La Font del Pastor esta bastida sota el marge esquerre d’una zona de conreu de cereals, i situada vora el camí de terra que surt de la part baixa de Sant Domí en direcció a Freixenet de Segarra.
L’accés queda delimitat per dos murs laterals obrats en sec, on s’encaixen unes escales que baixen fins a l’accés a l’interior de la font.
Abeuradors
Aquest accés es realitza mitjançant un pas cobert amb volta de canó i delimitat per ambdós portals. Cal destacar el treball constructiu i decoratiu del portal interior, que resta tancat a partir d’una reixa de ferro.
Aquest portal se’ns presenta estructurat a partir d’un arc de mig punt adovellat i que obre pas a l’interior de la font. La part interior de la font, resta coberta a partir d’una volta apuntada i capçada amb una estructura arrodonida.
Finalment, un brollador solcat a la mateixa roca, permet de la sortida de l’aigua, i que segons l’estació de l’any, pot arribar a tenir més de quatre metres de profunditat.
Viquipèdia
L’obra presenta un parament paredat obrat amb pedra seca del país i resquills de pedra desbastada.
SANT DOMÍ
La Font del Pastor és una construcció prop del nucli de Sant Domí (Segarra) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La masia de Can Puiggener, ja desapareguda, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, ha donat nom a tot un barri de Sabadell.
Restes de Puiggener
El darrer propietari de Can Puiggener va ser Jaume Gorina i Pujol, que va comprar la propietat l’any 1909. Els darrers masovers, la família Tarté i Sallent, van haver de deixar la finca el 1959.
Mur de can Puiggener
El 1993 la masia fou enderrocada del tot, sols queda visible el mur que cercava la finca i l’entrada.
Entrada de can Puiggener
La desapareguda font de can Puiggener, estava en la part exterior del mur que dona al carrer, en aquells moments a un camí.
Us passo la descripció extreta del llibre” Fonts i Mines del Rodal de Sabadell” de Ricard Molins i Romeu, Editat l’any 1984.
I el dibuix d’aquesta Font realitzat pel mateix Ricard Molins,
Era en el segle XX una font que la gent anava a buscar aigua per el us domèstic.
Va ser clausurada en 1983 per estar contaminada, poc després d’haver sigut arranjada, així com altres fonts del rodal del municipi.
Consta de dos nuclis: un a la parta alta i el Pla, conegut també per el Llano. El barri té dues escoles públiques, una biblioteca, un centre cívic, l’Església de Sant Roc…
Sota el barri hi ha l’horta del Fruiterar (o de Can Puiggener), com també diverses fonts, com la dels Gitanos o la de la Conquena.
La Clota, que s’iniciava sota la muralla o mur de can Puiggener, que avui sols queda una gran explanada, arribava fins a la riba del Ripoll,
i era limitada al nord pel camí del molí de l’Amat, en un espai enclotat en forma de semicercle.
El nom de la Clota es troba documentat des de l’any 1516 i ha perdurat fins avui.
Al llarg del temps, aquest espai ha tingut diversos usos, des d’un assentament de barraques, horts il·legals, un abocador no controlat de brossa i també com abocador de terres i runes d’obres.
Per evitar més la degradació de la zona, es va crear una zona de lleure amb taules,
la restauració de la Font dels Gitanos, en la franja més pròxima al riu Ripoll.
També, plantant arbres per donar ombra d’una part del Parc de La Clota,
i en els terraplens laterals es van col·locar plantes y arbustos.
Recull de dades: Ajuntament de Sabadell, Viquipèdia i propi.
A l’extrem oposat del carrer Borgo San Jacobo hi ha la Font de l’Sprone. Aquesta font va ser construïda al final de les obres de l’aqüeducte encarregades per Ferran II, el 1638-1639, i executades per l’escultor Francesco Generini.
L’esperó de pedra està enriquit per un escut amb el símbol dels Mèdici i una font, que s’ha de considerar com un exquisit moble urbà, amb una conca en forma de petxina i un raig d’aigua que brolla d’una màscara grotesca, tot en un estil purament manierista tardà.
Va ser dissenyada per crear una cascada al davant, que desembocava a la conca inferior per a la recollida i eliminació de l’aigua.
Es una font d’aigua potable de xarxa pública, situada a l’entrada d’una àrea de jocs infantils,
ubicada en el Torrent de Vallparadis, entre el carrer del Doctor Torras i Bages i carrer de Morella de Terrassa.
La Font esta a dalt d’una petita columna triangular, te un polsador que fa que surti aigua, on cal posar la boca per beure-hi a galet, no disposa de cap pica, interiorment desguassa per terra.
Nota: Actualment pot ser que alguna font hagi desaparegut.
Llibre:
Ricard Molins Romeu, 2009. Fonts i mines del rodal de Sabadell. Segona edició en facsímil patrocinada per Aigües Sabadell. Sabadell, Fundació Ars. Biblioteca Quadern, núm. 6A. ISBN 9788489991248.
Al principi del carrer del Borgo San Jacobo, a la base de la torre Rossi Cerchi, es va construir una fornícula el 1838, dissenyada per l’arquitecte Francesco Leoni.
Viquipèdia
A l’interior es va col·locar una antiga conca de marbre (que abans formava part de la base de l’escultura de Giambologna, de 1560, que representava Hèrcules i Nessus) sobre un pedestal que sobresortia de la vora de la façana i s’elevava per tres esglaons, i un Bacus de bronze de la base del qual rajava aigua a través d’un cap de lleó, de manera que constituïa efectivament una font pública.
La nit entre el 3 i el 4 d’agost de 1944, la font va ser destruïda, tot i que l’estàtua de Bacus es va salvar, ja que havia estat traslladada als magatzems de la Superintendència, mentre que la conca de marbre es va perdre.
Durant les obres de reconstrucció, es va recrear una fornícula similar a l’anterior que, el 1958, amb finançament de l’Oficina de Turisme, va tornar a allotjar el Bacus i una conca diferent, aquesta vegada formada per un sarcòfag romà.
Un gravat a la fornícula recorda la data i les circumstàncies de la reconstrucció. El 2006, després de la seva restauració, l’estàtua de Bacus va ser col·locada al Museu Nacional del Bargello sent substituïda a la font per un motlle.
Viquipèdia
Recull de Informació: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
