Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.
Historia:
L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.
Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.
Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,
per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.
Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,
adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.
El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.
L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Cista megalítica dels TresReis esta al costat dret de la carretera BV-1031 direcció Els Prats de Rei.
Passat el trencant de Ca l’Oller, el següent a la dreta al municipi de Rubió, esta indicat prt cartells.
Historia:
El sepulcre dels Tres Reis fou excavat l’any 1964 sota la direcció arqueològica de Ricard Batista i Noguera, de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona.
Es troba situat al costat de la carretera BV-1031; via de comunicació ancestral utilitzada durant l’edat mitjana i possiblement també durant l’edat del bronze com a via de transhumància.
A tocar de la carretera BV-1031, passat el km 5 es localitza la cista megalítica (Dolmen) dels Tres Reis, ubicada en un petit turó prop de Ca l’Oller.
Es tracta d’una construcció funerària del tipus cista, formada per la cambra funerària i el túmul.
La cambra de planta rectangular, està formada per cinc lloses sorrenques col·locades verticalment que delimiten la cambra.
La llosa de la coberta ha desaparegut.
La cambra presenta una orientació est-oest.
El sepulcre està envoltat per un túmul de planta circular de 8,20 m de diàmetre.
Els treballs d’excavació van permetre recuperar 230 fragments de ceràmica a mà i set peces dentàries pertanyents a individus d’edat adulta.
Observacions:
Segons els excavadors el sepulcre havia estat alterat per antigues intervencions fet que havia ocasionat la modificació de l’estratigrafia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.
El Jaciment paleontològic de can Prat Barrina s’arriba per la C-25, sortida 114. I agafar la carretera BV-3009 i seguir la pista asfaltada fins quasi Castelltallat. Desviar-se per la pista asfaltada W i N.
Historia:
Al segle XX tot aquest sector estava cobert de terra i va ser per l’activitat d’una explotació de carbó (les mines del Siller de Bertrans) que es va retirar el recobriment i va aflorar la roca natural amb una gran quantitat d’icnites, que es trobaven en molt bon estat de preservació.
Aquestes mines van estar en actiu a les dècades de 1940 i 50.
Al Bages s’han trobat restes de l’Oligocè en el jaciment lacustre de Fonollosa-13, amb primats, rosegadors i insectívors.
També s’han trobat mamífers fòssils d’aquesta època a la Costa de la Vila (Castellnou) i a Santpedor.
Jaciment paleontològic que consisteix en un conjunt d’icnites (petjades fossilitzades) sobre una plataforma de roca calcària.
El jaciment, que es troba al costat mateix d’un camí rural, uns 700 m al sud de la masia del mateix nom, té un gran interès que és el millor d’aquestes característiques quant al seu estat de conservació, extensió i quantitat d’icnites.
Les petjades o icnites corresponen a l’època geològica de l’Oligocè, compresa entre 34 i 23 milions d’anys enrere, i van ser fetes molt probablement per l’espècie Entelodon magnum: un antecessor o parent dels actuals senglars.
El jaciment ocupa un espai de 200 m. quadrats, en el qual hi trobem petjades diverses, sobretot en tres zones: a la part més elevada (a l’esquerra de l’espectador), a l’extrem oposat i entremig.
Les petjades formen diferents “camins” o carrerades, i especialment és visible una banda molt trepitjada a la zona central, que va d’est a oest.
Les petjades tenen formes i profunditats diferents, amb un diàmetre d´entre 10 i 20 cms i uns 15 cms de profunditat.
Les més característiques són del tipus didàctil (de dos dits), però d’altres tendeixen a formes més ovalades i també n’hi ha de tridàctiles (amb tres dits).
Les variacions de la forma són conseqüència més aviat del grau d’humitat del fang en el moment que les petjades van ser impreses. La distància entre les petjades és d´entre 0,5 i 1 metre.
Moltes encara conserven l´argila que les fossilitzava. Fa 30 milions d’anys el terreny on ara hi ha la serra de Castelltallat era una zona plana amb llacs i tolls més o menys efímers.
