El Monestir de Pedralbes esta ubicat en Barcelona, es un important conjunt monumental d’estil gòtic, fundat en 1326 per el Rei Jaume II i la seva esposa Elisenda de Montcada.
El rentador del Monestir de Pedralbes, conegut com a “Safareig “, es un element històric i funcional dins el conjunt monàstic.
El Safareig, no es tant prominentment publicat com altres espais del Monestir, com el claustre i l’església, forma part de la vida quotidiana del Monestir i el seu entorn.
El Monestir va ser hàbitat per les monges clarisses va conservar la seva estructura i elements originals a la llarg dels segles, incloent el claustre, l’església i altres espais, com el Safareig.
El Safareig era un lloc essencial per la vida diària de les monges, on realitzaven les feines de rentat i manteniment de la roba i altres teixits.
Esta en un espai conegut com el “petit claustre” o “el claustre dels gats”,
donat que una porta donava a la cuina, on els gats podien entrar o sortir per una gatera.
El safareig es molt senzill, esta format per dos cossos rectangulars en un costat del claustre,
Col·locades a una paret hi han piques de diferents formes i mides.
El Monestir en el seu conjunt, amb una llarga historia i arquitectura ofereix una visió fascinant de la vida monàstica femenina a lo llarg dels segles.
L’Estany de la Guinardera esta entre les avingudes de la Via Augusta i d’Europa de Sant Cugat del Vallès.
Historia:
L’estany de la Guinardera va ser construït el 1992 com element natural i paisatgístic, en el moment del desenvolupament del parc empresarial.
L’any 2018 es va dur a terme la primera fase del projecte de restauració de l’estany, que va ser possible gràcies als Pressupostos Participatius.
Entre 2023 i 2024, es van continuar els treballs de restauració paisatgística i millora ecològica, amb la finalitat de preservar i posar en valor els valors naturals d’aquest indret.
Aquesta tasca ha permès adequar l’entorn i millorar-ne les condicions, n’han potenciat el paper faunístic, n’han ordenat l’ús social i l’han convertit en un punt d’educació naturalística.
L’estany de la Guinardera és un element del patrimoni natural de Sant Cugat del Vallès,
va ser creat de manera artificial.
Les aigües procedeixen de la xarxa pluvial (que passen prèviament per un separador d’hidrocarburs) i del bombeig d’aigua freàtica.
Recentment, aquest espai ha estat objecte de diverses actuacions de restauració paisatgística i
ecològica per a potenciar-ne la biodiversitat.
Les millores han inclòs la revegetació dels marges, la creació d’un camí perimetral, la instal·lació de miradors
i passarel·les a nivell de l’aigua, també de grades, i la col·locació de rètols informatius sobre la flora i la fauna autòctones.
Per altra banda, trobem també plantes halòfites que ajuden a consolidar els marges, millorar la qualitat de l’aigua i diversificar el medi.
A l’entrada de les aigües pluvials, a la zona nord-est de l’estany, es pot trobar canyissar de Phragmites australis (canyís), que contribueix a depurar l’aigua.
Als altres marges, s’observen herbassars poliespecífics amb espècies com Iris sp.; Juncus sp., Scirpus sp. i Carex sp., entre altres.
A més, hi ha tres illes flotants vegetades que afavoreixen la depuració de les aigües i la naturalització de les basses i,
alhora, són refugi i zona de nidificació per a fauna vertebrada i invertebrada.
No es permet benyar-se.
Disposa de algunes taules i seients per poder fer pícnic.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
Alguna vegada us heu preguntat que es aquella bola que te algun pi amb fulles petites ?
Us explicaré com es formen.
L’empelt de bruixa, granera de bruixa/bruixes o escopinada de gegant o escombres de bruixa és un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins.
Per culpa d’un paràsit, l’estructura de la planta es veu alterada, i un gran nombre de brots nans creixen d’un mateix punt, creant una bola densa de vegetació.
Sovint, aquesta vegetació és d’un color més clar o més fosc que la resta de la planta.
Als Països Catalans, aquesta deformació sol ser producte del plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, que afecta les coníferes del gènere Pinus.
Aquest és un microorganisme que viu sempre a l’interior de les cèl·lules d’altres organismes, ja que li manquen una membrana cel·lular, un sistema metabòlic i un sistema reproductiu propis.
Les plantes s’infecten a través de les ferides fetes per diferents espècies d’animals (com ocells, insectes o humans) o pel frec de les branques d’un arbre infectat.
Els empelts de bruixa solen produir unes pinyes nanes però amb llavors perfectament viables,
que quan es planten produeixen uns arbres de mida reduïda i creixement lent, es pot considerar una espècie de bonsai natural.
La Figuera de Moro és una planta del gènere Opuntia, originària d’Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.
Té molts noms populars, figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d’Índia al Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l’Alguer, figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord i figuera de pic a Eivissa.
El nom del gènere prové de la ciutat grega d’Opunt i l’epítet del binomi prové del llatíficus indica ‘figuera de l’Índia’, encara que no prové de l’Índia, sinó de Mèxic.
Està catalogada com a espècie exòtica invasora al territori espanyol de la península Ibèrica i les Illes Balears. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural. Tampoc es poden re introduir exemplars que hagin estat extrets de la natura.
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d’amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d’uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d’altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors van del color groc al vermell passant per tota una gamma dels taronges. Són grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s’esdevé entre maig i juliol. El fruit, anomenat figa de moro (o figa de pala), és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura i comestible, de gust suau i apreciada com a postre refrescant. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
Als Països Catalans ha esdevingut subespontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d’Europa.
Les figues de moro es cullen a la darreria de l’estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se’n prepara xarop i arrop, formes en què s’eviten els pinyols.
Un insecte acaba amb les figueres de moro
La cotxinilla ha causat estralls a aquesta planta invasora en Catalunya en aquesta última dècada…
S’estén ràpidament per zones pròximes i així per tota la costa mediterrània.
La primera detecció de l’insecte assilvestrat es va registrar l’any 2007 a Múrcia, i després es va estendre per Andalusia oriental i Alacant.
Als voltants de Barcelona, la seva presència està documentada des del 2014… fins avui en dia.
El Molí del Madora esta situat Carrer del Raval, 17-Camí de les Basses, 6, a l’extrem de ponent del nucli urbà de Copons.
Historia:
La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193.
En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret.
No queda clar, però, si fa referència al molí que ens ocupa. Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell.
Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família, en Pere Carbonell i en Benet Carbonell.
Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer.
La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII, constant com a propietari Antoni Carbonell.
A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó, segons el cas), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801.
Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí.
A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner.
Posteriorment, l’any 1869 els seus nets van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts.
L’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per 20 anys.
Amb la mort de la propietaria l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas (que probablement era el fill de Isidre Tomàs). Tenim constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix.
Aquesta activitat es mantingué fins l’any 1930 aproximadament.
Finalment, amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué altre cop a Teresa Estany, ara comtesa vídua de Lacambra, l’any 1945.
En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per criar-hi conills.
Finalment, l’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. Cal destacar que la galeria del pis superior es correspon amb l’estenador utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII.
El renom de cal Madora deriva de l’apelatiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris de l’edifici, Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora.
A la llarg de tots aquests segles ha tingut diversos noms, com Molí del Madora / Molí de l’Amadora / Molí de Baix / Molí d’en Carbonell.
Ajuntament de Copons
Edifici cantoner de planta trapezoidal, format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuit en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, orientada al carrer del Raval, presenta un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda.
Al primer pis hi ha una petita finestra rectangular, amb la llinda de fusta i arc de descàrrega superior. Al seu costat hi ha una antiga obertura tapiada de la que es conserva la llinda de fusta. Al pis superior hi ha una galeria formada per set petites obertures d’arc rebaixat, que també es reprodueix a la façana lateral i a la posterior. La façana lateral, orientada al camí de les Basses, també presenta obertures reformades.
Adossat a l’extrem de tramuntana del parament hi ha un volum rectangular amb la coberta d’un sol vessant de teula àrab, distribuit en planta baixa, dos pisos i golfes. Les obertures són rectangulars, amb llindes de pedra i fusta. A les golfes hi ha una gran obertura rectangular que es correspon amb la zona d’emmagatzematge. Al interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà. De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La construcció està bastida en pedra desbastada i algun carreu, lligat amb morter de calç i disposat en filades més o menys regulars.
Observacions:
La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.
Viquipèdia
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Les Escodines és un gran barri manresà fora muralles i forma part del Districte V de Manresa.
Historia:
Antigament era de forta tradició pagesa i menestral.
El seu nom prové de la mutació de les Codines, ja que bona part del barri s’assenta sobre el rocam, o codines, que el Torrent de Sant Ignasi (antigament Mèder o Mirabile) i el riu Cardener han deixat al descobert en forma de balços i balmes.
El seu origen pagès queda palès en la gran quantitat de cases que mantenen encara avui el renom, motiu o sobrenom amb el que foren conegudes en algun moment de la seva existència.
A partir dels anys 70 el barri va créixer en direcció a la Balconada i la Sagrada Família.
El sector antic de les Escodines manté una identitat molt arrelada. Conserva la fesomia pròpia d’un barri de tradició pagesa, conté un notable patrimoni monumental i presenta un paisatge característic, format per balmes i construccions tradicionals sobre la roca.
Forma una gran Balconada que es pot veure espais de les rodalies de Manresa.
No sols els importants edificis de Manresa, també paisatge on abans aviant gran espais amb horts.
El falcillot negre, avió negre, falcia negra, falcilla negra, falciot negre o magall negre (Apus apus) és el falcillot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. És migrant transsaharià.
S’alimenta d’insectes que caça al vol i, com tots els falcillots, que són les aus més adaptades a la vida aèria, pràcticament passa la vida a l’aire, on no sols caça, sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella.
Només pon en l’època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets.
Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes, que li serveixen només per a agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals de parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per a mantenir-se a l’aire, li dificulta envolar-se per si sol si arriba a caure a terra.
Si trobem un falcillot a terra, no proveu de llançar-lo a l’aire per veure si vola, doncs una caiguda li podria provocar danys irreparables.
A Catalunya es pot trucar als Agents Rurals per a la seva recollida o portar-lo a un centre de recuperació.
Les fotografies corresponent a un Falcillot jove que va caure a dins del pati de casa, al vàrem portar al Centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa a Santa Perpètua de Mogoda.
Per anar a l’Itinerari de Natura, cal que ens situem en el carrer de la Font de la Cura, a partir d’aquí seguir la llera esquerra del Llac, riu amunt, es passa per una amplia zona de Pin nic i vistes al llac.
On arribarem a l’Itinerari de Natura, s’ha aprofitat la varietat dels arbres existents, per formar un recorregut,
on cada arbre i plantes destacades tenen un cartell amb el seu nom amb català i altres idiomes, així com la mida que pot fer i un dibuix de la fulla.
Trobarem Om,
Àlber,
Pollancre,
Roure,
Freixe,
Alzina,
Jonc,
Sanguiyol,
Canyís,
La presència de fauna també ha anat en augment els darrers anys.
Entre d’altres espècies, destaquen els ocells de cant (rossinyols, caderneres…),
també el bernat pescaire, tórtores, colomins, garses, serps d’aigua, gripaus o ànecs.
Sent molt didàctic per anar en família a visitar-ho tot fent un curt passeig,
L’incendi del Pont de Vilomara de 2022 va ser un incendi forestal que es va originar al migdia de diumenge 17 de juliol, al terme municipal d’El Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Va ser considerat de gran potencial.
Per a més detalls podeu veure l’enllaç de Viquipèdia:
fonts naturals, aigua, muntanya i més 