador de Monistrol de Calders

L’Antic rentador, esta al costat dret de la Riera de Sant Joan, adossada a la paret de darrera d’una casa de Monistrol de Calders.

No fa massa temps estava totalment plena de vegetació seca i terra.

Actualment, esta buida i seca, no arriba l’aigua. Estructura rectangular sols queda alguna llossa inclinada on es rentava la roba.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre d’Aigua de Gelida

Cal situar-se en la carretera C-243b, tot venint de Castellví de Rosanes, pop abans del quilòmetre 7, i d’entrar a Gelida.

Allí, a l’esquerra hi ha l’entrada que a pocs metres esta la gran Torre d’Aigua.

En primer lloc, trobarem un antic repartidor elèctric. Al seguir un metres més a munt, hi ha una gran nau i al costat la Torre d’Aigua.

No tenim el nom del lloc, ni la finalitat de l’antiga empresa, actualment esta abandonat.

Si algú ho sap i ens ho diu podríem completar l’article. Gràcies.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Pou de Cal Marcet de Matadepera

El Pou de Cal Marcet, està situat en el carrer de Sant Joan, núm. 6 de Matadepera.

Historia:

  • La llicència d’obres d’aquesta torre és la més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Matadepera (AMMAT) i és del 6 de desembre de l’any 1895.
  • Va a nom de Miguel Marcet. I l’arquitecte que el signa és Lluís Muncunill.
  • L’any 1941 s’hi van fer reformes que comportaren un recreixement en planta i un augment de l’alçada del mirador.
  • Lluís Muncunill (Sant Vicenç de Fals, 1868 – Terrassa, 1931), és un referent de l’arquitectura modernista, sobretot pel que fa a l’arquitectura industrial, esdevenint un gran especialista del maó pla i els tirants de ferro.

Pou situat en l’angle nord-est del pati de la casa, que servia antigament d’abastiment d’aigua a la casa de Cal Marcet i que té una torre de planta circular construïda de maó massís i coronada amb una barana metàl·lica.

Hi ha un accés fet de graons de ferro per l’exterior. La portella inferior està coronada per un arc apuntat.

La porta és de planxa de ferro que porta retallada la data de 1897. L’Accés és Restringit.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui visitem: La Font del Pardal en El Brull

La Font del Pardal  esta camí a Sant Jaume de Viladrover, a uns 350 m al NE de la Font de l’Obi (masia i Font) en el municipi de El Brull.

La seva construcció és d’obra semicircular, amb volta de canó, feta de carreus irregulars de pedra i ciment, de 100 cm d’alçada i uns 130 d’amplada aproximadament. No té cap broc visible, ni actualment surt aigua.

Recull de dades: Diba.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Avui coneixerem: La Font Plaça de la Vila de Gironella

La Font Plaça de la Vila, esta situada en un costat de la citada plaça a tocar de l’església Vella.

Esta arreglada amb rajoles modernes, al centre te l’aixeta polsador i l’aigua de xarxa pública cau a dins d’una pica rectangular no massa gran.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Que és un Cossol o Fites de pedres?

Un cairn (carn en irlandès, carnedd en gal·lès, càrn en gaèlic escocès, karn en bretó) és un túmul, habitualment amb forma cònica. Es troba normalment en terres altes, en erms, en cims de muntanyes o prop de cursos d’aigua.

Varien de petites piles de pedres soltes fins a elaborades obres d’enginyeria.

En català, especialment quan la grandària no és molt gran, aquests monticles de pedres, piles de pedres o fites de pedres s’anomenen cossol o piló.

En els prats de muntanya d’Andorra i com en diversos llocs de Catalunya, el cossol és una petita piràmide de pedres destinada a marcar un límit. Sempre està situada en un lloc visible, una cresta, un coll, una pastura d’estiu o un pla en un cim.

El cossol no té la mateixa valor que la creu de terme, que és la marca indeleble del límit. Es pot completar el marcatge de la trenca entre les creus, com els segells, o bé delimita espais pastorals a l’interior d’una parròquia, per exemple, entre una pastura comuna i un quartó, entre un territori d’ús compartit (empriu) i un territori d’ús exclusiu.

A la Catalunya del Nord, del Rosselló a la Cerdanya, el terme més utilitzat és el piló per a designar aquestes marques de límits construïdes amb pedres seques o, de vegades, amb calç i sorra. El cossol de vegades és modest, de 50 cm a un metre d’altura, uns altres són més alts i amples.

És una moda que ha vingut d’altres països, cada persona que hi passa, hi deixa una pedra més o menys gran.

Del Diari de Barcelona i publicat el 28 d’agost de  2022, en informa que és millor no fer-ho, us passo l’article:

https://www.diaridebarcelona.cat/-/per-qu%C3%A8-no-has-de-fer-piles-de-pedres-en-platges-rius-ni-muntanyes-

Recull de dades: Viquipèdia i propi

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero