La rectoria de Sant Martí de Maçana es troba annexionada a la façana de ponent de l’església. Es tracta d’una construcció de planta rectangular amb la coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, encarada a migjorn.
Com en moltes de les esglésies o ermites al no tenir una font d’aigua natural o han desaparegut, avui en dia tenen fonts d’aigua de xarxa per atendre les necessitats de la gent que visita el lloc o quan es fa un aplec, com es el cas de Sant Martí de la Maçana de Rubió.
La font es de construcció metàl·lica amb aixeta de polsador i l’aigua sobrant cau a una pica amb reixa. a prop hi han taules i bancs per fer un àpat o descansar.
Plaça rectangular molt protegida amb un accés oriental des de el carrer Ramon i Cajal, un altra al sud que dona a una extensió de la plaça original i una pas cobert que va a la plaça de l’Església.
Al centre hi ha una font rodona i un seguit de bancs i arbres que acompanyats per la tranquil·litat de l’espai converteixen dita plaça en un lloc privilegiat.
En un costat i a sota d´un porxo de l’antic edifici, i en una cantonada hi ha la font.
Font molt senzilla, situada en la paret on hi ha una aixeta polsador,
L’aigua sobrant cau a una pica rodona amb costat irregular,
i que està a sobre d’una peanya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural i propi
La Plaça Galceran de Pinós (o Plaça major) de Bagà fou construïda al segle XIII juntament amb tot el nucli antic de la Vila de Bagà. Aquesta plaça ha tingut diferents noms: de la República, Major, Reial, o popularment de les Voltes i Porxada. És el centre de la vila, no tan geogràficament, sinó com a punt neuràlgic que aplega mercats, fires i manifestacions festives. La plaça té origen en el traçat i parcel·lació de la vila feta per Galceràn de Pinós l’any 1234 en concedir la carta de fundació.
És una emblemàtica plaça que en altres èpoques havia estat un important centre comercial i mercantil, i on residia la petita noblesa que acompanyava els Barons de Pinós, com els Solanell, els Foix, etc., dels quals encara es conserven els edificis. La plaça, durant la guerra dels Segadors, fou incendiada i posteriorment remodelada, amb la qual cosa perdé part dels porxos originals.
En un costat de la Plaça Major i adossada a la paret d’un edifici, esta la font.
Font de construcció d’obra amb una arcada on al centre te una aixeta polsador,
La font de Sant Antoni es troba al peu de la carretera que porta al santuari de Falgars, al marge dret. Dins del terme de Sant Julià de Cerdanyola.
Historia:
L’any 1947 es construí la font de Sant Antoni a la carretera del Tiquet, gràcies a la intervenció de la Junta de Capmasers i Magallers.
La font es troba en un mur de paredat, amb una pica i aixeta polsador accionable encastada, a la part superior hi ha una fornícula amb un paredat, de rajoles ceràmiques amb la imatge de Sant Antoni de Pàdua.
A banda i banda de la pica hi ha dos bancs correguts de pedra perpendiculars a la paret.
S’ha arranjat la placeta de davant amb taules i seients protegits per diversos arbres que proporcionen ombra.
Observacions:
El plafó ceràmic va estar durant un temps en mal estat ja que la part de la cara del sant i el nen estava picada per una obra vandàlica. Es va procedir a la restauració del plafó.
Mapes de Patrimoni Cultural
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: María del Agua Cortés Elía. OPC
La Font de la Plaça de Sant Joan és un conjunt arquitectònic gòtic integrat pel cos de l’enjub, quatre fonts, dos sortidors,
i damunt del qual hi ha una capella d’època posterior que s’aixeca a la Plaça de Sant Joan, al nucli antic de la ciutat de Solsona.
No és una deu natural sinó que està connectada a la xarxa de proveïment d’aigües de la ciutat.
Es troba al mig de la plaça per bé que no pas en el centre geomètric de la mateixa sinó desplaçat cap a la banda de ponent.
Antigament va ser coneguda amb el nom de Font Major.
El seu origen cal cercar-lo a principis del segle XV a causa de les dificultats de proveïment d’aigua que patia Solsona.
Per tal de resoldre aquest problema el Consell de la llavors encara vila va acordar fer arribar a Solsona l’aigua de la llavors coneguda com la Font de Mirabella.
En un document datat l’any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d’amplada i dos de llargada.
Aquest contracte incloïa, així mateix, la construcció d’un aqüeducte sobre la riera d’Olmeda (encara subsistent) i dels tres dipòsits de tres fonts a bastir dins del recinte de la ciutat: aquesta (actualment coneguda com la Font Major, la Font de l’Església (actualment la Font de la Plaça de la Catedral) i la Font del Castell (Font de la Plaça Sant Isidre).
La primera de les tres que es va construir va ser aquesta.
Inicialment es va construir el cos de carreus que hi ha sota la capella
i al segle XVIII els veïns hi van construir damunt la capella neoclàssica dedicada al patró de la plaça
i en la qual s’hi deia missa els dies de fira que s’esqueien en festa de guardar per facilitar als firatans el compliment del precepte.
L’aigua que vessava de la font s’escolava cap al Riu Negre per un rec que baixava pel mig del carrer que surt del racó nord de la plaça i d’aquí el nom amb què encara actualment se’l coneix: el carrer de la Regata.