L’indret on ara hi ha la masia de can Prat Barrina era un lloc de pas habitual de manades d’animals que anaven a abeurar a aquests llacs, i sembla que els que més van trepitjar aquestes terres pantanoses eren de l’espècie Entelodon magnum.
Aquests mamífers de pes considerable van deixar les seves petjades sobre el fang humit que, molts anys després, acabaria transformant-se en roca calcària. El context de flora i fauna associats suggereixen un clima subtropical.
Observacions:
El lloc està habilitat amb un plafó informatiu i didàctic del PEIN Serra de Castelltallat
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Aviat arribarem a les 100 entrades, si no ho heu fet ja us convidem a que doneu una ullada a aquest nou blog que mostra racons de territoris més propers, com la resta de la Península i d’altres més llunyans i exòtics.
La Terra és plena de natura i de cultura que cal conèixer i respectar per tal que totes i tots puguem gaudir del patrimoni, aquest és l’interès principal de tot plegat.
L’hort medieval encara esta present en el Monestir de Pedralbes, podem tindre una clara visió gracies a la reproducció de com es cultivava i la diversitat de producció que tenien en aquell moment.
Ens centrarem en el Hort petit tal com és coneix,
A
B
L’any 2017 el Museu del Monestir va iniciar un projecte per recuperar l’ús original d’aquest espai, amb l’objectiu de reconstruir un hort de quatre parcel·les tal com podia haver estat durant l’edat mitjana.
Per aquest motiu no inclou les espècies que van arribar des d’Amèrica a Europa després del 1492.
Per a conèixer al màxim com podia haver estat l’hort medieval es va constituir un equip multidisciplinari format per especialistes provinents dels camps de la història, l’arqueologia, la botànica, l’arqueobiologia, l’arquitectura, la museografia, l’educació mediambiental i els serveis socials que han abordat el projecte des de diferents vessants.
Es pot veure un recull de verdures collites del dia,
Avui ens fitxarem en la plantació d’Herbes remeieres i especies situades en el claustre del Convent de Pedralbes de Barcelona.
Gracies a les herbes medicinals algunes malalties, en l’antiguitat es curaven o milloraven amb herbes remeieres i especies.
Havien pocs establiments que es poguessin adquirir a la ciutat, havien en tres punts diferents, en el carrer llibreteria, la plaça del Born i a prop de l’església Santa Maria del Mar i el carrer de la Boqueria.
Mes dades:
Pel us propi de les monges del Convent de Pedralbes elles mateixes cultivaven herbes medicinals en el seu hort.
Al principi del carrer del Borgo San Jacobo, a la base de la torre Rossi Cerchi, es va construir una fornícula el 1838, dissenyada per l’arquitecte Francesco Leoni.
Viquipèdia
A l’interior es va col·locar una antiga conca de marbre (que abans formava part de la base de l’escultura de Giambologna, de 1560, que representava Hèrcules i Nessus) sobre un pedestal que sobresortia de la vora de la façana i s’elevava per tres esglaons, i un Bacus de bronze de la base del qual rajava aigua a través d’un cap de lleó, de manera que constituïa efectivament una font pública.
La nit entre el 3 i el 4 d’agost de 1944, la font va ser destruïda, tot i que l’estàtua de Bacus es va salvar, ja que havia estat traslladada als magatzems de la Superintendència, mentre que la conca de marbre es va perdre.
Durant les obres de reconstrucció, es va recrear una fornícula similar a l’anterior que, el 1958, amb finançament de l’Oficina de Turisme, va tornar a allotjar el Bacus i una conca diferent, aquesta vegada formada per un sarcòfag romà.
Un gravat a la fornícula recorda la data i les circumstàncies de la reconstrucció. El 2006, després de la seva restauració, l’estàtua de Bacus va ser col·locada al Museu Nacional del Bargello sent substituïda a la font per un motlle.
Viquipèdia
Recull de Informació: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 