Les excavacions arqueològiques que s’han dut ha terme a l’espai de l’hort petit han permès recuperar la traça i les restes dels antics camins ui del sistema de reg antic.
Partint d’aquests testimonis s’han pogut recuperar i restaurar el sistema hidràulic de reg tal com era que l’espai es cultivava.
L’aigua que rega l’Horta Petita és freàtica.
Proba d’una mina subterrània que ha abastit el monestir des de la seva fundació al segle XIV.
L’Hort disposa d’un sistema de reg que té el nucli a la Bassa, on va a parar un dels ramals que recullen les aigües freàtiques i fibles,
i es reparteix pels carrers de terra que el pagès hi ha de construir i mantenir.
Quan cal regar, s’han d’obrir i tancar les comportes de ferro i controlar els taps del canals.
D’aquesta manera es pot regular el cabal d’aigua que entra a l’espai cultivat.
Actualment, continua sent així, sempre la bassa esta plena d’aigua per les necessitats de reg.
El Dia Mundial de l’Aigua se celebra anualment el 22 de març com un mitjà per centrar l’atenció en la importància de l’aigua i la defensa de la gestió sostenible dels recursos hídrics. L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 22 de de març de 1993 com el primer Dia Mundial de l’Aigua, després que la seva celebració s’aprovés a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) l’any 1992.
El Dia Mundial de l’Aigua 2026 a escala internacional té com a lema “On flueix l’aigua, creix la igualtat”.
Un lema que es fonamenta en la relació de l’aigua amb la igualtat de gènere, ja que, per una banda les crisis relacionades amb l’aigua afecten en major grau a les dones i a les nenes i, per una altra, la gestió en les seves mans comportarà uns majors beneficis pel conjunt de la població.
La diada serveix per explicar quines accions es desenvolupen. Es recomana fer servir les xarxes socials i els hashtags:
Hem recordat en altres moments les tradicionals tasques que les dones i les nenes han dut i duen a terme en relació a l’aigua: anar a buscar-la, portar-la, rentar i rentar-se, netejar les coses i els éssers, cuinar, curar…, aprofitant-la de la millor manera possible.
Ara es vol i volem ressaltar que una gestió en la que elles siguin protagonistes redundarà en benefici de la majoria, ja que s’ha demostrat que la intervenció de les dones en la gestió i distribució de recursos redunda sempre en benefici de la població, especialment en mitjans que, l’acumulació i l’especulació d’uns pocs, han causat una gran depredació i degradació que amb aquesta incorporació femenina esperem revertir.
L’aigua només podrà fluir si no n’hi ha grans retencions particulars.
L’aigua només fluirà canalitzada amb eficiència.
L’aigua flueix quan arriba a tots els racons.
Recull de dades: Diputació de Barcelona “Dia Mundial de l’Aigua” i propi.
Adaptació al Text: Ramon Solé
Text annex i Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Fons fotogràfic: Rasola
El Museu d’Art del Bolet esta al centre del nucli, a la plaça del Mercat i Camí de Berga de Montmajor.
Historia:
El Museu d’Art del Bolet s’ha creat recentment gràcies a la col·lecció donada per l’artista de Montmajor Josefina Vilajosana.
Hi ha més de dues-centes espècies exposades, amb diferents bolets de cada espècie, i realitzats a mà amb fang cuit.
La tècnica decorativa utilitzada fa que els bolets semblin peces autèntiques als que, fins i tot, s’ha afegit detalls naturals autèntics com terra i branques, imitant la textura autèntica dels bolets. Josefina Vilajosana, nascuda a Gargallà a can Gener de Tòlics, és coneguda arreu per l’originalitat de la seva obra, dominant perfectament la tècnica de la ceràmica.
El micòleg Lluc Escànez ha assessorat a la ceramista.
La col·lecció anirà augmentant a mida que l’artista acabi les peces en les que està treballant actualment.
El Museu es troba ubicat en les dependències de l’antic ajuntament de Montmajor, a la planta baixa, que va quedar sense ús l’any 1994 amb la construcció del nou edifici.
La façana exterior esquerra s’ha decorat amb un mural que representa unes mans que ens ensenyant uns bolets.
A la cantonada hi ha un bolet gegant de ferro que ocupa tota l’alçada de l’edifici, i es una Font.
A l’interior hi ha una sala en la que es projecta un audiovisual sobre la història de Montmajor i del seu mercat, els serveis, la recepció de visitants i una única sala d’exposicions a la que s’accedeix per dos passos de terra de vidre sota del qual hi ha una escenografia representant el sol del bosc amb bolets.
Les representacions ceràmiques de bolets es troben dins de vitrines i ambientats amb molsa, terra i branques, ordenats per espècies i amb un panell informatiu en cada vitrina. El pis es destinarà a magatzem o sales d’estudi i tallers en una segona fase de rehabilitació.
Observacions:
Disseny interior de Marcel Castella. Mural exterior pintat Àngel Gispert. Bolet de ferro: Jordi Puig. Per la inauguració es va fer un gegantó anomenat “Tocat del Bolet” realitzat per l’escultor de ca l’Escuder del Pujol de Planès.
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Cortés Elía, Mª del Agua
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac sector de Vacarisses.
Historia:
L’any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l’antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l’Obac, amb una superfície de 623 ha.
D’aquesta manera s’ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural.
Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l’incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha).
La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s’amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo.
La zona de l’Obac va tenir una important ocupació a l’època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l’Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners.
El Parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l’Obac
(aquest últim pren el nom de l’antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses.
La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l’antiga finca de l’Obac, a l’extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses.
Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus.
L’orografia de la serra de l’Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat.
La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular,
com ara el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig.
També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l’esquena del poble.
La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d’aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs.
Un exemple d’aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d’aigua procedent del subsòl.
La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars.
Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d’aigua i zones de ribera d’un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana.
El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l’alzinar, que per sobre dels 800 m
s’enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc).
L’existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades.
Entre d’altres: el senglar, l’esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord.
També s’hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l’escurçó o la salamandra.
Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l’Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d’informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants.
Observacions:
En bona part de la zona hi ha restringit l’accés als vehicles motoritzats
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Per anar a les Oliveres de Gatillepes cal seguir el Camí del Pla del Fideuer, que surt de la Creu de Beca, uns 500 m direcció N en Olesa de Montserrat.
Historia:
L’oli d’Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S’elabora amb una varietat autòctona d’olivera, anomenada palomar olesana.
Ja a l’edat mitjana els arxius religiosos són plens d’al·lusions a l’oli d’Olesa, que era selecte i “digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu”. En el segle XVIII es té constància que s’utilitzava amb finalitats medicinals.
Entre d’altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona.
La producció d’oli augmentà molt durant el segle XVIII. L’any 1788 l’olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d’oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc).
El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l’actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme.
Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d’aquest servei i tothom tenia l’obligació d’utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls.
Aquests trulls o obradors d’oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l’exterior del recinte murallat, prop dels portals.
El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys.
Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l’oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l’olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12.
A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres.
L’any 1912 un grup de petits pagesos s’uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida.
L’any 1913 l’edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes.
L’any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà.
Malgrat una certa recuperació del conreu de l’olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d’inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important.
A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d’oli d’Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994.
Des de fa uns anys alguns productors s’han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l’edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d’aquesta antiga tradició.
Oliverar situat a la part alta d’un turó, prop del torrent de la Creu de Beca, que conserva un conjunt d’oliveres d’una gran antiguitat, probablement les més velles del terme d’Olesa.
Els exemplars de més valor són uns 25, que es troben a la part més alta. Són de la varietat autòctona de la zona d’Olesa, la Palomar olesana i,
per l’amplada dels troncs, alguns podrien arribar a tenir una antiguitat d’uns 300 o 400 anys.
Destaquen també uns marges de pedra seca de molt bona qualitat, fets amb petits fragments de pissarra (també anomenada licorella) i,
adaptats de manera precisa i individualitzada per protegir els arbres més vells i de més valor.
El turó és situat enmig d’un paisatge típic Olesa, envoltat per oliverars i amb bones vistes sobre l’atiplà de la vila.
L’olivera més gran és coneguda com l’olivera del capella perquè, segons diu una llegenda, era la favorita d’un sacerdot que hi anava a llegir i fins i tot s’afirma que hi havia celebrat misses.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 